Gemma Pasqual: «Viure perillosament és la manera de ser lliures»

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) ha focalitzat les seves paraules en els més joves, en la literatura infantil i juvenil amb novel·les com ara la sèrie de la Xènia o La rosa de paper, amb què  cada any visita innombrables cops les escoles i instituts del Camp de Tarragona. Ara, amb la seva última obra, Viure perillosament (Editorial Comanegra) s’endinsa en l’univers femení d’algunes de les dones claus de la història del segle XX. Proposa un recull de contes protagonitzats per la Mercè Rodoreda, Virginia Woolf, Rosa Parks o Aurora Bertrana, entre moltes altres. Catorze dones molt diferents però amb una característica comuna: la llibertat. 

Paradoxalment, comença el llibre amb la gran castigada de la Bíblia, la dona de sal.
Sí perquè si ho penses bé, parlem de dones que han viscut perillosament. I ella era la dona sense nom, la dona de Lot, la dona de sal. És la dona desobedient, quasi la primera dona i ho vaig imaginar com després d’una bomba atòmica, d’una cosa molt greu. Va sortir un conte molt curt però crec que dels millors de tots. 

Com s’ho va fer per arribar a tots i cadascun dels episodis que explica?
Era complicat. Vaig començar amb la Rodoreda perquè en les seves memòries, Pessarrodona parla d’aquesta carta de l’Andreu Nin, estripada. Vaig agafar l’episodi i vaig fer un conte a la seva manera. I d’aquí a les altres. Escodrinyava en les seves vides fins a trobar l’anècdota que m’agradava. Els dos o tres primers van ser més fàcils i després es va complicar. I això, precisament, es va convertir en un repte per a mi.

Trobo un fil de patiment entre la majoria dels contes, una dificultat per arribar a final de mes.
Les dones d’aquella època, també ara, però més en aquella època, per a ser independents no podien estar lligades a cap home i això feia que els costés tant arribar a fi de mes. Hem de pensar que els seus drets no estaven reconeguts. Llavors, no era només escriure. Era sobreviure i viure lliurement. I per a ser lliures, havien de viure perillosament de tot: de quedar-se sense feina, de no poder menjar, de no poder pagar el lloguer. Són un exemple per a nosaltres. Ens han marcat el camí.

Van ser lliures però... Felices?
Sí perquè la felicitat completa no existeix. No vivim en el món de la Disney. Tenim moments de la vida molt bons i altres molt dolents. I crec que aquestes dones van tenir moments d’una felicitat absoluta que altres mortals no han aconseguit. Per èxit professional o per haver viscut passionalment un amor, amb homes o dones, tant me fa. I com deia la Rodoreda, això és la vida.

A vostè també li agrada l’olor de tinta fresca, com a la Mercè Rodoreda?
Jo era informàtica i no tinc res contra les pantalles. El llibre digital és molt pràctic, però soc una dona del segle XX i m’agrada molt el llibre de paper, toca’ls, olora’ls... No puc evitar-ho.

Estaven aquestes dones més avançades que moltes d’ara?
No seré jo qui digui que la situació de la dona no ha avançat. El millor és que se’t reconeguin els drets en un paper i això elles no ho tenien. De fet, moltes no van poder ni votar. Ara bé, el problema que tenen les noves generacions és que com que no han de lluitar per aquests drets, sembla que ja els tenen aquí. 

A la pràctica, què significa?
A les dones les continuen matant cada dia. Tenim el sostre de vidre, cobrem menys que els homes i no estem reconegudes a la societat d’igual a igual. En aquella època el feminisme lluitava per un vot i fins i tot, algunes dones posaven artefactes. No eren com nosaltres. Ara maten una dona i fem un minut de silenci. Hauríem de sortir al carrer. No posar cap bomba, però ser més contundents.

«En aquella època el feminisme lluitava per un vot. Ara maten una dona i fem un minut de silenci»

S’ha enamorat d’alguna de les seves dones?
De totes, però especialment de l’Emilia Pardo Bazán. No me la imaginava així. Encara que jo parlo de dones molt famoses, en realitat tots coneixem històries de dones que viuen perillosament, que pot ser la nostra mare o la nostra germana. Va ser el cas de la meva àvia. I aquestes dones també mereixen un homenatge. Jo he posat les que a mi m’agraden però falten moltes altres.    

Fa xerrades sobre Pau Casals?
Hi ha persones, com Pau Casals, que per a mi són referents i llavors les estudio molt, com passa amb les dones de Viure perillosament. Tot i que no soc especialista, he fet xerrades sobre ell.

Ha visitat la seva casa museu, al Vendrell?
Ho tinc pendent malgrat viatjar moltíssim al Camp de Tarragona. Cada any vinc dos o tres cops a escoles i instituts amb els meus llibres.

Vostè viu perillosament?
Sí. Imagina’t. Soc valenciana i escric en català. Pensa que l’època del PP va ser molt dura. I soc independentista, què més vols? És clar que visc perillosament. Però crec, sincerament, que viure perillosament és l’única manera de viure. No n’hi ha una altra. És la manera de ser lliures.