Històries de Casa Boada: Vi, soldats i entrepans

Tarragona està plena de petites històries, de comerços amb ànima i clientela fidel. Casa Boada neix a Tarragona l’any 1947, quan els meus pares, Salvador Boada Calbó –nascut a Nulles– i Victòria Pascual Castellnou –nascuda a Mont-roig–, van decidir obrir una bodega on vendre vi i productes de la terra. La meva mare va morir quan jo tenia 13 anys i vaig haver d’ajudar el meu pare, juntament amb l’avi matern, Eduard Boada Pallarès –que havia estat alcalde de Nulles del 1915 al 1917–, i la meva àvia materna, Virgínia Castellnou Ferrando, de cal Pataquer de Mont-roig. Entre tots la bodega va començar a caminar fort. Després el meu pare es va casar amb la Pilar Cabré Budí de Cambrils, que em va fer de mare i va ser un puntal del bar. Aquest va ser l’inici humà de la Casa Boada que tots coneixeu, però tornem al vi.

Els Boada estaven vinculats al Sindicat del Vi de Nulles, d’aquí que els va ser fàcil esdevenir-ne una mena d’ambaixadors a Tarragona. El vi de Nulles es venia i la cosa anava bé. Però a l’avinguda Catalunya hi havia la caserna militar i molts soldats de diversos punts d’Espanya, jóvens amb gana que venien amb el pa que treien d’amagat de la caserna i que demanaven coses per omplir-lo. Demanaven des de sardines de llauna, embotits, codonyat, però també torró. Heu menjat mai un entrepà de torró? Així neix el vincle de Casa Boada amb els entrepans, amb un client principal: el militar. Comença l’era dels entrepans calents de sèpia, sardines a la planxa, pop. L’entrepà que en aquesta època tenia més èxit era el de truita amb espinacs, ja que deien que portaven ferro. Popeye recuperava forces menjant espinacs i els va fer populars. També fèiem truites de pataques i de fesols, i la llonganissa i la sobrassada tenien força èxit.

Però Casa Boada era més que un humil bar, per a aquells militars era tot un referent. Els soldats hi feien arribar paquets i girs de llocs com Andalusia o Galícia, i els hi guardàvem fins que venien a buscar-los. Era més discret rebre els enviaments al bar que a la caserna. També teníem un telèfon públic i s’hi formaven cues esperant poder parlar amb la família. Els nois no tenien ni targeta de crèdit ni mòbil.

En aquella època els soldats acostumaven a anar a la mili amb grans maletes. No podien sortir al carrer vestits de paisà, així que al Boada guardaven maletes amb roba per poder-se canviar i poder sortir a passejar de forma més discreta. A les noies no els agradava la roba militar. La veritat és que els vestits tampoc eren de gran disseny.

Recordo també que venien nens i nenes i bevien vi Kina San Clemente, ja que la publicitaven com a un remei per obrir la gana. Per promocionar el vi quinat també repartien com a premi els Kinitos. Curiosament tenien noms de sant: Kina San Clemente, Quina Santa Catalina… Avui està totalment prohibit donar begudes alcohòliques als nens, però aleshores es potenciava amb publicitat i tot: «Quina Santa Catalina, es medicina y es golosina», deien. El vi del Boada va arribar a tenir fama, esdevenint un vi àmpliament subministrat a la tropa, i també a molts comandaments, que es van aficionar al vi de Nulles. El més venut era el vi blanc natural, avui en diríem ecològic.

Els veïns acostumaven a venir al migdia i demanaven vi, sifó o gasosa, tot ben fresquet. Les cases no tenien nevera i recordo que darrere del mostrador teníem una destral per trencar el gel que es repartia els matins.

El meu pare era una espècie d’ONG i al bar hi feien cap persones sense diners i en sortien menjades. Alguns cops el meu pare els donava menjar i el demanaven per emportar, ja que segurament compartien l’entrepà. Aquí va arrencar la filosofia de fer entrepans grans. Altres cops eren els mateixos clients que els convidaven. La gent pobra era bona i s’oferia a ajudar-te. Sempre et donaven alguna cosa a canvi.

Cada època té les seves històries. El meu pare per Nadal sempre rebia una felicitació per carta de qui havia estat coronel i va arribar a general. No fallava, i també escrivien molts soldats que ja estaven a casa. L’any passat encara vaig trobar una nota enganxada als vidres del bar signada per Raúl, un client que més de trenta anys després recordava els entrepans de quan feia la mili: «Fui un quinto del 83, resido en Zamora y recuerdo con gran cariño tus enormes y en ocasiones regalados bocadillos de mortadela. He venido a verte y veo que andas pachucho. Recupérate pronto». Gràcies, Raúl!