Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La Via Augusta (I)

Avui farem un recorregut per la Via Augusta des de la Torre dels Escipions fins a l’Arrabassada.

Rafael Vidal

Whatsapp
1969. Imatge aèria del Tenis Tarragona. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Editor La Golondrina / Tarragona Antiga

1969. Imatge aèria del Tenis Tarragona. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Editor La Golondrina / Tarragona Antiga

A uns sis quilòmetres a l’est de la ciutat a tocar de la Via Augusta, tenim la Torre dels Escipions. Els romans tenien el costum d’enterrar als seus súbdits a les voreres de les vies d’entrada a les ciutats. El nom del monument és a causa d’una errada amb la seva catalogació en confondre les figures en relleu de «Atis» (una deessa grega), amb els germans Publi i Gneu Escipió. Ja als gravats de Laborde de 1806 es podia veure la Torre en primer terme, un camí davant i al fons la ciutat.

Seguint cap a Tarragona arribem a una cruïlla amb el Mas Rabassa a la dreta, una masia del Segle XVI i a mà esquerra trobem l’entrada del Càmping Les Palmeres i el Restaurant el Trull. Antigament era un molí d’oli que encara el podem veure a la seva decoració.

1972. La benzinera i, al davant, el ‘Joker’. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / fotògraf Raymond / Tarragona Antiga

La benzinera, Boscos...

Va tenir el seu moment àlgid a la dècada dels 70, amb la Nuria i el Pierre Grubius al davant, que el van regentar més de 25 anys, i una cuina eminentment casolana i catalana. M’agradava especialment la seva «escudella». Després el Bar i l’estació de Servei Jaume I, al costat La Riojana (diuen que aviat tancarà portes). La Ciutat Residencial, que mereix un capítol a part, i Boscos un dels pulmons de Tarragona.

Més endavant i davant de la benzinera i la Urbanització Coll Majors a mà esquerra, un altre tresor dels anys 60-70. Hi havia el Snack Bar ‘Joker’ que segur recordaran els tarragonins ja jubilats. Tenia un sofà-balancí i carreres per fer-se amb ell. Anàvem entre altres coses a ballar. Eren els temps que arribaven a Tarragona las primeres estrangeres. Era propietat de Francesc Pintado i més tard del seu germà Florenci.

1973. Imatge aèria de Cala Romana. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Fotògraf Raymond / Tarragona Antiga

Cala Romana, una urbanització que ha anat creixent progressivament des de la Via Augusta cap a les muntanyes. A primera linia podem recordar l’arribada del Club de Tenis Tarragona, la Cafetería Roma, el Restaurant Torreón de Juan Cobo i qui no recorda la Discoteca Penny Leane (el tubo), que va obrir l’any 1965 el Josep M. Cornudella. El disseny del logo el va fer l’amic Antoni Sans Solé. Tota una generació de tarragonins va passar per la seva pista. A la porta de porter i discjòquei el Ringo, després el Vicent Aldea i el Lluís Lora, entre d’altres. L’any 1981 canvi de propietari i de nom Studio 81, de la mà com relacions públiques de l’amic «Matute».

A ‘Els Paranys’ el Mas d’en Sanroma amb la seva capella obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà.

1969. El Torreón y el ‘Penny Lane’. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Editor La Golondrina / Tarragona Antiga

Després el Mas Merelo. D’ell tinc grans records, l’ase «chela», la taula de ping-pong, l’estany que hi havia davant de la casa, als pares Victor i Carmen (amics dels meus). Llavors Tarragona era una ciutat on tots ens coneixem. Els seus fills Victor, Luis Carlos (company meu, primer a Jesús i Maria i després a La Salle), Javier, Fernando, Alicia i Beatriz.

L’Hotel Sant Jordi, un altre clàssic tarragoní, als anys 60 propietat del Sr. Benet. Les tardes dels diumenges es feia ball. Podríem dir que era un reducte utilitzat preferentment pels alumnes de la Universitat Laboral. Amb un gran menjador (almenys per l’època) i una molt bona vista de cara al mar, segur que més d’un tarragoní el va escollir per fer el seu banquet de noces.

1966. Bar de l’Hotel Sant Jordi. Foto: Arxiu Gaspar Ros / Editor Postales Segeste / Tarragona Antiga

El Sol-Ric

En un mas de la família Piñol-Jubal que van comprar els germans Tomàs i del que encara queda el saló de la llar de foc, va néixer l’any 1959 el Sol-Rich amb Simó (a la cuina) i l’Antoni (a la sala), tots dos professionals de la restauració.

El Simó va començar, quan era un marrec a la Fonda Antigua de Verdú a la plaça de la Font i l’Antoni a l’Hotel Paris de la Rambla Vell. Van anar fent camí passant per les cuines dels Hotels de la ciutat, l’Europa, el del Centre, l’Internacional, l’Espanya, etc., on van aprendre l’ofici.

1960. Restaurante Hostal Sol-Rich. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Fotògraf Segú  / Tarragona Antiga

El Sol-Ric, amb l’eslògan de l’«Hostal de la bona teca» i una decoració que recorda una masia pairal catalana. Una porta de fusta dóna entrada al restaurant, seguidament un menjador arborat a l’aire lliure. Ja a dins la «recepció» i els menjadors amb una decoració rústica, llar de foc, estris de coure, bodegons...

A primera hora del matí i cada dia era obligada la visita al mercat central per abastir-se del peix, la carn i les verdures fresques. En entrar al restaurant podies veure molt ben presentades a diferents cistells les verdures i les fruites del dia. El seu treball va fer que en poc temps s’omple a vessar de distincions, premis i reconeixements aconseguits per la seva tasca. Van portar per tot arreu el tradicional romesco de peix de Tarragona. A mi m’agradaven especialment els seus bunyols de bacallà.

1974. Recepció del restaurant Sol-Rich. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Fotògraf Raymond / Tarragona Antiga

Per les seves taules van passar artistes de tota mena, literats, metges, autoritats, molts d’ells vinguts des de Barcelona, cridats per la seva fama. Dinars de celebracions familiars (comunions, bodes), i d’empresa.

El germà petit, l’amic Jordi Tomàs amb el que vaig fer la «mili» s’incorporà al Sol-Ric als anys 70. Als 90 els germans grans es jubilen i el Jordi juntament amb antics treballadors es fan càrrec de donar continuïtat al Sol-Ric.

1961. Parada de bus de l’Arrabassada. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon / Fotògraf Vallvé / Tarragona Antiga

Arribem a la parada de l’autobús que hi havia a mà dreta i davant de la cruïlla que porta a l’Arrabassada. Quantes corredisses havíem fet per agafar-lo! Després a dins com sardines amb restes de sorra al cos i cap a la ciutat on arribàvem ben suats. I, l’endemà, la mateixa història, que era la història dels tarragonins.

Temas

Comentarios

Lea También