Josep Gibert i Clols, un il·lustre vallenc

M. Ester Fabra i Salvat / Comissió d’Arqueologiade l’IEV

L’any 1891, coincidint amb les festes decennals de la Mare de Déu de la Candela, s’inaugurava a Valls la Galeria de Vallencs Il·lustres. Des d’aleshores s’han anat sumant, al Saló de Plens del nostre ajuntament, personatges molt variats i d’un pes específic molt desigual en el progrés i l’evolució de la nostra societat.

No som qui per opinar sobre els distingits de la nostra Galeria d’Il·lustres malgrat que, en algunes ocasions, la situació política o suposats ideals de prestigi social hagin estat presents en designacions.

Durant aquest desembre, l’Institut d’Estudis Vallencs va dur a terme una ruta guiada per Valls sota el títol ‘Vallencs Il·lustres’ a fi de conèixer alguns dels personatges més destacats de la història de la ciutat i la petjada deixada dins la nostra trama urbanística.

Aquest fet m’ha fet pensar en un il·lustre vallenc que potser ha quedat mig relegat negat per les difícils circumstàncies que va haver de resistir al llarg de la seva vida professional.

Al núm. 43 del carrer de la Cort va néixer Josep Gibert i Clols el 31 de maig de 1941, sent el més gran de quatre germans. Doctor en Ciències Geològiques i paleontòleg, la seva trajectòria investigadora va quedar irremeiablement marcada i condicionada quan l’any 1982 en Gibert va descobrir a Venta Micena (Granada) un dels fòssils més problemàtics de les darreres dècades.

L’estrat on va aparèixer el fragment de crani d’un homínid es va datar en 1,5 milions d’anys. Ens trobàvem, doncs, amb la primera resta d’un homínid descobert no solament a la península Ibèrica sinó també de tota l’Europa occidental. Aquesta hipòtesi va ser qüestionada i van generar asprors i retrets per part d’alguns membres de la comunitat científica. Aviat els detractors van considerar que aquell fòssil no era humà sinó que es tractava de la resta d’un equí i les bromes sobre «el burro d’Orce» es van estendre i són ben conegudes.

Josep Gibert es va mantenir ferm en la seva tesi i de forma gradual va veure com se l’anava apartant i alguns dels seus membre de equip l’abandonaven per adoptar postulats més d’acord amb el que ell anomenava «el pensament únic» dominant. La seva carrera va quedar estigmatitzada i exposada al criteri de la opinió pública.

Entremig del rebombori, els mitjans de comunicació van esdevenir espais de debat científic o pseudocientífic adoptant un paper de connexió entre els científics i la política que, finalment, acabaren influint en aquests mateixos experts i en el que hauria d’haver estat el desenvolupament normal i encarrilat de la ciència.

Defensa de la seva hipòtesi

En Gibert va defensar la seva hipòtesi fins a la seva mort recolzant-la amb noves i contundents dades objectives. Durant més de vint anys va insistir en la necessitat d’actuar al jaciment per recuperar més informació però «comissions d’experts» moltes vegades li van denegar i un jaciment amb que es va considerar com un «segon Olduwai» va restar vegetant durant molt de temps a l’espera que algú el redescobrís i, potser, passar a la posteritat.

El temps li ha donat la raó però per a ell aquesta ha arribat massa tard, el 7 d’octubre del 2007 va morir als 66 anys sense que se li hagués reconegut que tenia raó i la gran importància del seus descobriments i investigacions. Les seves cendres van ser espargides per la seva estimada Venta Micena .

Recents investigacions donades a conèixer confirmen l’evidència que els jaciments d’Orce són els més antics amb restes humanes d’Europa occidental. S’acaba de publicar un article a la revista Quaternary International on la presència de restes humanes i l’absència de porcs fòssils permeten contemplar una cronologia superior a 1,2 milions d’anys i inferior a 1,8.

Tot plegat em recorda una frase del filòsof Arthur Shopenhauer que diu que tota veritat travessa tres frases: primer, és ridiculitzada; segon, rep una violenta oposició; tercer, és acceptada com quelcom evident.

Un treball molt prolífic

En Gibert va ser un bon amic de la Comissió d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Vallencs. L’any 1984 va pronunciar la conferència sobre el tema ‘L’home d’Orce el primer habitant d’Euràsia’, aleshores era director de l’Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell. L’any 1986 ens va tornar a visitar amb la conferència ‘Evidències de la presència humana al sud-est de la península Ibèrica fa un milió i mig d’anys’, l’any 1990 va cloure l’exposició ‘Sobreviure a la prehistòria. Els primers habitants a Catalunya’ amb la conferència ‘La colonització d’Europa. Rutes migratòries i Assentaments humans més primitius’ i, finalment, l’any 2000 ens va presentar les darreres novetats sobre la seva recerca en la conferència ‘Els primers europeus’.

Entre altres premis i distincions que va rebre Gibert, destaquem el premi de la Generalitat de Catalunya a la innovació pedagògica en Ciències Naturals de 1983, vallesà de l’any, modalitat de Ciència, l’any 1985, fill adoptiu d’Orce l’any 1986, medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic concedida, a títol personal, per la Generalitat de Catalunya l’any 2005. L’any 2013, a títol pòstum, se li va concedir la medalla d’or de la diputació de Granada. Així mateix, el poble d’Orce li ha dedicat el recentment inaugurat Centro de Interpretación Primeros Pobladores de Europa Josep Gibert, i a Guadix té un carrer dedicat a la seva persona.

I a Valls, coneixem dels seus mèrits? En el 2007, el setmanari El Vallenc li va concedir, durant la seva cinquena Gran Gala, el Premi Nacional El Vallenc per la seva trajectòria, però la nostra administració local s’ha plantejat mai un reconeixement transcendent i durador com, per exemple, assignar-li un nom d’un carrer o plaça? O, fins i tot, no també mereixedor de formar part de la nostra Galeria d’Il·lustres?