Gestionar la memòria històrica, «un acte de responsabilitat»

Care Santos presenta demà, dimarts, a la Capona, la seva última novel·la, ‘Seguiré els teus passos’, amb la qual viatja a la Guerra Civil

Glòria Aznar

Whatsapp
L’escriptora de Mataró Care Santos, en una imatge promocional. FOTO: cedida

L’escriptora de Mataró Care Santos, en una imatge promocional. FOTO: cedida

El 26 de gener de 1939 queia Barcelona. Aquell dia les tropes franquistes entren a la ciutat. Molta gent estava espantada per l’esdevenir dels fets. Una altra, feliç pel desenllaç de la Guerra Civil. Aquesta data fronterera és la que ha triat Care Santos per la història de la seva última novel·la, Seguiré els teus passos, una obra que publica coincidint amb el 25è aniversari com a escriptora. L’autora presentarà el llibre aquest dimarts a la llibreria La Capona de Tarragona, a les 19.30 hores. Amb aforament limitat de 20 persones i mascareta obligatòria. També es podrà seguir per Instagram (@llibreria_la_capona).

Care Santos recupera per a l’ocasió la Reina, la protagonista de Tot el bé i tot el mal. Una dona que buscarà respostes en el passat del seu pare, en una novel·la que funciona de forma independent de l’altra història. Seguiré els teus passos (Columna Edicions en català i Destino en castellà) comença amb una citació de Sebastià Juan Arbó que diu Perquè les guerres civils no s’acaben mai. «Em vaig llegir les memòries, que són magnífiques i, entre moltes altres coses, vaig trobar aquesta citació.

Vaig pensar que hi havia de ser», diu la Care. I pel que fa a la contesa del 1936, a Espanya, l’autora corrobora les paraules del rapitenc. «Només s’ha de veure un debat parlamentari per adonar-se fins a quin punt és com si la guerra civil s’hagués acabat la setmana passada. Fa por. És tan viva, que espanta que la facin servir tant. I potser el que hem de plantejar-nos és el que planteja la novel·la, un debat sobre què hem fet amb la memòria. Aquesta no ha de servir per momificar els problemes, sinó per resoldre’ls. Gestionar la memòria és un acte de responsabilitat també. I penso que no ho estem fent gaire bé».

En aquest sentit, la Reina defensa que el passat no es pot triar. Per contra, la seva tieta, l’Aurora, manifesta que sí. «Són postures diferents i de fet, així estan tots els personatges de la novel·la. La Reina és una dona que vol saber-ho tot i també n’hi ha que no volen saber res, que creuen en la ignorància benèfica o sanadora». I com és la Care Santos? «Com la Reina», respon. «No escriuria novel·les si no fos com ella. A mi m’agrada saber-ho tot sempre de tot, encara que reconec que, de vegades, és una postura incòmoda perquè vol dir que no tot t’agradarà i no tot és fantàstic. Però és igual. Jo em veig amb cor de viure amb les coses que no m’agraden. Tot i que també trobo legítima l’altra postura. Personalment, crec que ens hauríem de preguntar que fem amb això. Recordem? Oblidem? Però de quina manera?» 
24 hores en una ciutat fantasma

L’escriptora de Mataró torna a Barcelona, que per a ella «és com un personatge més», a aquest últim dia de la Guerra Civil a la ciutat. «És un dia en què van canviar moltes coses. Barcelona va deixar de ser la que havia estat fins a aquell moment i es va convertir en una altra i, alhora, era una ciutat que no semblava ella. Ara no ens és difícil imaginar-nos-la buida, però quan vaig començar a escriure-la, sí que ho era». De la mateixa manera, també estava molt bruta perquè feia molt de temps que no funcionaven ni els mitjans de transport i de recollida d’escombraries. Una ciutat terrible, tristíssima, comenta la Care Santos. «Aleshores, em venia molt de gust explicar-la amb detall, fent un recorregut de 24 hores. No passar de puntetes». 

Però Seguiré els teus passos també té com a escenari la comarca lleidatana del Pallars Jussà, amb la qual l’escriptora té una vinculació personal. «Vaig conèixer Conques, que és el poble on situo l’acció perquè hi vaig anar fa molts anys també seguint els passos d’un parent, d’un avi meu. I quan vaig arribar em vaig enamorar del territori», conta. 

El lector es veurà transportat a una època històrica que no s’acaba de tancar i també l’acompanyarà la boira, «perquè no es pot parlar de Lleida sense parlar de boira». Així mateix, les males praxis d’algunes farmacèutiques, en un moment de pandèmia i de recerca d’una vacuna. I tota una paleta de sentiments, que van des de l’odi més profund fins a la supervivència. Una novel·la que no tracta de la Guerra Civil, sinó de les seves conseqüències.

Temas

Comentarios

Lea También