Històries de Casa Boada: El Diario Español

Durant anys el Diario Español va ser l’únic mitjà de comunicació diari en paper fet a Tarragona. Era el referent i la gent el comprava per conèixer el que passava a Tarragona. El diari tenia redacció i tallers on hi ha el restaurant El Tiberi. A la part superior hi havia la redacció i a sota els tallers. Era com un diari d’aquells que surten en les pel·lícules de blanc i negre. A l’entrar a la redacció s’olorava tabac, i bon tabac ja que eren cigars. Els tallers tenien aquella olor típica de les màquines, plom, tinta i alguna cosa més. Les cròniques les escrivien amb màquines d’escriure Olivetti. Era tot un diari de l’època, però com els temps canvien el Diario Español no podia ser menys i es va instal·lar a la plaça Imperial Tarraco, on avui hi ha el Diari de Tarragona.

Tot l’esforç que feien els periodistes sense mitjans moderns era molt d’agrair. Recordo els periodistes Daniel de la Fuente Torrón, que va arribar a dur gairebé tota la informació local i una de les més llegides: successos. Quan passava alguna cosa volien conèixer tots els detalls. Daniel també era periodista de carrer i entrevistava a persones de Tarragona o personatges que estaven de pas a la secció ‘Quién y que’, que es publicava a la contracoberta. José Garcia Luna era un altre periodista que a part d’escriure al diari escrivia llibres d’èxit, com ara ‘Las cartas del sargento Basilio’ (1959). Mariano Montoro feia la crònica taurina, li agradava anar als toros on fumava un habano i crec que era qui més en sabia de tauromàquia. El més jove de la redacció era Pedro Peralta, que tocava tots els temes, en especial el futbol. Era un bon amic, i li agradava anar al futbol a fumar-se un bon habano. S’acostumava a fer cafè, copa i el puro al Nàstic. Petrófilo, que era el pseudònim del senyor Lluís Mezquida Gené, era un amant de la història de Tarragona i les seves pedres. Gómez de la Guerra feia esports. Hi havia d’altres periodistes, no els recordo tots. Estaven sota la batuta de Domingo Medrano Baldà, que era el director. Era un més i la seva manera de fer era deixar fer. Era una persona que els qui van tenir la sort de conèixer-lo el recordaran sempre.

Recordo un dia que va ploure tant que l’aigua va arribar fins a la rotativa però el diari va arribar a la seva hora als quioscs. El senyor Medrano, que vivia pel diari, deia que havia de sortir i amb l’esforç de tots així va ser. Finalment hi havia el David Castillo Bielsa, que va ser el darrer director del Diario Español. David Castillo va entrar a treballar a la redacció d’Amanecer, de Saragossa, l’any 1936 i fou destinat a Tarragona el 1942. David era el periodista esportiu per excel·lència i cap el 1966 va ser nomenat redactor en cap. A partir d’ell el Diario Español va emprendre un altre camí a que va ser venut. La tecnologia i el que volia el públic era diferent.

Jo el Diario Español el dividia en dos grups: l’artístic, que era la redacció, i l’artesà, que eren els tallers on s’imprimia. Després que el senyor Sancho donés fe de que no hi havia errades, que per això era el corrector. Entrar a tallers era impressionant, el plom, la rotativa, el linotipista... donaven la sensació d’aquells grans diaris. Recordo als tallers el senyor Nadal, que em va explicar com es fonia el plom per convertir-se en lletres que un cop entintades servien per imprimir el diari. El plom es tornava a fondre i s’utilitzava per fer altres motllos. Gràcies senyor Nadal per haver-me fet viure quelcom que avui és història. A casa encara conservo tres peces de plom que em van regalar: una tira d’humor d’El Eden, del dibuixant Armando Salas Martínez, el titular «Suárez ha dimitido» i el meu nom en plom.

Jo vaig viure el Diario Español d’una forma especial. El senyor Daniel de la Fuente Torrón era un bon amic i em va encomanar la vida del món periodístic. En aquella època jo vaig col·laborava amb el diari i quan tancava Casa Boada hi anava. Després al bar Gol on menjàvem alguna cosa amb una canya i tornava a casa amb l’amic Daniel, que vivia molt aprop. Algun dia venia Lluís M. Pagès Bertomeu, que treballava a Ràdio Tarragona. Pagès va ser qui em va presentar a Daniel de la Fuente.

Lo primer que llegia la gent eren les esqueles. Com més grossa se suposa que era l’esquela se suposa que el difunt era més important, o sigui, que s’havien gastat més diners. Hi havia dies que el mateix difunt apareixia en diverses esqueles, d’empresa, d’associacions i hi apareixia amb les condecoracions i honors del mort. Això ha canviat però no tant.

També es llegia força el moviment del Port, amb les entrades i sortides de vaixells, carrega, destí o procedència. I no cal dir, la vida social, on algun cop hi sortien peticions de mà, naixements, casaments, comunions o inclòs recordo posades de llarg. Era una Tarragona més petita on agradava conèixer el que passava a la ciutat. Era un pols que quan hi havia bonança o penúries es notava pel que fa als actes lúdics. També seguíem el que passava al Nàstic on el dolent era l’àrbitre. El futbol entusiasmava i la gent se sabia el nom dels jugadors, crec que en això poc hem canviat. Els successos també agradaven. La política local era més bé com la d’una comunitat de veïns: que si cal asfaltar, que si la ciutat està bruta, que si els fanals o el mobiliari urbà, i tots contents. Quan llegíem allò de l’ordeno y mando llegíem entre línies. Escoltant ràdios estrangeres sabíem igual el que la censura pretenia amagar.

Al diari hi havia un col·laborador gràfic que era molt bo, el jove Ramon Segú Chinchilla, que cobria tots els actes i formava part d’una família dedicada a la fotografia. També tenia varies corresponsalies de premsa, per citar-ne només algunes Europa Press, Fiel i Semana. Fa temps que no el veig al Ramon, suposo que estarà bé i segur que encara fa alguna cosa, ja que com a bon fotògraf la càmera és la seva fidel companya. Recordo a l’avi amb la seva moto amb sidecar de gran cilindrada, el seu cotxe, un Renault d’època que avui estaria en un museu. El pare de Ramon tenia una Vespa amb sidecar i el cotxe era un SEAT. Al Ramonet el recordo amb un bon SEAT i bones càmeres de rodet 35 mm. Era part de la família de la premsa. Abans els fotògrafs es deien reporters gràfics, fotògrafs de premsa, ara s’anomenen fotoperiodistes. El nom és lo de menys, lo bo és la passió per aquesta feina que forma part de la història gràfica. Per això a mi m’agrada anomenar-los historiadors gràfics, ja que la seva obra documenta i ens fa recordar part de la història. Els fotògrafs també feien de mestres de cerimònies als casaments, col·locant el personal de forma artística.

Era bonic veure els lectors del Diario Español en les terrasses dels bars prenent cafè, copa i puro. Amb l’esmorzar tothom comprava la premsa local i la majoria s’interessava per les petites notícies del dia a dia. Això, unit a la gran quantitat de punts de venda convertí el paper en el mitjà de comunicació per excel·lència. Retallaves les notícies que volies guardar i amb els anys pots recordar fàcilment coses que avui ja són història, com ho és ja el Diario Español.