Tarragona Entrevista

Jordi Sierra i Fabra: «Intento divulgar el missatge entre els joves que llegint seran millors persones»

L’incansable escriptor barceloní inicia una nova sèrie de novel·la negra amb la periodista Magda Ventura en ‘La conspiració del coltan’

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor Jordi Sierra i Fabra. Foto: www.sierraifabra.com

L'escriptor Jordi Sierra i Fabra. Foto: www.sierraifabra.com

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947), va publicar el seu primer llibre l’any 1972 i des de llavors ha escrit més de cinc-cents. En aquells anys, als seixanta i setanta, també va fundar i dirigir les principals revistes de rock a Espanya. El 2004 va crear la Fundació Jordi Sierra i Fabra, a Barcelona, i la Fundación Taller de Letras Jordi Sierra i Fabra, a Medellín, Colòmbia. Des d’aleshores, es concedeix un premi que duu el seu nom a un jove menor de divuit anys. Alguns dels protagonistes més famosos de les novel·les d’aquest escriptor incansable són el detectiu Ferran Mascarell o el Daniel Ros. Ara arriba amb la Magda Ventura en La conspiració del coltan (Univers. Grup Enciclopèdia), un cas de prostitució que inicia una nova sèrie de gènere negre.

La conspiració del coltan és una novel·la de dones.
En els meus inicis, tots els meus protagonistes eren masculins fins que m’ho van dir i ja fa uns trenta anys o potser més, que vaig començar a fer molts personatges femenins. Tothom té una part masculina i una altra de femenina i d’alguna forma penso que la meva femenina és bastant elevada perquè tothom diu que em sé posar molt bé en la pell d’una dona.

El periodista ha de ser una persona ètica. I la Magda Ventura correspon al tipus de professional que he tingut sempre al cap.

Presenta una Magda Ventura independent.
No volia que la Magda estigués casada, com el Mascarell. I una tia sola amb 42 anys deu ser per algun motiu. Per això vaig matar el nòvio abans de casar-se i que la ferissin a l’Afganistan. En el segon llibre, que ja està fet, s’explica què va passar a l’Afganistan i resol aquest cas. I vaig crear-la amb aquest amant-amic, el Nèstor, que és un personatge que m’encanta.

Una periodista convertida en detectiu... M’he trobat algunes últimament. És una tendència? 
No ho sé, però jo sempre he sigut un precursor. Fa quinze anys que vaig crear el Miquel Mascarell. En aquell moment ningú parlava dels anys 40-50. I ara si t’hi fixes, hi ha una allau de novel·les, fins i tot policíaques, de la postguerra que espanten. Molts llibres que avui en dia es fan per a joves toquen temes que jo vaig tocar fa 15 anys. Mai he sigut de modes. Sempre les he creat jo.

No volia parlar de les prostitutes del Raval, pobres, drogoaddictes o de les que han vingut de Nigèria i les han obligat.

A la trama del coltan parla d’homes de diners. I ve a la memòria la primera història del Mascarell. 
Intento ser lògic. Avui en dia em sembla que no conec cap dona a Espanya que tingui poder a part de la Botín. Les grans empreses les porten els Florentinos Pérez i aquesta gent. Per la qual cosa, els meus dos dolents, per dir-ho d’alguna manera, són dos tios

Pensa que fa falta aquesta mena d’investigació que fa la Magda?
Per desgràcia, la professió de periodista els últims deu anys s’ha denigrat molt. Des que vaig començar a escriure sempre he defensat que hi ha tres feines que per mi són sagrades: metge, mestre i periodista. I aquest últim pot ser d’esquerres o de dretes, treballar en un diari fatxa o en un diari d’esquerres, però el que no pot fer és mentir. Per mi el periodista ha de ser una persona ètica. I en aquest cas, la Magda correspon al tipus de professional que he tingut sempre al cap.

No pot ser neutral?
Ha de ser neutral. Però jo he viatjat per tot el món i quan he estat a l’Àfrica, a l’Àsia, a llocs conflictius, a poblets amb problemes, costa molt no prendre partit. Jo tinc dues fundacions, la gent que em coneix sap quina és la meva ideologia. Tot el meu perfil correspon a una persona d’esquerres. Per tant, la Magda Ventura és una tia que té uns ideals, un tarannà i fa el que creu que és just. D’aquelles que és incorruptible, que no es deixa subornar per diners, que intenta fer el millor que pot les coses, que és humana, que la caga, però se’n surt.

En ‘La conspiració del coltan’ dona una visió molt particular de la prostitució. Coneix alguna prostituta com la Sònia?
És inventat. Volia parlar del Shibari, que em sembla una forma d’art. Però un art que, sobretot, té a veure amb el sexe. Perquè casualment el shibari sempre es lliga a senyores, mai a senyors, i gairebé sempre en posicions eròtiques. O estan despullades o van amb poca roba. I em sembla una forma d’art i de relació sexual, eròtica, molt intensa. Així que quan vaig començar a investigar, vaig veure l’assassinat amb aquesta imatge i vaig pensar que havia de ser prostituta, però no amb un xulo. Penso que aquestes senyores han de ser lliures, que fan el que volen. No volia parlar de la prostituta del Raval, pobre, drogoaddicta o de la que ha vingut de Nigèria i l’han obligat.

Quants llibres ha escrit?
Publicats ara mateix 511. Però he fet molts més, moltíssims més.

Com s‘ho fa?
Pencant tot el dia. Escrivint sense parar. 

Ni un segon.
Ara amb la pandèmia, en què no puc viatjar, encara em sobra temps. Soc ràpid escrivint, sempre ho he sigut. Soc lent pensant. El de la Magda Ventura vaig estar fent el guió unes tres setmanes i el vaig escriure en menys d’un mes. Jo no volia batre cap rècord. Volia escriure, res més. És el que faig, i soc feliç. Invento històries i estic a tots els temes, ciència-ficció, novel·la policíaca, poesia...

John Lennon va ser el meu germà gran. Quan jo era nen van arribar els Beatles. Jo tenia 16 anys i em van obrir la llum.

I també vetlla perquè els joves escriguin.
Amb la fundació Sierra i Fabra, que és a Barcelona i el Premi Jordi Sierra i Fabra portem 15 anys. També tinc la revista online gratuïta lapaginaescrita.com que és per ensenyar a escriure. He fet moltes coses. I a Colòmbia, on tinc l’altra fundació, a Medellín, també hem ajudat molt als barris pobres. Diguéssim que les fundacions són una forma de tornar a la gent el que jo he rebut d’ells. Jo he tingut la sort de lluitar pel meu somni i l’únic que faig ara és ajudar aquests nens que hi ha pel món, que volen ser escriptors i no poden, no els deixen o no es veuen capaços. Intento divulgar el missatge que llegint seran millors persones. Crec en la cultura. No crec en l’estudi. Crec que llegir és més important que estudiar. 

Una visió altruista...
L’única cosa que fan les fundacions és respondre a una inquietud meva, a un compromís ètic amb mi mateix i amb la vida. He venut 13 milions de llibres, i d’alguna forma és tornar els diners que he guanyat, que tampoc són tants, no soc milionari. Però estem en un món egoista, materialista, en el qual la gent només mira per si mateixa, i què vols que et digui? En comptes de canviar-me el cotxe cada any o comprar-me una casa a l’Empordà prefereixo gastar-me els diners fent coses útils i deixar una empremta a la vida.

Quant a la literatura, com decideix que un llibre serà juvenil?
Per mi el tema juvenil és una invenció. Quan faig un llibre juvenil no canvio el xip, no baixo el nivell. Molts nens em diuen que el meu nivell és molt alt i penso que són ells els que han de pujar el seu. I molts dels meus llibres juvenils ho són únicament perquè l’editorial els ha publicat en una col·lecció juvenil, per l’etiqueta. Jo no escric per a gent jove, jo escric de gent jove, que és molt diferent. Tot el dia estic amb gent jove, a la Fundació. Em venen a veure, per la qual cosa és normal que els meus inputs, les meves referències, tinguin el model de nens de 15 a 20 anys que no pas el dels seus pares. Jo faig llibres de joves, que els pot llegir un tio gran. Igual que el Mascarell o la Magda Ventura els pot llegir un xaval de 15 o 18 anys, per què no? Les etiquetes les posen els editors. Jo no. 

L'autor amb una samarreta dels seus 400 llibres publicats. Ara en porta més de 500. Foto: www.sierraifabra.com

El Mascarell té continuïtat?
Sempre que surt un Mascarell està fet el de l’any següent. L’últim va sortir el juny i el proper, en teoria, ha de publicar-se el març de l’any vinent. Quan un està entregat jo ja faig el següent. Fins i tot tinc fet el guió del Mascarell de l’any 22.

Hi ha records seus en aquests Mascarells?
No. Bé, en el número dos, Set dies de juliol, surt el meu pare, que venia joies i en un moment determinat es troba amb el Mascarell. I jo surto de rebot. És un joc i prou. 

Entre totes les biografies que ha escrit, té unes quantes dels Beatles. Amb qui es queda dels quatre?
Lennon va ser el meu germà gran. Quan era nen van arribar els Beatles. Jo tenia 16 anys i em van obrir la llum. Jo ja era musicòleg perquè des que tenia 9 o 10 anys  vaig descobrir l’Igor Stravinsky amb la Consagración de Primavera. Però en arribar els Beatles em vaig fer rocker. Era una gent que eren com jo, pensaven com jo, sentien com jo i vivien com jo volia viure i no em deixava ningú. I a sobre em vaig assabentar que el John Lennon a l’escola ho va passar malament. Ell tenia un somni i aquest somni va canviar el món, amb la seva música. Jo volia ser com els Beatles, volia ser com el John Lennon. Soc fill únic i el vaig adoptar com a germà gran, com a referent.

L'única cosa que fan les meves fundacions és respondre a una inquietud meva, a un compromís ètic amb mi mateix i amb la vida.

Els va poder conèixer?
He conegut a tots menys al Lennon. Les persones som ximples. Jo l’haguera pogut conèixer perquè dirigia les revistes més importants de música d’aquells anys. Quan anava a Nova York, agafava el Concorde, i allà, helicòpter, limusina, Hotel Plaza, sopar, concert, festa i a vegades tornava sense ni tan sols dormir a l’hotel. Hagués pogut presentar-me, però no ho vaig fer i el dia que el van matar vaig comprendre el ruc que havia sigut. Després he conegut, sobretot al George Harrison. He saludat al Paul McCartney, i el Ringo Starr, he estat amb ells. A tots menys al John.

Entre les revistes més importants que va dirigir està Superpop, icona d’una època.
Aquesta la vaig fundar, que és diferent. 

Rock o pop?
Soc un rocker i aquesta paraula ho abasta tot. La meva última novel·la juvenil es diu DJ, la vaig fer quan va morir l’Avicii, era el DJ més famós de fa tres o quatre anys. Un tio com jo, que és rocker, en el llibre precisament parla d’això, de què la música és música. Els electrònics diuen que el rock ha mort. No. L’era rock segueix funcionant. Seguim dintre l’era rock. El rock&roll té un paraigua enorme. Dintre d’aquesta era hi ha el rock, el pop, el hip hop i l’electrònica. Jo parlo d’una era que abasta des de mitjans dels anys 50, quan apareix el rock & roll i canvia tot. I encara no hi ha hagut res que hagi matat l’era rock, el sentiment de pertànyer a una generació. O sigui que jo no faig diferència. És música i prou.

Temas

Comentarios

Lea También