Hi ha el Puskás! Hi ha el Puskás! De Péter Ilku al Can Boada Balompié

Tinc un bon record de quan el camp del Gimnàstic era a l’avinguda de Catalunya. Suposo que per la proximitat al camp vam llogar el pis de dalt de tot de Casa Boada al futbolista hongarès Péter Ilku (1936-2005) i la seva dona, que era catalana, persona de bon tracte i senzilla. Van ser dels millors veïns. Péter Ilku va fugir d’Hongria l’any 1956 i arribà el 1957 a Espanya. Després de passar per l’Athlético de Madrid va tenir mala sort amb les lesions, però això no li va impedir jugar a diferents clubs, jugant un amistós amb el Barça. La temporada 1963/64 va jugar amb el Nàstic, d’on se’l recorda per tenir molt de geni al camp. 

Crec que els Ilku volien muntar un negoci de salsitxes com ara el que va tenir als anys seixanta un altre exiliat d’Hongria, el futbolista Ferenc Puskás (1927-2006). Les salsitxes es comercialitzaven amb el nom de «Salchichas Puskás» i recordaven la xistorra però amb un gust molt peculiar i eren molt bones. Va voler associar al negoci de les salsitxes la seva fama com a futbolista. A banda d’haver jugat amb les seleccions hongaresa i espanyola, Puskás va ser un dels més famosos jugadors del Real Madrid de l’època de Santiago Bernabéu i Di Stéfano, marcant 242 gols amb els blancs. Recordo que mon pare parlava molt de futbol amb el senyor Peter Ilku, el qual de tant en tant ens portava salsitxes de la fàbrica del seu amic Puskás. Un dia el Péter va portar el Puskás a casa, i de seguida va córrer la veu: la gent cridava per carrer «Hi ha el Puskás! Hi ha el Puskás!» i al bar va venir una gentada a veure’l i a demanar-li autògrafs. Va ser un gran dia!

L’esqueixada del senyor Alujas

Al camp de Nàstic hi treballava el senyor Alujas, que era amic de mon pare i cada dia quan tancava el Mercat Central anava a buscar la seva dona que hi tenia una parada. La seva dona continuava camí cap al camp del Nàstic, on vivien, i Alujas acostumava a fer un quinto amb el senyor Solà, l’agutzil del mercat i molt implicat amb el Cor l’Àncora. Quan feien el quinto no hi faltava l’esqueixada de bacallà, que portava el senyor Alujas de la seva parada. Parlaven molt del Nàstic, ja que el senyor Alujas era l’encarregat del camp i entrenava. Tenia la responsabilitat que no faltés res al camp. El seu somni era el futbol. El senyor Alujas era una persona amb humor, molt esportista i quan podia t’ensenyava a respirar bé. Sempre deia que el truc de l’esport era respirar, el recordo com si fos ara. Era una bona persona. Un cop un home gran se li acostà al bar i li va demanar permís per recollir les burilles de l’estadi, després dels partits. 

El Péter, que l’any 63/64 va jugar al Nàstic, va portar Puskás al bar. Va venir una gentada a veure’l 

Aquell home amb el tabac sobrant de les burilles que recollia en feia unes bossetes de paper de diari. Recordo que venia molts dilluns, que era el dia que feien la neteja a l’estadi, i ell entrava a recollir-hi tabac. Em vaig fixar que en uns paquets hi posava un senyal en llapis i en d’altres no. Li vaig preguntar per això, si eren diferents. Resulta que unes les venia més cares i les altres més barates ja que unes bosses eren de burilles procedents de tribuna, amb tabac de més qualitat, i les altres de general, amb tabac de menys categoria. Avui això és impensable. 

Al Gimnàstic també hi treballava el senyor Mingo, que era un home molt popular i a qui li van acabar dedicant un dels nanos nous. El vaig conèixer poc, però algunes tardes que passava pel camp a veure com el senyor Alujas entrenava juvenils hi parlava. Al camp de futbol hi havia un bar molt concorregut durant la mitja part, la beguda estrella era la copa de Chartreuse. Era possible el cafè, copa i puro! A les nits d’estiu al camp del Nàstic s’hi feien vetllades de lluita lliure i boxa, i també revetlles amb músics com ara Bernardo Ríos. Més amunt hi havia el club de tenis, un esport aleshores més minoritari.

Fernando Ballesteros

Fent un salt en el temps, Casa Boada va arribar a tenir un equip de futbol sala. No recordo que en l’època inicial l’equip guanyés cap partit. L’objectiu era participar i esmorzar. La majoria dels integrants estaven vinculats al Carnaval. Fernando, el germà de Pep-Fèlix Ballesteros, va ser el millor jugador de l’equip. Ens va deixar abans d’hora! El club va celebrar els vint-i-cinc anys ja fa temps, jo ara mateix he perdut el contacte. Crec que funciona amb gent nova. Em van fer un homenatge que va organitzar el Jordi Morant, fill de l’historiador. El llibre de Jordi Morant i Clanxet que més he consultat és el dels músics de Tarragona, escrit amb passió. Morant va ser un dels fundadors del Casal Tarragoní. En aquest homenatge em van obsequiar amb un pilar casteller fet per Joan Blàzquez i que de tots els que tinc és el trofeu més alt. 

Una de les ànimes de la creació de l’equip va ser Miguel Ángel Navarro, un dels que es va arremangar per recuperar el Carnaval tar-ragoní. El futbol sala estava de moda i s’organitzaven tornejos municipals. Miguel Ángel Navarro era el motor que estirava el carro, i de tant en tant organitzava alguna menjada. Havien de ser humils, de baix cost. Però un dia vam pensar que calia fer un sopar espatarrat i amb bon vi, cava, cafè, copa i puro, ja que abans es podia fumar. Com que el pressupost era auster, el Miguel Ángel ens va dir que el faríem a la caserna de l’avinguda Catalu-nya. El seu pare era coronel i la cosa va ser fàcil, tot a preu de cost i en un local de luxe: la residència d’oficials. Els cambrers eren soldats. 

Els qui ens van servir haurien volgut repetir la feina, ja que van ser obsequiats i felicitats pel coronel. Hi va haver parlaments. El procurador Joan Vidal Rocafort en va fer un ple de xispa, d’humor i sàtira. Vidal va ser el primer Carnestoltes del Carnaval. Després Fernando Ballesteros va fer un parlament sobre el tema esportiu. Recordo que a la sobretaula algun militar d’alta graduació es va animar a conversar. Jo em sentia estrany, ja que havia fet allí la mili fent de músic i menjar al menjador dels qui manaven va ser una sensació curiosa, sobretot pel contrast amb el malament que es menjava durant el servei militar. En canvi en aquell sopar et portaven el plat a taula, t’omplien la copa de vi... va ser com un somni. Ara aquest sopar ja no es podria repetir ja que molts no hi són, i de la caserna només queda el record. Gràcies, Miguel Ángel, per tot el que vas fer, no t’ho han agraït però la vida és així.