Jordi Cabré: «Els desitjos són perillosos, dinamita que pot explotar»

Digues un desig’ és l’última obra de Jordi Cabré, un «thriller psicològic» on proposa als lectors un joc de miralls amb un caràcter surrealista en el qual els convida a esbrinar qui diu la veritat

05 abril 2019 09:22 | Actualizado a 05 abril 2019 09:26
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Jordi Cabré (Barcelona, 1974) és novel·lista i periodista. Dues de les seves obres clau són La pregària del diable (2003) i Rubik a les palpentes (2004), una novel·la sobre la identitat, qüestió a la qual torna amb la seva última obra, guanyadora del Premi Sant Jordi, Digues un desig. 

Són dolents els desitjos?
No són dolents, són perillosos. Són potents. Són dinamita que pot explotar en forma de focs artificials o en forma de TNT.

A la novel·la parla de crisi d’identitats. Té alguna cosa a veure amb les xarxes socials?
S’assembla bastant. A les xarxes socials en diem perfil i allà molt sovint hi posem la millor imatge de nosaltres mateixos. Tenim «amics i amigues», que no són amics, posem filtres a les fotos i per tant és un bon exemple del relat que fem de nosaltres mateixos. I això és el que he intentat fer en termes literaris.

És el desig de no ser nosaltres.
Exacte. De totes maneres potser és la millor versió de nosaltres. No vol dir que sigui mentida, vol dir que és un desig. 

Què li passa al protagonista?
Té una vida avorrida. Fer literatura li compensa això, perquè pot fer aventures, però hi ha un moment que en el diàleg amb la seva interlocutora ella li diu «digues un desig, perquè veig que no ets feliç». I ell li contesta que de tant en tant té el desig de ser un personatge de novel·la i és el que li acaba passant. 

«M’interessa molt la part de nosaltres que és inconscient. Surrealisme vol dir que és un somni, que no és real, però té elements de realitat»

Per què Dalí i els rellotges, Cadaqués i Alícia al país de les meravelles?
Perquè m’interessa molt la part de nosaltres que és inconscient. Dalí és un gran retratista del subconscient. Surrealisme vol dir que és un somni, no és real, però té elements de realitat. Llavors, el món de Cadaqués, el de les vacances, el dels somnis, quan dormim, és quan aflora la part nostra menys conscient, però que sigui menys conscient no vol dir que sigui menys real. Al contrari, la part inconscient potser és la part nostra més real. 

Els protagonistes no tenen nom.
No.

Vol dir que pot ser qualsevol?
Vol dir que el seu nom no és important. Ella està fent una recerca de qui és ell. De la mateixa manera que el lector d’aquesta novel·la està intentant esbrinar qui diu la veritat, el «jo» que està llegint aquell llibre o el «jo» que surt dintre del llibre. Per tant, davant d’aquesta pregunta de qui sóc jo, el de menys és el nom. L’important és la identitat de veritat.

«Aquesta novel·la va sobre els desitjos, els ideals que ens fem, les passions i el que creiem que és el món perfecte»

És una recerca recíproca.
Tots dos diuen una part de la veritat. Ell diu que tot el que surt al llibre és mentida. Diu que no ha matat ningú, que no és aquest. Bé, deixa’ns-ho llegir i nosaltres jutjarem.

‘Digues un desig’ és una crítica a l’hegemonia masculina?
És el típic mascle ibèric, que fa servir les persones com a objectes, que és el centre del món, un gran supervendes, i un xulo. En aquest sentit és un mascle en crisi i he fet un estereotip molt exagerat. Però també faig un punt d’ironia cap a un feminisme exagerat. Perquè hi ha un tipus de feminisme que és el de la igualtat, i hi ha un altre, supremacista que encarno en aquest personatge femení que acaba prenent tot el control sobre l’home.

Està segur que la Sagrada Família s’acabarà el 2026?
Els arquitectes diuen que sí i jo he volgut prendre’ls la paraula. Però sobretot perquè volia situar la novel·la el 2016, en una Barcelona ideal on la Sagrada Família està acabada, és com la ciutat acabada. I volia dibuixar una Barcelona en la qual els noms dels carrers haguessin canviat de grans prohoms a noms femenins i fins i tot noms feministes com si fos una ciutat més o menys acabada o molt ideal per molta gent.

No queda gaire per al 2026.
Exacte. Però volia que fos una mica versemblant, que això pogués passar. I després ens trobem que potser la realitat no és tan així i que és molt important els ideals que en fem. Aquesta novel·la va sobretot sobre els desitjos que tenim, els ideals que ens fem, les il·lusions, les passions, el que nosaltres creiem que és el món perfecte. 

«Fins que a Catalunya la situació estigui resolta, fer cultura serà inevitablement fer política»

Hi ha una crítica implícita a la Diada de Sant Jordi? Enamorats una estona, lectors per un dia...
Hi ha moltes persones que llegeixen i és veritat que per Sant Jordi tothom llegeix i no m’ho crec. Som lectors per un dia. De la mateixa manera que hi ha moltes persones que estan casades i que s’estimen més aviat poc però el dia de Sant Jordi es compra una rosa vermell passió. És una ficció que ens fem però que en qualsevol cas, com a ficció, és molt bonica.

Què va significar el Premi Sant Jordi?
Per mi és el compliment d’una premonició que em fa fer un editor que ara ja està mort, que és l’Isidor Cònsul. I crec que el jurat ha premiat el risc de la novel·la, la seva estructura.

Polític o escriptor?
De vegades em pregunto què va ser primer, si l’amor per la llengua o l’amor pel país. A Catalunya costa molt de diferenciar això. En aquest país penso que fins que la situació política estigui resolta, sigui amb una independència o amb un Estat espanyol tolerant amb les nacionalitats interiors, fer cultura serà inevitablement fer política, sigui en català o en castellà. 

Comentarios
Multimedia Diari