Jaume Guasch Llorach, membre de l'Esbart Santa Tecla: 'No hi ha res com participar-hi i viure-ho'

Els Pets ja ho deien: un món i dues classes de persones. Trobem les que fan les coses perquè s’han de fer, sempre buscant una recompensa i punt, i trobem aquelles que es mouen per un sentiment tan fort que podria moure cel i terra, moguts per un no sé què que els impulsa a no parar de fer, amunt i avall, impulsats per un sentiment i un amor delicat cap a tot allò que fan. I clar, sense buscar res a canvi.

Doncs en aquest últim grup hi trobem en Jaume Guasch, un tarragoní de soca-arrel de 35 anys que viu intensament la festa major des que encara era a la panxa de la seva mare.

És membre del Ball de Diables de Tarragona i una de les figures més actives de l’Esbart Santa Tecla. Però on comença la seva trajectòria?

«Jo vaig entrar a la festa major a uns trenta anys com a capità petit dels Cercolets i a partir d’aquí vaig passar per tot arreu dins de l’Esbart», recorda. Cercolets, Patatuf, d’àngel als Turcs i Cavallets, Valencians i ballant bastons fora de Tarragona. En resum, en Jaume Guasch ho ha ballat tot.

Avui dia està al Ball de Diables, al Retaule de Santa Tecla i coordinant els balls de festa major de l’Esbart Santa Tecla al Seguici. «Després de la mort del meu pare, cap al 2011 vam intentar reconduir tota la feina que ell havia fet i dins de l’Esbart em vaig encarregar de donar suport a tots els balls», explica.

Confessa que sí que hi ha una part molt gran de sentimentalisme sobretot per part del seu pare i del seu avi, però diu que el que l’estira a fer tot el que fa és que li aporta molt a canvi de res. «És només anar-hi i gaudir. I clar que hi ha una part de sacrifici i esforç però la recompensa és molt més gran que tot això», explica.

Al Jaume li corre sang de Tecla per les venes i això és el que l’impulsa a seguir fent tot allò que fa. «Que quin sentit té tot això? Bàsicament perquè això és tarragonisme, és casa meva i és la meva cultura. Jo això ho he mamat des que vaig néixer i m’ha tocat», remarca amb orgull.

Explica que quan era menut, hi havia l’opció d’odiar-ho o d’estimar-ho, igual com passa en una família de metges que, o bé el fill vol continuar sí o sí amb la saga familiar o bé té pànic a la sang. Doncs en Jaume es va decantar per estimar amb devoció la cultura popular. «Fa 30 anys que sóc dins la festa, he fet de tot i seguiré fent el que faci falta».

Fa una quinzena d’anys que forma part del Ball de Diables de Tarragona i va entrar mogut també pel seu pare. Al cap d’uns anys ell va plegar però en Jaume s’hi va quedar pel grup d’amics, pel tipus de gent que s’hi va trobar i bàsicament, perquè va descobrir que li agradava cremar i tirar foc.

«La cultura tradicional és per viure-la i per gaudir-la més que per veure-la. Com participar no hi ha res».

Opina que al llarg dels anys, Tarragona ha fet una cosa molt important, tenint en compte que és una festa major molt recuperada. Ha anat valorant i intentant quedar-se sempre amb allò que funciona i rectificant allò que ha grinyolat. «Som capital i tenim una de les millors festes majors del país i això és un valor que no és quantificable amb res», diu.

Un desig de futur: «M’agradaria que en el fons tot continués igual que ara. Que la gent segueixi gaudint de la cultura perquè al cap i a la fi, la festa és del poble. I aquesta essència no l’hem de perdre mai».