Espineta amb folres

Fa 50 anys que el món casteller reintroduïa els folres en les arquitectures humanes catalanes. Era el 1969 i les dues colles que aleshores batallaven per liderar el pòdium casteller, la Vella de Valls i els Nens del Vendrell, decidiren reincorporar aquests reforços sobre la pinya inventats, desenvolupats i extingits en la dinovena centúria. Els vents bufaven a favor perquè aquell mateix any ambdues havien descarregat el tres de vuit, fita que no s’assolia des de 1951.

Les estructures triades per ser reforçades amb el folre foren el dos i el pilar. Els objectius eren el dos de vuit amb folre i el pilar de set amb folre. I els acompliren. Primer la Vella estigué a punt de carregar el dos, però acabaria sent el pilar vendrellenc el que, en ser descarregat, suposaria la represa de les construccions folrades.

En clau de colles tarragonines encara hauríem d’esperar fins a 1990 perquè els folres arribessin al panorama local. Fou fa just 30 Tecles, doncs, quan la Colla Jove Xiquets de Tarragona carregava per la festa gran el dos de vuit amb folre. Aquest fet suposà un pas gegant en les aspiracions de les camises liles del Cós del Bou, que han esdevingut una de les colles de l’elit de les alçades humanes.

Actualment les diades grans a Tarragona, com la viscuda en el Primer Diumenge de festes, són impensables sense folres. Així ahir els folres acompanyaren les construccions del cinc de nou, el quatre de nou amb l’agulla, el tres de nou, el quatre de nou i el pilar de set, a més de la intentada del tres de nou amb l’agulla. Diumenge el folre també es va poder veure en la modalitat de base per a les manilles amb la torre de nou.

Creu de Sant Jordi

Cinquanta anys enrere l’esforç tècnic i creatiu d’homes com el vallenc Francesc Piñas i Brucart –ara Creu de Sant Jordi i Premi Trajectòria de la Nit de Castells– i el mític cap de colla vendrellenc Jan Julivert i Nin, fou excepcional. Els vallencs foren els primers que somiaren el retorn a la glòria del XIX. Els vendrellencs, que el mateix 1969 havien estrenat la franja blanca a l’esquena amb el mot Vendrell per no ser confosos, hi rivalitzaren.

El món casteller del segle XXI, immers en l’actual etapa d’excel·lència, no es comprendria sense l’audàcia d’aquells homes dels seixanta. No quedava cap testimoni viu dels darrers herois que en les acaballes del segle XIX havien muntat els folres de la primera etapa d’or. Però la seva valentia i una rivalitat molt forta entre els rosats i els vermells segellà l’inici d’un temps històric que ha esdevingut clau amb la perspectiva que ens dona el pas de les dècades.

Sense l’encara actiu Francesc Piñas potser no hauríem arribat a un triomf rosat com el d’ahir en què el tercer castell vallenc era l’únic folrat.