Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La Llibreria de la Rambla s’acomiada amb un recull de relats de Joan Cavallé

L’escritptor d’Alcover presenta el seu nou llibre, ‘La ciutat i alguna gent que hi viu’, al darrer acte que es fa en aquesta emblemàtica botiga tarragonina abans del seu tancamanent. Són històries breus i retrats de situacions

Javier Díaz

Whatsapp
Joan Cavallé (esquerra) parlant amb l’escriptora Margarida Aritzeta, que va presentar l’acte.  FOTO: Pere Ferré

Joan Cavallé (esquerra) parlant amb l’escriptora Margarida Aritzeta, que va presentar l’acte. FOTO: Pere Ferré

Joan Cavallé (Alcover, 1958) es guanya la vida fent de tècnic de gestió cultural a l’Ajuntament de Tarragona i, a més, escriu. Dimarts va presentar a la Llibreria de la Rambla el seu nou llibre, La ciutat i alguna gent que hi viu (Cossetània Edicions). L’acte va tenir un punt de nostàlgia, ja que era la darrera presentació que es farà en aquesta emblemàtica botiga de llibres tarragonina. Tancarà dissabte després de més de 50 anys d’activitat.

«El tancament d’una llibreria sempre és una mala notícia. En aquest cas, encara ho és més pel paper que ha jugat en el desenvolupament cultural de la ciutat. És un mal símptoma. Quan veiem la gernació abocada a les parades de llibres per Sant Jordi, podem pensar que hi ha un enorme públic lector. Però no és així. Em fa l’efecte que la gent ara té moltes coses per distreure’s», afirma Cavallé.

El llibre és un compendi de relats curts que transcorren en una ciutat fàcilment identificable. «Enlloc no es diu que sigui Tarragona. El que passa és que el lector pot identificar-la perfectament. I no tant per grans monuments o senyals molt obvis, sinó per petits detalls. Això fa que, per al lector no tarragoní, que no coneix la ciutat, la lectura no està connotada i pot fer-la sense cap esforç. Però per a un lector tarragoní hi ha la satisfacció d’una lectura profunda quan va identificant les coses», diu.

No hi ha cap nexe d’unió entre els relats. Alguns els va fer per encàrrec i estan publicats en volums col·lectius, revistes o programes de festa major. D’altres són inèdits. Els protagonistes no són reals. «El llibre és ficció. Com en totes les ficcions, em baso en fets i personatges reals, però mai intento fer-ne un retrat. Els personatges que apareixen funcionen de vegades com a arquetips o també com a símbols, de manera que la barreja humana que hi apareix vol ser representativa si no de tota una ciutat, sí, almenys, de determinats ambients», assegura.

A la primera part de llibre, Cavallé fa retrats de situacions. «Intento captar, com si es tractés d’una foto instantània, el que passa en un lloc, com l’interior d’un bar, en el moment en què algú profereix un crit desconcertant. Intento explicar com reacciona cadascuna de les persones que senten el crit».  Alguns dels contes expliquen petites quimeres o obsessions, com la dona que frueix canviant contínuament de personalitat, el misteri que s’amaga darrere d’uns tatuatges d’un realisme exuberant, el funcionari obsessiu amb les formalitats o el desassossec que ataca els membres d’una colla  castellera preocupats per descobrir el motiu pel qual una construcció ha fet llenya.  

La segona part -afegeix- presenta històries molt breus, que solen girar al voltant d’una preocupació o tema i que solen ser concebuts amb un punt d’ironia. Hi ha la preocupació pel que hi ha després de la mort o per saber fins a quin punt les persones tenim un destí marcat. 
Cavallé es considera una mena de voyeur, en el bon sentit. «Tot el que ocorre al meu voltant és o pot ser motiu d’inspiració. Només cal que t’ho proposis. Les eines de què disposo són, d’una banda, l’observació; d’altra banda, la reflexió». Però no va com un caçador a la recerca de la presa.

«Les històries sorgeixen de moltes maneres, però sovint són el procés de destil·lació de moltes coses. Les històries breus d’aquest llibre solen tenir un origen bastant espontani. Mentre espero a la consulta del metge o que comenci una reunió, de vegades sorgeix una idea i l’anoto. En el cas de les històries més complexes és sempre fruit del treball», conclou.

Temas

Comentarios

Lea También