Jan Calabuig: «Tinc el violí a les mans des que tinc consciència»

«Davant del jurat no estava nerviós. Em sentia normal. Potser si de sobte pensava que hi havia un jurat m’intranquil·litzava una mica. Però en realitat estava més pendent de la meva interpretació que de qui m’estava mirant». Amb aquesta seguretat el jove Jan Calabuig Sans va guanyar el vuitè Concurso de Cuerda Ciudad de Vigo, un certamen de prestigi internacional que es va celebrar a finals de l’any passat. A terres gallegues Calabuig es va alçar amb el primer premi absolut en la seva categoria, que no és altra que la de violí.

La relació d’aquest vendrellenc amb l’instrument li ve de lluny, tot i tenir només dotze anys. «Sempre veia el meu germà gran tocant el violí i jo li volia agafar, però els meus pares no em deixaven i em van comprar un violinet de joguina que encara tinc a la meva habitació», explica.

Quan això succeïa Jan tenia un any, puntualitzen els seus progenitors, els quals no van trigar a projectar les inquietuds artístiques del seu fill amb la formació adient. De tal forma que a tres anys va encetar les classes, que van suposar l’inici de la seva carrera musical.

«El so dels instruments de corda m’encanta. Del violí el que més m’agrada és tot el repertori que té»

Però, per què el violí? « Per unes quantes raons», respon Jan. «Suposo que alguna cosa té a veure el fet que el meu germà el toqués. Però el so dels instruments de corda m’encanta. Del violí el que més m’agrada és tot el repertori que té i de fet, si no el pogués tocar, triaria el violoncel», destaca.

El violoncel, com el també vendrellenc Pau Casals. Ho sap gairebé tot del mestre i precisament el seu instrument té la seva pròpia història. «És del lutier que feia els xel·los de Pau Casals», revela.

Per al certamen, ambdós, Jan i violí, es van preparar a consciència. «Tres setmanes abans del concurs vam canviar completament tot el violí. Li vam ajustar l’ànima», manifesta el músic. Quant a ell mateix, si bé és un virtuós, el secret també radica en l’esforç.

«Has d’arribar a la gent fent-lo el màxim bonic, intentant interpretar el que el compositor volia»

Un dia en la vida de Jan Calabuig Sans és llarg i profitós. La jornada s’inicia per a ell a les «5.55 hores. Esmorzo a les 6 i a les 6.30 començo a assajar fins a les 8.30, quan surto cap a l’escola. Dino allà i quan arribo a casa, cap a les 17.00 hores, assajo dues hores més, faig els deures, sopo, llegeixo i a dormir», assenyala. Encara li queda temps per estudiar idiomes online. Com qualsevol adolescent de la seva edat, es diverteix amb els esports, que practica al col·legi sobretot, les consoles i la Milionària de Rosalia. «M’agrada molt la lletra», apunta.  

A l’hora de triar un compositor clàssic, ho té clar. «Mozart», contesta. «Realment la gent quan veu la partitura pot pensar que és fàcil interpretar la seva música però quan acabes de tocar-la t’adones que no. Encara que és una bona experiència i t’ho passes molt bé», comenta.

En aquest sentit, Jan puntualitza com avui en dia «encara no saben com pot ser que sonin tan bé les seves melodies. Té una harmonia semblant a la de Bach, però si parlem de complexitat, Bach guanya una mica». Precisament al Concurso de Cuerda Ciudad de Vigo, el jove va interpretar la Partita per a violí sol número 3, composta per Johann Sebastian Bach i Aires Bohemios de Pablo Sarasate.

«Escolto la Rosalia, la ‘Milionària’, encara que no totes les cançons ni tampoc reggaeton»

No obstant això, no és assidu dels concursos. «Si és necessari per a ell i ens ho aconsellen hi anirem. Però no a qualsevol. Només als que paguin la pena perquè tinguin renom, amb nivell i amb una preselecció», precisen els pares.

Si la música són sentiments, són emocions compartides, què vol transmetre aquest jove intèrpret? «Has d’arribar a la gent fent-lo el màxim bonic, intentant interpretar el que el compositor volia». Així, manifesta que si bé les obres del romanticisme tenen més marge per interpretar no passa el mateix amb Bach, Beethoven o Vivaldi. «Amb aquest repertori és inqüestionable el que s’ha de fer», diu. «Personalment no penso en les emocions que estic vivint quan toco perquè sinó, es notarien. Per exemple, quan estic enfadat toco pitjor i això no es pot deixar veure», afegeix.

Actualment Jan compagina el curs de primer d’ESO al col·legi amb els estudis musicals al conservatori de Vilanova i classes particulars de la mà del músic i professor Josep Colomé. Sens dubte és la música la seva elecció professional i personal per al seu futur perquè com apunta amb fermesa «des que tinc consciència tinc el violí a les mans».