Más de Tarragona

Josep Pau Virgili,l’avi de la Rambla

Històries de Casa Boada

Eduard Boada

Whatsapp
Detall de l’estàtua de l’Avi Virgili. Foto: @eduardboada

Detall de l’estàtua de l’Avi Virgili. Foto: @eduardboada

Si passegem per la Rambla veurem assegut en un banc la figura en bronze de l’avi. Mentre els tarragonins adults van caminant a tocar ferro, són molts els petits que s’aturen a seure al banc de l’estàtua del senyor Virgili, Josep Pau Virgili i Sanromà (1895-1993). Què bonic veure’l envoltat de nens, és un dels personatges més fotografiats de la ciutat, i un símbol de Tarragona. Jo acostumava a parlar amb ell, m’explicava les seves vivències que sobretot giraven al voltant de la Tarragona de la postguerra. Crec que tenia molts documents i llibres guardats.

Un dia vaig anar a Reus amb els Srs. Hermenegild Borràs, Ramon Coll, Antoni Juanós i el Sr. Veciana, taxista de qui no recordo el nom. Amb ells i altra gent fèiem una travessa setmanal. Un cop ens va tocar i vam poder anara a dinar a Can Bosch de Cambrils, i aquest cop vam anar a dinar a la Fonda Simonet de Reus i visitar el Teatre Fortuny, acompanyats del Sr. Salvador Forès, molt vinculat al món escènic i amb qui també fèiem la travessa. En aquest grup hi participaven també els senyors Libano, de la Telefònica i Joan Cabalirech, amb qui confiàvem molt ja que treballava a la IBM. Vam visitar el Teatre Fortuny i ens va meravellar ja que el vam veure per dins i per fora. A mi em va passar pel cap de publicar l’experiència d’aquella visita al Diari de Tarragona, i això va motivar que el mateix dia que va sortir, el Sr. Virgili em vingués a veure molt enfadat ja que havia lloat un teatre de Reus. Això em va demostrar que Tarragona era un tot per al Sr. Virgili.

Jo vaig tractar d’explicar-li que també m’estimava molt Tarragona i que vaig sentir pena quan naltrus vam perdre el Teatre Principal, i aquí vam coincidir. Aquest incident va fer que encara ens apreciéssim més. Tots dos sentíem un profund amor a Tarragona, i jo li vaig explicar que tot el que tinc ho dec a Tarragona, i ell em va respondre que naltrus no treballàvem tant per la nostra ciutat com els de Reus. El senyor Virgili tenia raó, ell havia viscut moltes experiències ja que era una persona de molta edat. Jo sentia un profund afecte a la seva persona. El senyor Virgili va imprimir fulls que no van agradar al règim franquista, pel que va tenir problemes. Però el temps sempre posa les coses a lloc i la seva tasca li va valdre infinitat de distincions, com la Creu de Sant Jordi, el Tarragoní Fidel de l’Òmnium Cultural, la Medalla d’Argent o el Diploma de Serveis Distingits a la Ciutat, entre d’altres reconeixements per la seva tasca callada com a impressor i bibliòfil, sempre pensant en aquella frase de Máximo Burxa: «Tarragona endavant».

La trajectòria com a impressor del senyor Virgili està relligada amb la història de la ciutat. L’art d’imprimir era molt important en l’època que li va tocar viure al senyor Virgili. La lletra impresa és la que donava fe del que anava passant i va jugar un important paper en el dia a dia. El seu monument penso que també s’ha convertit en un homenatge a tots els avis de Tarragona, ara falta el monument a una dona, una àvia. Si ja hi ha una escultura a un impressor, una a una escriptora lligaria. Penso que l’escriptora Olga Xirinacs, àmpliament guardonada i amb 85 llibres a les seves esquenes podria tenir-ne una, a més viu a la Rambla i és àvia. Un impressor i una escriptora, bibliòfils tots dos.

Quants cops m’he assegut al costat de l’«Avi Virgili» recordant-lo i volent aprendre de la seva saviesa i les seves vivències. El seu amor a Tarragona i a Catalunya va tenir un bon aliat en moltes hores de treball silenciós. El bronze de l’estàtua té ja petjades de la gent que hi passa només per fer una carícia a l’escultura. Al costat del monument hi ha l’administració número 1 de Loteria, del senyor Pere Sans, i m’he fixat que hi ha qui frega el seu dècim per l’estàtua, ja que deuen pensar que els porta sort. La veritat és que jo no ho he provat mai, però hi ha gent que té fe i la fe mou muntanyes.

L’estàtuta la ve far Josep Agustí el 1995. La idea hauria estat la de posar-la a la plaça del Palloll, on ell hi seia, un lloc més íntim. Però finalment es va optar per la Rambla Nova, on llueix més. També fa pensar en el banc de si no fos, on la gent es pregunta com es troba i un diu que bé, però si no fos per tal o tal altra dolència. Quina alegria deu tenir la família al veure recordat el senyor Virgili. Quan passava per Casa Boada em recordava al meu avi de Nulles, l’Eduard Boada Pallarès, que duia gorra i tenia una alçada similar a la de Josep Pau Virgili.

Temas

Comentarios

Lea También