La Tarragona del primer ajuntament democràtic

L’any 1979 Tarragona era una ciutat amb greus desequilibris socials i urbanístics, calia fer-la ciutat més igualitària i habitable. 
L’any 1982 la redacció del Pla General d’Ordenació Urbana tenia la finalitat de vertebrar la ciutat i trobar solucions urbanístiques racionals. Calia actuar en molts punts per reordenar i refer la ciutat, sobretot a la Part Alta i als barris.

Calia una actuació urgent a la Part Alta, un barri que havia esdevingut marginal, degradat físicament i socialment i que com a conseqüència, havia anat perdent població. Era necessari dignificar-la. L’aposta pel patrimoni i la rehabilitació d’antics edificis per a seu d’organismes públics va permetre fer un barri més habitable. Alguns exemples són l’Antic Ajuntament, la Casa Montoliu, la Casa Martí, l’antic hospital de Santa Tecla com a seu del Consell Comarcal o la rehabilitació de la seu del Col·legi d’Arquitectes. 

La conservació de les restes del passat va permetre enriquir el patrimoni i fer una nova ciutat. L’empenta en el cap de l’arqueologia d’aquells primers anys va ser decisiva perquè la ciutat de Tarraco aconseguís l’any 2000 ser declarada Patrimoni Mundial. L’enderroc d’edificis que tapaven les restes i la tasca dels arqueòlegs per consolidar-les restes va permetre el seu millor coneixement.

Els barris perifèrics de la ciutat havien crescut d’una manera desordenada i abusiva, sense previsió ni planificació. Mancaven serveis, infraestructures i equipaments bàsics. Es va treballar molt en aquest sentit. Es van pal·liar mancances en serveis socials, culturals, esportius, d’ensenyament i joventut. Els esforços van anar dirigits especialment a gent gran, dones i nens. 

Una tasca important va ser la d’integrar el port a la ciutat i millorar el barri marítim del Serrallo. Es va obrir el moll de costa als ciutadans, un espai fins aleshores inaccessible. El front marítim ha canviat considerablement al llarg d’aquests anys i continua fent-ho per millorar i comunicar la ciutat amb el mar.

Urbanísticament, al llarg d’aquests 40 anys, s’han anat ocupant zones que havien estat despoblades, eixamplant la ciutat a Llevant i a Ponent. S’han creat nous barris i zones urbanes com l’àrea del Parc de la Ciutat i l’avinguda de Roma, la zona de Pere Martell i Vidal i Barraquer on els antics magatzems s’han transformat en blocs d’habitatges i l’avinguda Francesc Macià i els voltants de Joan XXIII arribant al riu Francolí. D’altres, continuen encara avui en creixement com la Vall de l’Arrabassada.

Un greu problema a solucionar era el de l’aigua, la sobreexplotació dels aqüífers va provocar una salinitat excessiva. La imatge dels tarragonins amb garrafes a buscar aigua a les fonts de l’Oliva, del cementiri o del pla de la Seu es va fer quotidiana. L’endèmic problema es va resoldre amb l’arribada de l’aigua de l’Ebre el 1989.  Alguns temes urbanístics encara continuen pendents per les fronteres que suposen el riu Francolí respecte als barris de ponent i el ferrocarril per obrir la ciutat al mar.

Recuperació de les festes

En l’àmbit festiu a la dècada dels vuitanta s’inicià una recuperació de les festes i tradicions amb la participació de les institucions i la societat civil. El teixit associatiu es va anar fent cada cop més ampli i la festa es va democratitzar. La ciutat va passar a ser dels ciutadans que ocuparan progressivament els carrers per a actes socials. L’esforç es va veure compensat amb els reconeixements a les Festes de Santa Tecla i a la processó del Sant Enterrament. A la recuperació del Carnaval s’hi han anat incorporant noves celebracions que s’han consolidat al llarg d’aquests 40 anys, com el Festival de Dixieland, el Concurs de Castells de foc o Tarraco Viva només per citar-ne algunes.