La Farmàcia Central de Martí Güell

Eren anys de la meva primera joventut, aquells temps en els que sortíem a jugar al carrer amb pantalons curts i genolls pelats amb crostes i ferides. Recordo que quan ens fèiem mal acudíem a la farmàcia del llicenciat Martí Güell, a qui tots anomenàvem Martinet, que era la nostra casa de socors. Allí ens curaven amb aigua oxigenada i amb alcohol, que picava molt. Així la farmàcia es va anar convertint en una farmàcia de casa i una espècie de consultori ja que per a coses petites el senyor Güell ens atenia, ens donava una pomada o te la posava allí mateix. La seva saviesa sobre els medicaments era un element important al barri.

La farmàcia Central del llicenciat Martinet Güell, també conegut com «el pastilletes», és ja més que centenària. Va començar el negoci a la cantonada de la Rambla Vella amb la Bocacalle l’any 1912, traslladant-se al lloc actual, la cantonada entre Maria Cristina i López Pelàez. Va formar part de la Colla Vella i era membre del jurat del primer concurs de castells, l’any 1932, juntament amb Pau Casals o Francesc Blasi i Vallespinosa.

El 1939 es va haver exiliar a Elna per motius polítics i el 1952, amb 64 anys, va poder tornar a obrir la farmàcia, al lloc actual, ja que les autoritats finalment li ho van permetre degut a la seva vinculació amb els natzarens.

Recordo amb infinita estimació el senyor Joan Borràs, que era l’auxiliar. Era una persona que es desvivia per atendre’t. També era carter. Era aquella generació que aprenia al costat del professional i acabava dominant l’ofici. Crec que el senyor Borràs sabia on vivíem tots, ja en per l’ofici de carter ho tenia al cap. Era un carter dels d’abans, repartia cartes d’amor, de la família, i pocs certificats, que són els que podien portar males notícies. Esperava el pas del carter, que era auxiliar de farmàcia i si tenies algun petit problema de salut doncs aprofitaves per explicar-li i et convidada a passar per la farmàcia on a la tarda et recomanaven algun medicament.

Als nens ens agradava anar a la farmàcia a comprar ja que ens acostumaven a donar caramels. De petits hi fèiem cap per comprar una capsa de pastilles de regalis Juanolas i algun cop pastilles Valda, que eren una mena de gominola i la veritat una autèntica delícia.

El Sr. Martinet Güell a banda de la seva passió pel món de la farmàcia estava vinculat a la Setmana Santa de Tarragona, en concret a la Reial Germandat de Jesús Natzaré i va buscar nous confrares per tot arreu. Molta gent de barri en va formar part. Jo també n’era, vaig ser vocal de la junta de la secció de socors. En aquesta època la professó del Divendres Sant passava pel barri i era quelcom emotiu. Amb el silenci que imposava et feia viure una mica la Setmana Santa. El Lluís M. Pagès Bertomeu m’explica que eren moltes les nits en que a la casa de son pare, Lluís M. Pagès Cardellà, s’hi reunia amb Martinet Güell per parlar dels Natzarens. Eren molt amics i se n’encarregava de la comptabilitat de la farmàcia.

Les fórmules magistrals que preparaven a la rebotiga de la farmàcia em fan pensar en què avui gairebé tot procedeix de laboratoris. Abans moltes medicines les feia el farmacèutic, era tot més artesà. La Farmàcia Central és dels comerços més antics del barri, juntament amb la merceria Juani, Casa Boada o el bar Avenida, que ara funciona amb un altre nom. Darrere de la farmàcia abans hi havia una fàbrica de mosaic, aprop també hi havia draperies, carboners i poc a poc els camps ens van anar transformant en tendes i vivendes. Ara tenim de tot i la Farmàcia Güell segueix sent un centre de referència, amb aquell regust de locals amb història.

Entendre la lletra del metge ja era una proesa, però a la farmàcia sempre l’entenien, per difícil de llegir que a mi em semblés. I això que hi havia doctors que receptaven coses que no eren de farmàcia. Expliquen que el doctor Miquel Aleu Padreny, va rebre a la seva consulta un jove que es constipava amb molta freqüència. El Dr. Aleu li va receptar una samarreta ben gruixuda. L’home va anar a diverses farmàcies i no en tenien, fins que un farmacèutic va llegir el que deia la recepta i li va aclarir on podia anar a comprar una samarreta. A les farmàcies d’abans hi passaven coses ben curioses. La farmacèutica actual, Carme Pons Güell, encara recorda que quan va començar a treballar a la farmàcia va anar a parar a les seves mans una recepta d’un tap. Era una de les famoses receptes del Dr. Aleu, en aquest cas per a una diarrea.

A les àvies mai els mancava l’Aigua del Carme, que era un elixir d’alta graduació. Se la prenien a cullerades, acompanyada d’un terròs de sucre o d’una cullerada de mel. Segur que avui donarien positiu en alcohol, ja que acostumaven a beure més d’una cullerada. Però com que l’Aigua del Carme la venien a les farmàcies i la produïen els frares carmelites era bona. Com a cosa curiosa la fàbrica de l’Aigua del Carme era a pocs metres de la farmàcia, davant de l’Escola Saavedra.

L’Aigua del Carme va ser una medicina molt popular, i malgrat anomenar-se aigua, tenia força graduació. Recordo que els avis donaven Aigua del Carme als seus néts dient-los «és bona, la fan els pares carmelites». A les farmacioles casolanes d’aquella època hi havia poca cosa, aigua oxigenada, alcohol, cotó fluix, un tub d’Aspirines, esparadrap i... Aigua del Carme.

La farmàcia avui continua viva, amb la força dels hereus del senyor Güell que amb el seu meravellós equip han hagut adaptar-se als temps actuals. Si el senyor Martinet Güell veiés els canvis en el seu negoci, la informàtica, les receptes escrites per ordinador, les farmàcies que venen òptica, ortopèdia, perfums... quedaria parat.