Històries de Casa Boada: Una de difunts

Un dels temes més recurrents al bar era el dels difunts del dia. Els clients fullejaven el Diario Español per veure les esqueles i l’hora del funeral. Era aquella Tarragona on ens coneixíem gairebé tots. També miraven l’edat del difunt, cosa que avui la gent gran encara fem, i això entrava a formar part de les converses del matí. Es referien a la persona morta amb la frase «Déu l’hagi perdonat». Els enterraments de l’època de la meva infància eren molt pomposos, amb cotxes de cavalls i, segons la categoria, la carrossa fúnebre anava més o menys guarnida, amb cortines de luxe, corones i plomalls per als cavalls. Tot en negre i daurat, menys en el cas d’enterraments de nens, fets en carruatge blanc. A dalt del cotxe de morts hi havia una creu o, si pagaves més, una imatge de la santa fe. Corrien els anys cinquanta.

Els funerals eren amb més o menys mossens i pompa segons el que s’hi gastava, fet que motivà l’expressió: «Que pocs capellans portaràs a l’enterro». Segons la categoria anava baixant, tot era més auster. La vanitat perdurava fins després de la vida, ja que la família volia rendir de la millor manera possible el darrer homenatge a l’ésser estimat.

Però què tenia a veure Casa Boada amb els enterraments? Doncs vegin el que els explicaré. Com he dit abans, els enterraments es feien amb un cotxe de cavalls que anava al domicili a buscar el cadàver del difunt i després a l’església, on finalitzava el servei. El cotxe fúnebre, el conduïa el senyor Alfredo, i quan baixava del cementiri s’aturava a Casa Boada, el servei era llarg i aquella era la seva pausa per prendre alguna cosa refrescant a l’estiu o un ‘caferet’ a l’hivern. Normalment tothom li preguntava qui s’havia mort, ell arribava suat i cansat ja que l’enterrament durava molta estona, però ho explicava.

A les cavalleries se’ls servia aigua, un civader amb garrofes i el senyor Alfredo les lligava a una morera, que era l’arbre que hi havia abans. Però un dia el difunt era a prop de Casa Boada i quan el seguici fúnebre va passar per davant del bar, els cavalls es van aturar i el senyor Alfredo se les va tenir, els va haver d’agafar pel morrió per tal de reprendre el seguici.

Ara ens queixem dels gossos, però no us penseu que  abans les cavalleries no defecaven

Aquesta anècdota mai la vaig oblidar perquè vincula l’instint animal amb el bon tracte rebut, fet que els feia recordar el lloc. Ara ens queixem dels gossos, però no us penseu que abans les cavalleries de la carrossa fúnebre no defecaven i orinaven al carrer.

Després la cosa canvia i arriben els cotxes de morts, cotxes de luxe a motor, els tanatoris amb la seva diversitat d’actes fúnebres. El món canvia però no tindrem tantes coses per explicar, tot és molt igual.

L’Alfredo tenia els cotxes de cavalls en una quadra al carrer Reding, a prop del Mercat. Hi havia molta gent de Vila-seca que venia a vendre verdures al Mercat i deixaven els cavalls i carros a la seva quadra en pupil·latge. També vaig conèixer el seu fill, que es va dedicar al transport amb camions i en tenia un de la casa Mercedes. Quan l’Alfredo va deixar de portar el carro, l’empresa Ocaso va agafar el relleu amb els cotxes fúnebres. Quan va jubilar-se va continuar venint al bar de tant en tant, però sense els cavalls.

Algun cop l’Alfredo es trobava al bar amb els carreters que feien repartiment, amb carro. Feien un gotet de vi, quatre olives i gairebé sempre es portaven l’entrepà. Al bar, hi venien dues empreses, una era l’Argilaga i l’altra el Balcells. Balcells de seguida va substituir els carros pels motocarros, tricicles amb motor. L’Argilaga va continuar repartint en carros ‘gènero’ variat, com ara el vermut que feien a la zona del carrer Reial. Parlaven dels cavalls, de les seves races i potència, també parlaven molt de la Part Alta, on per les pujades havien d’estirar el cavall pel morrió, hi havia carrers on relliscaven, etc. Quan més els costava és quan portaven vi, pel pes. Al bar, l’Argilaga o el Balcells hi duien normalment garrafes de vermut i pots d’olives.

Els llogava l’empresa dels vermuts, que normalment donava feia a les dues empreses per si mai una fallava. També repartien menjar i duien serradures per llençar a terra. Aquesta gent va anar a menys quan les botigues van començar a disposar de moto amb sidecar, i empreses com la Gili de Reus van portar el vermut de Reus en camions, ja que la Tarraco Vinícola i la casa Muller es dedicava més a exportar el vermut fora a través del Port de Tarragona.