Katixa Agirre: «Alguns tenen un curtcircuit si et surts del discurs de mare amantíssima»

Katixa Agirre (Vitoria-Gasteiz, 1981) és escriptora en llengua basca. Va debutar amb dos volums de contes, Sua Falta Zaigu i Habitat. Atertu Arte Itxaron va ser la seva primera novel·la. L’any 2008 va publicar Les mares no en basc. És la seva primera obra que  es pot llegir en català, gràcies a la traducció de Pau Joan Hernàndez i l’edició d’Amsterdam, segell Ara Llibres. La història arrenca amb un infantici de dos bessons. Després dels fets, una escriptora decideix investigar què hi ha darrere d’aquest crim, que no és altra que una concepció de la maternitat forjada al llarg de la història per qui mai no ha parit: els homes. Una novel·la amb què Katixa Agirre viatja al fons de la nit de la maternitat (@katixagirre). 

Què és el que les mares no poden fer?
És un títol que queda obert a propòsit perquè cadascú el completi. Que cadascú pensi què és el que les mares no fan i, sobretot, que pensin si hi ha alguna cosa que les mares no fan per ser mares. Realment no pensem que les mares són com qualsevol altra persona? Sembla que no, que en les mares recauen certes regles. El llibre està ple de coses que se suposa que les mares no fan i no obstant això, aquí fan.

Com matar els seus fills?
El més gran tabú que no haurien de fer seria matar a les seves pròpies cries. I en canvi, a la novel·la hi ha una mare que ho fa. A partir d’aquí doncs moltes altres transgressions més petites que cometen altres personatges, que també són mares. Com per exemple, tenir un amant.

Un amant en plena gestació. No s’ha escrit molt sobre això...
Hi ha molts temes dels quals encara estem començant a parlar.

En ser mare, la medicina, que ha estat molt pendent del teu cos durant l’embaràs, de sobte s’oblida de tu per centrar-se en el nounat

Hi està d’acord amb la citació d’Eurípides que diu que el mortal que mai no ha tingut fills sempre superarà en felicitat aquell que no n’ha criat?
No. Em va fer gràcia trobar-me una cosa així, però no estic d’acord. Crec que la felicitat no té a veure amb tenir fills o no tenir-los. Es pot ser molt feliç o molt infeliç, tenint-los o no tenint-los. És veritat que els fills sempre seran una font de preocupació i de problemes, que d’altra manera no tindries. Però també ho són de coses bones.

És l’ambivalència, ni blanc ni negre.
Sí. I encara hi ha molta gent que no consent sentir-ho, que es posa molt nerviosa si ho comentes. Qualsevol cosa que se surti del discurs de mater amantíssima i mare sacrificada que ho faria tot, sembla que els dóna un curtcircuit. Per alguns, si et surts una mica d’aquest discurs, ja ets una mala mare, una mala dona. Jo ho sé perquè m’ho han cridat a Twitter per fer aquests tipus d'afirmacions.

El més gran tabú que no haurien de fer seria matar a les seves pròpies cries. I en canvi, a la novel·la hi ha una mare que ho fa.

Hi ha experiències seves en ‘Les mares no’?
Sí que parteix d’una part biogràfica i una base de la meva pròpia experiència, però el bo de la ficció és que pots agafar aquesta experiència i manipular-la com vulguis. Canviar el que vulguis. Si jo no hagués estat mare, no hauria escrit aquest llibre com ho he escrit. Però tampoc crec que importi què ha estat meu i què no perquè a la fi vull explicar una història i que respongui a les meves inquietuds. 

Es perd la identitat en ser mare?
Sí. Bé, això és una cosa que jo crec que es pot sentir. Jo mateixa ho vaig sentir. Fins i tot veus com la medicina, que ha estat molt pendent del teu cos durant l’embaràs, de sobte s’oblida de tu per centrar-se en el nounat. I a partir d’aquí sembla que tot en la teva vida gira al voltant de la criatura. Tothom que et pregunta alguna cosa, potser per cortesia o perquè pensen que és el que cal fer, només et pregunta pel nadó i més endavant, quan vas a l’escola, ja ets només la mare de... 

Crec que la felicitat no té a veure amb tenir fills o no tenir-los.

El postpart ja no preocupa a la medicina...
Exactament. És un tema que s’arrossega històricament, de com la ciència mèdica s’ha centrat en el cos de l’home. Això està documentat i ha estat així. Hi ha el cas dels infarts femenins, que diuen que són difícils de detectar en dones perquè no tenen els símptomes típics. Típics de què? Típics de la dona? Si la referència és l’home doncs la dona en algunes coses és diferent perquè el seu cos és diferent. I llavors arriba a l’extrem en l’embaràs, que només afecta el cos de la dona. Sé que hi ha molta gent que està treballant perquè això canviï i hi ha ginecòlogues molt conscients i psiquiatres perinatals. És un procés que s’està revertint, però sí. Jo he tingut problemes en els dos embarassos per causes desconegudes i els metges em reconeixien que hi ha encara moltes coses que no saben. 

Com a mare i com a escriptora, es pot entendre l’abandonament d‘un fill? Sembla que si ho fa el pare, no es criminalitza tant.
És cert. Estem acostumats que històricament el pare vagi per tabac i mai més se sàpiga i gairebé sembla una cosa natural. I en canvi, que ho faci una mare és horrible. De fet, a mi, abans de ser mare ni se m’acudia que això podria succeir. Però un cop després de ser mare i veure les tensions a les quals et sotmet la maternitat, pots arribar a entendre que algú estigui en aquesta tessitura de triar entre explotar o marxar. Diguem-ne que l’he arribat a entendre, que en certes circumstàncies i amb molt de pes sobre teu i molta tensió, que sigui una solució que algunes dones busquin. Sí, és clar.

Realment no pensem que les mares són com qualsevol altra persona? Sembla que no. El llibre està ple de coses que se suposa que no fan i no obstant això, aquí fan.

Ha fet una important feina de documentació. Hi ha moltes dones conegudes que van viure una maternitat difícil?
Sí, sobretot si et poses a investigar. Em vaig centrar una mica en dones escriptores. En primer lloc, hi ha hagut molt poques històricament perquè les dones han començat a escriure al segle XIX. En aquesta època hi ha una petita massa d’escriptores, però gairebé cap era mare. I després, al segle XX, quan ja sí que les escriptores són mares, algunes tenen històries molt tràgiques. Sylvia Plath és una d'elles, Doris Lessing també ho va passar fatal i a Catalunya, Mercè Rodoreda va abandonar al seu fill, el va deixar amb l’àvia i va marxar a l’exili. Històries d’abandonaments i suïcidis n’hi ha moltes. Crida l’atenció.

La paraula és por a fer-lo malament, a no sortir-se'n?
L'escriptora de Les mares no s’apropa al cas de l’assassinat dels nadons perquè li impacta molt. En primer lloc perquè coneixia aquesta noia i després perquè ella mateixa acaba de ser mare. Aleshores, està en un moment emocional molt particular. S’acosta al cas com qui s’acosta a un mirall que et torna una imatge aberrant, que no vols veure, però sí que et dóna morbo. 

Hi ha escriptores amb històries de maternitat molt tràgiques. Sylvia Plath és una d'elles, Doris Lessing també ho va passar fatal. I Mercè Rodoreda va abandonar al seu fill, el va deixar amb l’àvia i va marxar a l’exili

Pensa que potser ella mateixa podria arribar a fer-ho en algun moment si es donen les circumstàncies?
Ella té aquesta por, de com a prop està d’aquesta bogeria o de fer aquest clic que et porta a cometre un acte que ja no tindrà marxa enrere.

Com veu l’evolució de la figura masculina en tot aquest procés?
Si penso en la meva generació i la comparo amb la de la meva mare i la de la meva àvia, veig que ha evolucionat. Crec que hi ha parelles que es comencen precisament a diferenciar més en termes de la responsabilitat que assumeixen quan es converteixen en pares. Potser les veies molt igualitàries i en el moment que hi ha una criatura pel mig és la dona la que comença a prendre les regnes, a tenir més responsabilitat o simplement més feina. Encara estem molt lluny de la igualtat.