Històries de Casa Boada: Els nius d’art

A Casa Boada s’hi respirava un ambient d’artistes ja que molt aprop hi havia el Niu d’art de la Palma, on s’hi van iniciar artistes que van arribar a la fama i d’altres que van tenir un moment de glòria. Hi tenien cabuda tot tipus d’artistes: mags, poetes, instrumentistes, etc. Un era Ramon Calduch (1928-2008), que acostumava a venir a Casa Boada, on alguna vegada hi cantava a cappella. Ramon Calduch va fer la mili a Tarragona. Jo era molt jove i no el recordo molt bé. Mon pare, Salvador Boada Calbó, hi tenia amistat i parlaven sovint ja que havia estat músic, tocava el piano i el trombó. Recordo un dia que Ramon Calduch va cantar vestit de militar al Niu d’art de la Palma. Com que ja s’havia avisat que a l’actuació hi anirien els «mandos» de paisà tothom va aplaudir a rematar, també per això Ramon Calduch va actuar vestit de militar. Tots contents. Deuria tenir permís per cantar ja que les actuacions eren de nit i com que a la caserna hi havia el toc retreta, si no tenies algun permís no podies entrar ni sortir. Això sí, quan el coronel deia alguna cosa aleshores ningú ho discutia. El Niu d’art La Palma estava a l’actual avinguda d’Estanislau Figueres prop de Maria Cristina. També s’hi feien campionats de futbolí, partides de cartes i de billar. Era un centre cultural. S’hi anava a fer el vermut i era un bar d’aquests d’abans, amb tapetes de llaunes d’escopinyes, olives, seitons o patates xips.

Un altre Niu d’art era el del Bar Miramar, situat a la plaça dels Carros, cantonada amb Apodaca

D’aquests locals en van sortir artistes que van arribar a la fama, com Ramon Calduch o Cast Sendra Barrufet “Cassen” (1928-1991), que va fer cinema, teatre, humorista i que molts recordem també “De professió: API”, exitosa sèrie de televisió dels anys vuitanta dirigida per Esteve Duran i que va tenir molt d’èxit. El radiofonista Antoni Panadés Aiguadé també va arrencar en els nius d’art. El recordo quan recitava versos en català al Niu d’art de las Palma. Panadés va començar als micròfons de la COPE, dirigí Ràdio Ontinyent, va ser locutor de Ràdio Tarragona i cap de premsa del governador civil Robert Graupera. Va fundar l’Ateneu de Tarragona i participà en la creació de Món Camp, una agrupació d’artistes tarragonins sota la direcció musical de Pere Godall Gandia (1920-2017), que no fa gaires anys encara tocava el piano a Món Camp acompanyant els artistes. Pere Godall va ser un dels músics amb més trajectòria artística, realment molt àmplia. Fàtima Pizà va escriure ‘Una vida per recordar. Memòries de Pere Godall’, la seva biografia. El mestre Godall va combatre a la Batalla de l’Ebre amb la 227a Brigada mixta de la 42a Divisió de l’exèrcit republicà. A la Batalla de l’Ebre hi va morir el germà de la meva mare, Miquel Pascual Castellnou, i encara ara desconeixem on està enterrat. El mestre Godall acompanyava artistes que començaven i feien peces noves. Hi va anar una vocalista però s’havia deixat les partitures a casa, i clar, volia cantar una peça nova que el mestre Godall no coneixia. Li va dir: Filla meva, com vols que t’acompanyi. I ella li va dir: acompanyi’m amb el sentiment.

Hi va haver un dia que al Niu d’art de la Palma se’ls hi va espatllar el micro i van demanar algú del públic per poder-lo arreglar, un espontani va demanar un auricular i amb aquest va arreglar el micro. va fer un miracle i va tindre més aplaudiments que tots els artistes junts. Un altre dia recordo un cantant, d’aquests molt veterans, que abans de cantar sempre feia un trago amb una petaca que portava amb conyac, sempre feia un glopet i deia: abans de cantar sempre m’he de prendre la medicina. Un dia els seus companys li van canviar el conyac per xarop de la tos, quan a l’escenari va fer el trago va dir: Òstia, qui m’ha canviat la medicina, quina medicina és aqueta! Ningú volia ser el primer en actuar, tothom volia ser del mig en amunt, perquè del primer deien que si era el teloner, i normalment això era veritat. Un dia hi va haver una picabaralla i ningú volia sortir primer. Aleshores el gran mestre Godall va començar a tocar el piano sense cantant. Va donar una lliçó d’humilitat perquè era el més veterà i va tocar primer, i va ser molt aplaudit.

Un altre Niu d’art era el del Bar Miramar, situat a la plaça dels Carros, cantonada carrer Apodaca. El Miramar tenia un ambient més cosmopolita ja que estava aprop del Port. Hi tocava el piano el senyor Tonet, un pianista de Tarragona del que molts artistes van aprendre ja que donava classes de piano. Era molt bona persona i molt bon músic. Era cec i tenia molts deixebles. Va tocar molt el piano a l’Auditori de Ràdio Tarragona en programes cara al públic.

Jo recordo el darrer cop que vaig veure Món Camp, va ser a la plaça de la Font davant de l’Ajuntament. Va presentar l’acte Bernardo Ríos, l’intèrpret de “Murallas de Tarragona”, peça que anys més tard va tornar a popularitzar l’Oriol Grau fent-ne una adaptació en to d’humor. Podriem dir que Món Camp és una espècie de niu d’art, però no composat per artistes novell, sinó per veterans del món de l’art. És a dir, velles glòries que es resisteixen a deixar els escenaris, i gràcies a ells la seva música ha omplert de records les nostres festes. Revisant alguns dels programes que tinc per casa hi he pogut veure noms com ara Paquita Carnicer, Carmen Boada, Maria Casas, Josep Ramon, Los Estrellados, el mag Profesor Bárcena (era llauner i anava moltes tardes a veure’l, m’ensenyà a trucs), Ramon Turrión, Berenguer (que havia tingut un taller mecànic i cantava cançons mexicanes), Papa Girard, Gonzalito, Santiago Guzmán (cantava tangos i es dedicava a la venda ambulant de rellotges Duwart i Festina per les cases), José Lifante (vivia al núm. 10 de Maria Cristina, va estudiar la carrera de piano al Liceu però no va tenir gaire sort s la vida ja que va estar força temps sense feina i quan va trobar-ne en un banc el banc va plegar), Luisa Fernando, Magí Romeu, Maria Calabuig i «Paquito Garcia y su esposa», Paquito va treballar al port i va fer de dimoni pel Ball de Bastons, quan faig el còctel de la Mercè sempre m’acompanya amb la seva musica. Jo sempre li dic que toca amb la orquestra invisible. Toca un munt d’instruments i va fer alguns discs.

Tenim la sort de que existeix l’Ateneu de Tarragona, amb el Niu d’art dirigit per la senyora Carme Bernad. L’Ateneu és lloc d’acollida d’artistes de totes les disciplines: El senyor Ramon Rosselló Gili, amb els seus recitals de poesia, el grup Havaneres de barca de l’Ateneu dirigit per Jordi Català, diverses formacions musicals, exposicions de pintura, fotografia. Gràcies a la vitalitat d’amics com el seu president Jordi Freixa Català o persones com Gerard-Felip Carné i el senyor Josep Francesc Ferrer Val que va ser síndic.

En l’escrit de la setmana passada aclarir que és la Merceria del Sagrat Cor, no carnisseria, i que Casa Corderet va ser regentada per son pare de Gabriel Mas Guardiola.