L’Orquestra Simfònica Camera Musicae porta l’Any Beethoven amb la Simfonia ‘Ecològica’

La Simfonia núm. 6, op. 68 de Beethoven s’adjectiva com a ‘Pastoral’, i n’assoleix el nom propi, en funció del temps de la qualificació, però avui aquella simfonia em permeto de posar-la semànticament al dia i anomenar-la ‘Ecològica’. El compositor va voler fer un cant a la natura amb una música ‘programàtica’, terme que també podríem actualitzar i dir-li ‘guionitzada’: amb els sons ens suggeria paisatges i impactes estacionals, com ara timbals i contrabaixos anunciant temporal al tercer moviment. Aquests dies borrascosos, les percussions i les verres de Beethoven tronaven a la magnífica caixa de ressonància de la volta celestial,  en l’etern retorn de la natura i l’art que s’imiten mútuament. 

Demà dissabte, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae ens convoca a la seva temporada al Teatre Tarragona a la commemoració del 250è aniversari del naixement de Beethoven, un concert que es repetirà el diumenge al Palau de la Música Catalana. Sota la batuta del mestre Gábor Takács-Nagy, director musical de l’Orquestra de Cambra del Festival de Verbier i de la Manchester Camerata, veritable expert en música centreeuropea: profunditats sonores que en aquest cas tindran una lectura de proximitat d’interessant aplicació al so mediterrani de l’instrument que conduirà. 

La ‘Pastoral’, com tota la música epigrafiada, més que retratar pretén d’evocar, en aquest cas la vida rural o bucòlica que el geni gaudia a la seva casa de Heiligenstadt –en aquell temps als defores de Viena i avui a la seva àrea metropolitana– plasmada en una aquarel·la de Beck Torzik en la qual s’hi veu el rierol que flueix pel segon moviment, mentre canten una flauta que és un rossinyol, un oboè que fa de guatlla i un clarinet que és un cucut. És una de les obres més interpretades i, en conseqüència, conegudes, d’un dels autors més interpretats i coneguts de la història de la música, al costat de Bach i Mozart.

La Sisena és veïna de la Cinquena, més popularment coneguda com la Quinta: van ser compostes els anys 1807 i 1808, i contenen totes dues innovacions harmòniques i orquestrals que són transsumptes del Beethoven humanista i revolucionari que havia esborrat la dedicatòria de la Tercera a Napoleó quan aquest es va coronar emperador, traint els valors democràtics que Beethoven professava. El rol polític de Beethoven va permetre que les famoses quatre notes inicials de la Simfonia núm. 5 en do menor, Op. 67, tres sol en corxera i un mi bemoll en blanca allargada, doblades un to per sota per tres fa i un re, són les tres pulsacions breus i una de llarga que en el codi Morse fan la lletra ‘V’ de ‘victòria’, que els Aliats van elegir com a senyal del desembarcament de Normandia. El film El día más largo s’hi recrea sobre imatges impressionants i actors caps de cartell. L’Europa que va derrotar la intolerància de nazis i feixistes triaria anys després uns compassos de Beethoven com a himne de la UE, la part coral del quart moviment de la Novena que afegeix música al Cant de Joia de Schiller, traduït al català per Joan Maragall i en castellà famós molt més enllà de les muralles clàssiques per l’Himno a la alegria de Miguel Ríos.

L’OCM ha triat doncs una peça magnífica per introduir-nos en un Any Beethoven que serà ric en esdeveniments. Completa el programa del dissabte el Concert per a piano i orquestra núm. 1, op. 23, de Txaikovski, amb el solista Daniel Kharitonov, virtuós pianista guardonat al concurs que nomena el compositor, amb un currículum internacional impressionant, que forma part de la prestigiosa orquestra del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg, dirigida per Valery Gergiev: els millors intèrprets d’aquell músic enorme com les seves músiques, que es va desenvolupar a la bellíssima capital dels ponts sobre el Neva. Txaikovski entra bé al costat de Beethoven, el seu simfonisme li deu continuïtats a la russa –la música russa és tan russa com vienesa és la vienesa–. La lògica de la cronologia el situaria després de Beethoven, però la lògica de les programacions el fa passar al davant perquè hi ha un reglament no escrit que atorga la primera part a les obres amb solista. Potser algun dia aquesta rutina es revisarà i manarà la llei de rang major que sempre és la constitució del tempo històric.

Com apunt final, cal ressaltar de nou la pujança de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, que ha aconseguit un alè propi gràcies a uns músics que creuen en el què fan, que llegeixen el que diuen les partitures al faristol i les interpreten com les senten als seus instruments –dues conjugacions diferents–, i que són capaços de sublims actes de valentia com encarar aquest programa tan exigent. Una cosa i l’altra no serien possibles, però, sense la mà del director titular de l’OCM, el mestre Tomàs Grau, que és tan bona programant com empunyant la batuta.