Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Espineta amb el dimoni

Cerimònia. Mentre el nou consistori perd rituals històrics, els bastoners perpetuaran aquest vespre un moment molt ancestral

JORDI BERTRAN

Whatsapp
El ball de bastons amb l’històric cap Magí Recasens a l’esquerra, al costat de l’encara actiu Cristòfol Pasqual. 1995  FOTO: Lluís Milián

El ball de bastons amb l’històric cap Magí Recasens a l’esquerra, al costat de l’encara actiu Cristòfol Pasqual. 1995 FOTO: Lluís Milián

Entre els personatges del ball de bastons, en les dues colles –l’antigament dita de la Part Alta i la de l’Esbart Santa Tecla–, trobem el dimoni, que no diable. En temps reculats n’havien arribat a sortir cinc en un sol grup. Són els dimonis burlescos, propis dels balls del Camp de Tarragona.

La seva funció ha estat la de conservar l’espai escènic perquè cada ball pugui desenvolupar les evolucions, la capta i –en els balls parlats– també la de tramoista que movia alguns accessoris o rudimentaris decorats.

En la modalitat parlada realitzen algun parlament a mode d’inici o final, sovint amb accent crític i recordant als espectadors que cal gratificar la representació. A Tarragona encara surten amb dames i vells, pastorets i Serrallonga.

Aquest personatge del dimoni és comú a altres territoris i cultures. Només dins la península, el trobem a l’Aragó, Castella, Euskadi, La Maxa i Navarra. En alguns llocs manté la denominació demoníaca, però en altres ha adquirit noms propis derivats de funcions o indumentària.

En alguns indrets castellans és anomenat el «zarragón» o «zarrahón»; en altres de la mateixa àrea el o la «botarga», etiqueta també emprada a La Manxa, on alhora emergeix el «rabozorra»; a Cuenca el «birria»; en algunes poblacions aragoneses, el «cipotegato»; a Ochagavía, Euskadi, el «bobo», entre altres. Els antecedents es remunten a la participació de joglars o histrions en espectacles teatrals medievals, les funcions dels quals coincideixen àmpliament amb les dels dimonis burlescs. En deixà testimoni Martín Pérez al “Libro de las Confesiones”, de principis del segle XIV, adreçat al clergat per aconsellar-lo en el seu exercici pastoral.

La figura tarragonina de la Mort del Dimoni, enmig de focs de bengala aquest vespre, ha estat interpretada pels estudiosos en diferents sentits. El sempre recomanable assagista Julio Caro Baroja parla d’un ritus d’expulsió d’esperits malignes amb la personificació en un individu concret: el dimoni. Si viatgem fins a la dansa saliar grega, trobem l’expulsió de «Marmurius Veturius», el vell Mart o personificació del cicle anual que fineix.

En canvi, per al folklorista Joan Amades, el personatge demoníac encarna la gènesi de les malalties per la qual cosa és necessari matar-lo. El final d’aquest esperit maligne comporta l’esclat del geni de la fecunditat i la fertilitat. La veu popular tarragonina encara traslladà fins als bastoners de la postguerra la idea que calia matar el dimoni per haver portat la pesta a la ciutat.

Finalment, el doctor i historiador Antonio Sánchez del Barrio hi veu l’ancestral lluita del bé contra el mal, representats respectivament pels bastoners i el personatge de la maça, enfront del dimoni.

Temas

Comentarios

Lea También