Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona ENTREVISTA

Joan Cavallé: "M'interessa mostrar la part màgica de cada persona"

L’autor d’Alcover presenta ‘Les benaurances’, un recull de relats amb finals sorprenents on planteja la disjuntiva de rebel·lar-se o no contra el destí suposadament predeterminat

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptor Joan Cavallé, al seu despatx. FOTO: Pere Ferré

L’escriptor Joan Cavallé, al seu despatx. FOTO: Pere Ferré

Joan Cavallé (Alcover, 1958) escriu narrativa i teatre. També poesia, encara que com un exercici d’intimitat. Ha publicat una vintena de llibres i els seus personatges han traspassat les pàgines per arribar als escenaris teatrals. En la seva última obra de relats, Les benaurances (Angle Editorial), els protagonistes, diversos, sorprendran indefectiblement al lector.

Com són aquests personatges de ‘Les benaurances’?
Són normals i corrents però sempre hi ha un fet o circumstància que els converteix en singulars. M’interessa mostrar quina part d’excepcional, d’increïble, fins i tot de presumptament màgica habita en cada persona.

Què pensa del destí, que es va ficant pel mig?
La paraula destí és com un arbre de dues fulles. Si fem cas a les teories deterministes, tot està escrit. Sigui així o no, el gran problema, que també és el gran avantatge, és que no ho coneixem. Per molt que existeixi és desconegut pels humans i per tant, imprevisible.

Com els seus relats?
Exacte. Als personatges els passa un element imprevist. Hi ha alguna cosa que, de sobte, destarota tot allò que ells pensaven que podria ocórrer. Això passa a Un mur negre o a L’excepció. En aquest últim per exemple es viu en un estat perfecte de felicitat, d’optimisme, fins que es veuen anar cap al precipici.

«Al llibre, el missatge, si l’hem de buscar, és que la vida  te l’has de treballar. I hi ha qui es conforma i qui  no. En tot cas, no jutjo»

És un missatge al lector per deixar palès que no som immortals?
Jo diria que el missatge, si l’hem de buscar, és que la vida te l’has de treballar. Les benaurances fa referència a un episodi bíblic conegut, el Sermó de la Muntanya, en què Jesús pronuncia aquella sèrie de recomanacions a les persones que l’escolten. I sempre és que després de morts hi haurà una recompensa. Al llibre, el que intento fer veure és que tot el que et passi t’ho has de treballar tu. I hi ha uns personatges que es conformen i d’altres no. En tot cas no jutjo. Serà el lector qui haurà de fer el judici, si així ho vol. 

Quin significat té la portada?
Estic molt content perquè vaig proposar a l’editorial que fos una il·lustració de Lluc Queralt, que és un fotògraf de Tarragona. Té diferents coses. Una explica que la majoria de personatges que protagonitzen una història són femenins i fins i tot algunes estan narrades en primera persona.

És difícil per a un home?
Ha estat un exercici interessant. Aquesta és una primera qüestió. Després em va semblar que la imatge podia ser llegida de dues maneres. Com una dona que va desapareixent o apareixent.

Posar més dones obeeix a algun motiu?
És espontani. Per exemple, hi ha un relat que es diu Braços, mans i també paraigües que es va iniciar en una perruqueria, arran de la conversa entre dues dones. Per tant, havia de ser protagonitzat per una d’aquelles dones.

Alguns dels seus personatges pot ser que surtin a l’escenari?
Concretament aquest de la perruqueria és el que tinc pensat en versió teatral.

De quina manera ho viu vostè aquest pas cap al teatre?
El teatre té una gran recompensa, quan estàs envoltant de públic i veus els actors encarnant els personatges, dient les teves paraules. És molt emocionant. I quant als protagonistes del llibre, ja són immortals, han passat a ser lletra impresa i, per tant, viuran per sempre.

Immortals i amb vida pròpia?
Sí, perquè a no ser que escrigui novel·la policíaca, no tinc tancades les històries. Sempre comparo la meva manera de treballar amb un jardí, en el qual cada dia em dedico a un arbre. De la mateixa manera, quan em poso a escriure, rellegeixo el que tinc escrit i potser afegeixo una frase més d’aquell relat. A partir d’allà el personatge té un ventall de possibilitats d’acció.

Temas

Comentarios

Lea También