Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Gràcies, Papitu

Obituari. Per als qui llegeixin aquestes ratlles, no calen gaires presentacions del personatge, autor d’una obra teatral important

Joan Cavallé

Whatsapp
Josep Maria Benet i Jornet en l’homenatge que va rebre al TNC el juny del 2015. El dramaturg va morir ahirper coronavirus. FOTO: ACN

Josep Maria Benet i Jornet en l’homenatge que va rebre al TNC el juny del 2015. El dramaturg va morir ahirper coronavirus. FOTO: ACN

Escric aquest article just en el moment en què estava a punt d’acabar-ne un altre i he rebut la notícia de la mort de Josep Maria Benet i Jornet. Per als qui llegeixin aquestes ratlles no calen gaires presentacions del personatge, autor d’una obra teatral important, tant en quantitat com en qualitat, i també conegut per la seva activitat com a guionista de populars serials televisius.

Sense pensar-m’hi, deixo l’article que estava redactant i em poso a escriure aquest. Precisament unes setmanes abans d’iniciar-se el confinament que marcarà les nostres vides, havia realitzat l’exercici de rellegir-me totes les obres teatrals de Benet i Jornet per ordre cronològic, entre les quals es troba l’imprescindible volum del seu Teatre reunit, publicat per Arola Editors, que inclou 22 de les seves millors peces (que aquests dies es pot obtenir electrònicament, gràcies a l’acord entre el TNC i Arola, accedint al web de l’editorial), d’un total de 47.

Llegir ara aquestes obres, totes o la selecció d’aquest volum, no és només llegir la producció d’un dels nostres millors dramaturgs, sinó fer un repàs de l’evolució del teatre de text català del darrer mig segle. Va néixer contra el franquisme, en diverses obres que volien entendre i explicar el món que l’envoltava. Va sobreviure la incomprensible etapa en què els autors de teatre catalans semblava que no eren massa ben vistos als nostres escenaris. I va protagonitzar de manera clara, junt amb altres autors més joves, el que podríem considerar la normalització i, alhora, la internacionalització del teatre català contemporani. 

En aquestes notes apressades, segurament moltes persones repetirem, sense aprofundir-hi gaire, per raons d’urgència, els mèrits de Benet i Jornet com a creador de ficcions, constructor d’arquitectures efímeres i administrador de recursos escènics. Tot això es refereix al personatge públic, ja força estudiat, que ha estat el dramaturg. Però en un moment com aquest em sembla oportú anar una mica més enllà del personatge públic i referir-me a la persona.

Contra una tendència general dels autors consolidats (en qualsevol matèria artística) que els agrada tenir deixebles i continuadors, però de vegades se senten recelosos perquè temen que el deixeble els superi, Benet i Jornet no sentia aquesta mena de prevenció. Quan, aquests dies, diferents autors de les generacions que l’han seguit repeteixin que el Papitu ha estat un autor generós, que els ha prestat suport, que no els ha mirat amb aires de superioritat, sinó que els ha tractat com uns iguals (sense anar més lluny, Sergi Belbel parla d’ell com d’un pare), diran una veritat com un temple.

Com que jo no he tingut mai una vida massa expansiva en el món del teatre, les meves relacions socials han estat bastant limitades. Amb Josep M. Benet i Jornet, amb tot, vaig poder establir-hi alguns punts de contacte. Potser el moment més interessant va ser quan tots dos vam coincidir en un mateix projecte, l’anomenat Hotel de Mala Mort, junt amb altres tres autors: Mercedes Abad, Nuria Abad i Andreu Martín.

Havíem d’escriure una obra de teatre cadascun, que seria posada en escena per un director diferent, atribuït aleatòriament, i representat també aleatòriament en una sala de petit format de Barcelona. La gràcia és que les obres havien de ser publicitades de manera anònima i que el públic n’havia d’endevinar l’autoria. Això era al festival Grec de 1998. Els cinc autors vam reunir-nos en uns quants sopars per establir els elements comuns que tindrien les obres. Un cop establert això, recordo com em maleïa per haver acceptat un encàrrec amb tan poc temps de marge per escriure’l. Quan ho vaig comentar al Josep Maria, em va respondre que ell encara no havia pensat què escriuria. Jo llavors ja estava barallant-me amb el meu text.

L’obra que em va sortir de les mans no va acabar de satisfer-me mai, de manera que, un cop estrenada en aquell festival, vaig considerar que era millor deixar-la de banda i no vaig intentar publicar-la (m’hauria estat fàcil perquè en aquell moment jo posava en marxa la col·lecció Textos a part, d’Arola editors). A l’estrena de l’obra de Benet i Jornet hi vam anar junts. Si la meva es titulava Estranyament estrany, la seva era Precisament avui, dos títols que es feien curiosa companyia. La diferència entre l’una i l’altra, però, era abismal. La seva havia estat escrita encara amb menys dies que la meva. Aquesta diferència es diu ofici. I això, esclar, forma part de qualsevol aprenentatge. 

Quan, després de parèntesis diversos, en part a causa de la meva dedicació a la gestió cultural, en part per la meva aposta per la narrativa, en part també per dubtes diversos, vaig estrenar l’obra Peus descalços sota la lluna d’agost, amb direcció d’Albert Mestres, el Papitu va voler acompanyar-me. La seva presència al Teatre Metropol, aquell dia de febrer de 2011, era el millor obsequi que podia fer-me.

Temas

Comentarios

Lea También