«La condició humana no ha canviat des de l’antiga roma»

Josep Maria Piñol és comptable de professió i actor de vocació. Participa en el Festival de Tarraco Viva des de la seva primera edició, primer amb Nemesis i després amb Thaleia, des del naixement d’aquest grup de reconstrucció històrica. Vinculat al món del teatre, el seu debut va ser fruit d’una casualitat, per una baixa d’última hora que va haver de cobrir. Des d’aleshores, durant aquests 22 anys, tret d’alguna absència puntual, ha fet gairebé de tot, des de la collita als esclaus, la màgia, la prostitució, les termes, els ritus o la mort. Enguany, però, la Covid-19 l’ha fet passar a la reserva.

Com eren aquells primers anys de Tarraco Viva?

Amb molta menys gent, actes i grups i diguem-ne que molta més inexperiència.

Recorda el seu 1r personatge?

Exactament, no. Diria que era ajudant d’un magistrat.

I a partir de llavors?

Doncs he fet d’esclau, de senyor, bomber, soldat, pare de família...

N’hi ha hagut algun de més difícil?

Un dels complicats va ser defensar la visió d’un soldat pro August, a favor d’una guerra civil, que els morts són necessaris a vegades. Personalment no hi estàs d’acord però t’hi has de posar.

I enguany?

Precisament enguany, per qüestions de la Covid-19, hem hagut de reduir molt els actes. Des de Thaleia només s’ofereix un monòleg d’una cortesana d’August, un altre del Josep Maria Tusset sobre la persona que organitzava els funerals a Tarraco i també la medicina, que ja fa anys que es fa perquè tenim el Miquel Sanchís, que és metge i li ha interessat molt sempre investigar. Aquesta edició s’ha adaptat una mica a les epidèmies que hi havia. Però clar, Thaleia normalment fa espectacles amb 40 i 50 persones i ara és impossible. Hem hagut de quedar-nos en la reserva.

Què hauria fet Roma en la situació actual?

L’especialista és en Miquel. Però està clar que la mort abans era molt més present que ara, que és un tema supertabú. Abans era el dia a dia. La gent es moria molt més freqüentment. De fet, epidèmies n’hi havia molt més sovint que no pas ara.

La seva participació en Tarraco Viva va provocar un interès més gran per Roma o ja li agradava la història?

Tots hem vist les pel·lícules de Roma. L’atractiu ja hi és. Però ha anat creixent a mesura d’anar descobrint que no som tan diferents. Els romans i nosaltres pràcticament ho compartim tot. I això ho vas veient any rere any, tocant temàtiques diferents t’adones que som iguals. Les coses que els hi passaven amb ells ens continuen passant a nosaltres.

Com ara?

La presentació d’un nen en societat, que no deixa de ser el bateig actual. O el casament. S’ha passat a religiós un acte laic. Però són les mateixes tradicions al cap i a la fi. També els conflictes polítics. Hem evolucionat tecnològicament, sí, però hi ha aspectes en què no. Ha canviat l’escenari però el substrat de fons és el mateix. La condició humana, les passions, continuen sent les mateixes, dos mil anys després. No han canviat.

I no aprenem.

Això és el més trist. Abans potser no hi havia tant coneixement de la història. Hi havia molt analfabetisme en la població. Però avui en dia malgrat que això ja no hi és, cometem els mateixos errors i a vegades et fa plantejar si tenim solució. Realment arribarem a canviar-ho mai?

Per a vostè, què ha significat el festival de Tarraco Viva?

Com a tarragoní és un orgull poder col·laborar amb un projecte d’aquí i la veritat, poques ciutats tenen el patrimoni que tenim a Tarragona. És un orgull ajudar al fet que això es conegui, a què vingui gent. I després està l’aprenentatge. Per la meva formació, aquesta part d’història no la conec tant i cada any aprens.

Creu que es podria mantenir tot l’any?

De fet, crec que hauria de ser així, ja que és un dels potencials de Tarragona. Captem molt de turisme i és una cosa a explotar.

Explotar cultura...

Sí. Tenim l’escenografia i això és únic, ho tens o no ho tens. No pots construir un amfiteatre o un circ. Nosaltres ho tenim i l’únic que falta és omplir-ho. I si poguéssim crear aquesta indústria cultural de reconstrucció històrica de manera permanent, ens pots diferenciar.

Com veu el futur del festival?

Jo li veig. Hem d’aprofitar el patrimoni que tenim, encara que no estigui del tot ben conservat, perquè a vegades quan vas a l’amfiteatre et trobes plantetes que creixen entremig de les pedres, i et sap greu. Però crec que la gent cada vegada més busca aquestes experiències immersives. I a Tarraco ho tenim, es poden submergir en l’època romana. No deixa de ser una realitat virtual, encara que no tan sofisticada.

Una altra manera de divulgar...

Molt diferent. Aprens d’una altra manera perquè ho vius i quan les coses ens entren per diferents sentits, entren molt més. Quan vens a veure un espectacle, al cap d’una setmana potser no te’n recordaràs de tot, però hi haurà cosetes que t’hauran quedat.

El festival també ha fugit dels tòpics, més enllà dels gladiadors.

Hollywood ha fet molt de mal en aquest sentit. I els gladiadors estan molt bé, existien i eren una part important, però hi ha molt més. Un dels atractius són els monòlegs, amb què es descobreixen nous personatges, noves històries.

No s’anima a fer-ne un?

Tant de bo, sí.

Ha actuat en tots els monuments?

Hem actuat molt al Pretori. Al Fòrum de la Colònia, l’Amfiteatre, el Camp de Mart, el Circ...

Té alguna predilecció?

La volta llarga del Circ és preciosa, espectacular. Hi ha una màgia allà que, facis el que facis, tot queda bé. Costa que estigui buida, però si hi entres quan no hi ha ningú, t’hi transportes.

La plaça de la Font es converteix en el Circ.

Això és el bonic de Tarraco, que no cal imaginar-se gaire. Hi entres i ja estàs en una altra època i a sobre et trobes uns personatges que circulen per allà vestits de romans. Fas un viatge en el temps.

Li hauria agradat viure a l’època o era massa perillós?

Estem en el conflicte de sempre. Agradar? Sí. Però depèn de la situació social en què haguessis nascut, hagués sigut molt bonic o horrible. Perquè molta gent vivia pels carrers, passava misèria, de benestar social no hi havia. Però això ho podem traslladar a qualsevol època.

Triaria algun emperador?

D’entrada, la figura de l’emperador no em desperta molta simpatia, una persona que acumula tant de poder i que fa i desfà segons li sembla. Però s‘ha de reconèixer que August va fer molt per Roma i per l’Imperi. Tot i ser un nyiclis, físicament molt feble, va saber envoltar-se de gent per pujar l’imperi. Això és d’admirar.

Ha estat a Roma?

No. Però amb Thaleia vam tenir la sort de poder anar a Villadose a actuar, a un festival que es feia a Itàlia al qual ens van convidar. En aquells temps que podies viatjar i compartir. I en una altra ocasió vaig fer una visita a Pompeia. I allò és increïble. Et passeges per una ciutat tal cual. Fins i tot es veuen les cambres. Allà sí que t’entren ganes de poder tornar enrere.

Amb el volcà adormit, però.

Sí, però gràcies al volcà. Al final les desgràcies també tenen la seva part positiva. Segurament, veient totes les guerres i tot el que hi ha hagut, si no hagués sigut pel volcà, també estaria destruït.