Jaume Sendra (perpetuador): 'El compromís no és només meu, sinó de tota l’entitat'

Jaume Sendra i Solé, president de l’Agrupació de Portadors dels Nanos Vells des del 1992 fins al passat gener, és un fidel participant de Santa Tecla i ha sigut nomenat Perpetuador de les Festes avui a les 19 hores a l’Ajuntament, en agraïment al seu compromís amb la celebració i les seves aportacions des de la seva incorporació.

Què significa per vostè aquest nomenament?

Tothom m’ho pregunta, i la veritat és que encara no sé ben bé què dir. És un honor i una gran satisfacció. Haver arribat a tot el que nosaltres hem pogut fer... és molt gran.

On comença la seva història amb Santa Tecla?

Des de petit sempre havia anat a veure les festes des de fora, però hi començo a participar al 1988, l’any que vaig conèixer la meva dona. Ella era portadora des de l’any 1986, quan va començar l’agrupació. Per una Santa Tecla em van dir que els acompanyés, i quan van repartir els Nanos faltava una persona: gent jove, revetlla el dia abans... un d’ells s’havia adormit. Tothom em va mirar a mi: “El voldries portar?” I vaig dir: “D’acord”, com a favor. Aquest favor dura fins avui.

Quin Nano li va tocar portar?

La metgessa. Es veu que era la que ningú volia portar. Quan vaig sortir em van preguntar que com havia anat... i vaig pensar: bé, podríem repetir!

A partir de llavors... com evoluciona el seu paper?

El president de llavors ho va deixar i ningú volia ser-ho. Vaig pensar vinga, ho faig, només seran uns quatre anys... i s’han convertit gairebé en 30.

Si pogués destacar una de les seves tasques, quina seria?

Quan vam fer la rèplica dels Nanos. L’any 2000 vam començar a pensar en fer-los més còmodes: menys pes, millor estructura... Els Nanos llavors portaven uns ferros dins per a que no es fessin malbé, perquè el material no aguantava la humitat.

El portador ara va molt còmode. El primer en estrenar-se va ser el Nano Capità, al 2001, i al 2002 ja van sortir tots al carrer. També es van fer rèpliques exactes dels vestits: si et mires els Arlequins, veuràs que tots els rombes estan fets un a un. Un autèntic treball d’artesà. Va ser un cost molt elevat però va valer la pena.

Com ho vau aconseguir?

Vam fer una mena ‘d’empadrinament’ amb empreses municipals per aconseguir els diners. Cada Nano té un padrí: el Capità el va subvencionar l’Ajuntament, la Metgessa el Col·legi de Metges... Vam pensar que la ciutat també hauria de poder col·laborar, i vam fer que els Arlequins fossin els apadrinats pels tarragonins i tarragonines. Qui volgués ser padrí havia d’aportar 6.000 pessetes.

També esteu fent la rèplica dels petits...

Sí, però només n’ha sortit la del Nano Capità. M’agradaria que s’acabés aquesta feina, i que tots els petits també tinguessin la seva rèplica aviat, però tornarem a necessitar diners...

Què signifiquen els Nanos per vostè?

Són els meus nens, penso que tinc 13 ‘crios’. M’agrada molt el que representen, tots els estaments socials de la ciutat d’aquella època: les autoritats, la noblesa, la burgesia, els artistes, els pagesos, i els immigrants.

Com defineix el que sent dins d’un Nano?

Em sento una mica un espia: veig les reaccions de la gent, sobretot la cara dels nens... com la de quan van a veure els Reis Mags. L’emoció, la il·lusió... Tot i que n’hi ha que si poguessin escapar a córrer ho farien. Quan fem el ‘Santa Tecla a les escoles’ pateixo. Abans sempre hi anàvem el primer dia de classes a rebre els nens, i crec que devien pensar: si el primer dia que surto de les faldilles de la mama em porten això, què m’espera en aquest lloc? (Riu).

El reconeixement se li dona pel compromís que ha tingut amb les Festes...

Bé, he de dir que el compromís no ha sigut meu només, sinó de tota l’entitat. Jo estava al capdavant, però tothom tenia una feina especifica i important.

A qui ho agraeix, doncs?

Ho comparteixo i ho compartiré sempre amb l’entitat. I he de dir, que si algú es mereix un agraïment especial és la meva dona, perquè m’ha aguantat aquests gairebé 30 anys, que la primera setmana abans de Santa Tecla jo estava insuportable, amb uns nervis... Si sortíem a les 19h, jo a les 17:30h estava a la Casa de la Festa i em prenia un cafè i un Chartreuse. Després quan acabava, tot havia sortit bé, però jo soc així: pateixo.

El Seguici de Tarragona ha crescut molt...

Molt! Abans eren timbales, gegants, Nanos i castellers. Ara s’ha fet molt llarg, s’estan recuperant elements antics... Abans érem quatre, literalment, i ara som un regiment.

Ho troba positiu, però?

Sí, i tant. Però quan vas dins d’un Nano... Pensa que no ens el traiem mai. Aquest any amb la junta nova, una cosa que vaig intentar inculcar era millorar la nostra comoditat. Hem arribat a aguantar fins a 5 hores el Nano. És portable però... has d’estar preparat.