Evocació natzarena de cornetes i timbals

Xavier Torné Pelegrí és el director de la banda de cornetes, timbals i gaites de la Reial Germandat de Jesús Natzarè, el mestre de banda en la denominació antiga. Probablement no l’han vist desfilar mai en la processó del Sant Enterrament el Divendres Sant ni en la processó natzarena el Dimarts Sant, perquè, quan gestà aquesta formació el 1985, traslladà l’anonimat històric de la cucurulla de la Setmana Santa tarragonina a la banda. 

Destriem amb ell els diferents blocs que componen el repertori d’aquesta agrupació, que reviu amb la seva atmosfera melòdica un dels paisatges sonors més atàvics de la nostra Setmana Santa, únicament comparable amb els tocs de timbal i llança dels armats de la Sang, de les matraques de la mateixa congregació, o amb certes marxes processionals històriques que fa sonar alguna de les escassíssimes bandes de música que hi prenen part. El Xavi confessa que «la nostra corneta és un instrument molt limitat; està afinada en si bemoll perquè seguim la pràctica antiga de la regió militar de Catalunya i Aragó». 

Orígens vuitcentistes

Efectivament, l’origen militar d’aquestes formacions fou el vas comunicant que les portà a les processons. La banda de cornetes i tambors i la banda de música –o simplement, la música– pertanyien als regiments de guarnició en les places fortes o militars. La primera descripció completa amb anotacions històriques sobre la processó tarragonina, realitzada per Joan Aulestia i Viñas al Diari de Tarragona el 1863 inclou la participació d’un «piquete de preferencia del brillante regimiento de Albuera, con banda, música y gastadores». En aquest cas, la banda són les cornetes i tambors. Almenys des del setembre de 1857, amb el regiment de Galícia, sabem que a Tarragona s’havien escoltat aquests sons. 

Per aquesta vinculació, el primer bloc de marxes de la banda dels Natzarens prové de préstecs de les cornetes de diversos regiments, en què els músics tarragonins havien servit. En la majoria de casos, els noms de les marxes són populars i en desconeixen l’autor. En aquest apartat, n’hi ha de lentes, per a la processó, i d’ordinàries o de pas ràpid, per als trasllats del pas o de la mateixa banda. 

Marxes lentes

Entre les lentes, Torné relaciona l’«Obligada» –incorporada el 1986–, «Santa Maria de Calatayud» dita «La Pepa» –nom en honor de Pepe Guerrero, que l’havia apresa al regiment de la localitat aragonesa de Calatayud i que fou afegida el 1994–, o «Ya murió Felipe». Aquesta tercera arribà també durant la primera dècada, procedent de la banda de cornetes i tambors del barri de Sant Pere i Sant Pau, a través de Francisco Romera, Frasqui, ja traspassat. La formació del districte cooperativista havia comptat amb el mestre Herrera, sotstinent del regiment d’infanteria Badajoz núm. 26 amb seu a Tarragona. Com molts intèrprets no sabien solfa, se’ls ensenyaven les peces tot cantant una tonada, el primer vers de la qual derivava en el títol popular de la composició.

Dins els mateixos orígens militars però en les marxes ordinàries o ràpides, el Xavier portà de la seva estada a la banda del «Gobierno Militar» de Saragossa dues peces del mestre Carlos Luengo, rebatejades aquí com a «Mediterrània» –per la vinculació amb l’espai d’assaig al moll vora la mar– i «La Verònica» (nom amb què també és conegut el pas del Natzarè que la formació sempre ha acompanyat). 

En aquest bloc s’inclou la popular marxa «El Turuta», emblema de manifestacions patrimonials com els armats de la vila alacantina d’Oriola, o de les comparses del Carnaval de Vilanova. Fou composata per Román de San José Redondo el 1926 com a tinent director de la banda de l’Acadèmia d’Intendència d’Àvila. Continuarem.