Más de Tarragona

La laboral

Històries de Casa Boada: 

Eduard Boada

Whatsapp
Els professors Javier Abad, Juanjo Miguel i Àngel L. Miguel (al fons) esmorzant a Casa Boada l’agost de 2019. Foto: @eduardboada

Els professors Javier Abad, Juanjo Miguel i Àngel L. Miguel (al fons) esmorzant a Casa Boada l’agost de 2019. Foto: @eduardboada

Casa Boada va viure molt d’aprop la marxa de l’antiga Universitat Laboral. El trànsit a Tarragona era molt fluït i els autobusos de la Laboral paraven davant de casa. Eren uns autobusos Pegaso d’aquells en que el xofer anava en una cabina lateral, crec que era al costat dret. Això va portar un moviment estudiantil «tremendo», ja que la majoria s’aturaven per agafar un entrepà. Recordo que els alumnes duien uniforme. D’alguns recordo encara el nom: Javier de Celayaundi o Lluís Espuña, que va arribar a ser director de l’Institut Pere Martell. Jo era molt jove i ells també. Recordo els xofers de l’autobús de la Laboral: els senyors Mestres, Alfredo i un altre que era de Constantí a qui els alumnes anomenaven Xispa ja que era dinàmic i ràpid. Hi havia moments en que la cosa era impossible, ja que s’hi ajuntaven militars i estudiants. Realment tots menjaven. Fèiem entrepans freds i així podíem donar a l’abast. Els més venuts eren de sobrassada, fuet, pernil, formatge entre d’altres. La majoria d’estudiants eren de fora de Catalunya i no volien el pa amb tomaca. Després ja el demanaven, igual que els militars. Quan passava la ràfega ja podíem tornar a fer entrepans calents i més elaborats. Tenia molt d’èxit la salsa de tomaca, que no era altra cosa que la típica salsa de calçots, i recordo que la posàvem a tot arreu.

Després el trànsit era més dens i els autobusos s’aturaven a la plaça Anselm Clavé, fins que els busos de la Laboral ja van desaparèixer del barri i aquell ambient estudiantil es va anar diluint per Tarragona. Els estudiants sempre són portadors d’alegria i en aquella època el que importava era passar-ho bé sense molestar. Els estudiants es fonien amb els tarragonins, i alguns s’han acabat quedant a la ciutat dels seus somnis i hi han format família. A l’antiga Universitat Laboral hi havia professors, mestres de taller i educadors, que eren els qui formaven els alumnes. De la Laboral en sortia gent molt preparada, avui amb el Complex Educatiu de Tarragona passa el mateix.

La Universitat Laboral va ser inaugurada l’any 1956, esdevenint un dels centres millor equipats. La cuina i el menjador són impressionants, els tallers i els edificis són molt amplis. Hi ha de tot, és un complex educatiu, però també és quelcom que en una altra època hauria estat impensable.

El primer rector de la Universitat laboral va ser Francisco Aguilar y Pas, després Eduardo Fernández de Valderrama i el següent Alejandro Sanvisens Marful, seguit de Tomás Pascual Rodríguez. Durant més o menys un mes va estar sense rector, i en funcions va entrat Juan Camps Sabaté, que després va ser nomenat rector. També va ser rector Victoriano Urquizu Martín, un madrileny de Vallecas. Durant el període del seu rectorat es va crear l’Instituto Nacional de Enseñanzas Integradas, es van extingir les universitats laborals i es va crear el Centre d’Ensenyances Integrades. Actualment és el Complex Educatiu de Tarragona.

El que recordo és que els de la tuna em van obsequiar amb diverses actuacions al bar. El comiat dels «tunos» va ser per a mi molt emotiu i em van regalar la seva pandereta. També recordo que el rector tenia un cotxe oficial amb xofer. El rector deuria viure prop de Casa Boada ja que el veia passar sovint amb el cotxe oficial, i en aquella època hi havia menys cotxes oficials que ara.

Recordo el senyor Moreno, que havia estat mestre de taller i va acabar jubilant-s’hi. Va ser un dels primers a fabricar televisors a Tarragona i tenia un taler de fabricació de televisors a Taquígraf Martí. N’hi vam comprar un. Només tenia dos canals i com podeu suposar era en blanc i negre. Vaig aprendre electrònica gràcies al senyor Moreno, que cada tarda venia a prendre cafè i em donava una petita lliçó. Jo vaig tenir el privilegi de veure com es fabricava el televisor de casa. Durant una temporada, el senyor Moreno va tenir un ajudant que havia estat alumne seu. Se que molts d’aquells alumnes encara es troben de tant en tant i recorden agradablement aquells temps. L’haver pogut estar en aquella escola de la vida segur els va deixar empremta.

Amb l’alumne de la Laboral Guillermo Pichet vam intentar organitzar un còctel dedicat a la festa de Moros i Cristians, però quan estava organitzat, Guillermo Pichet va morir. I malgrat ja sortir anunciat a la premsa d’Alcoi el còctel no es va arribar a fer mai. També vaig conèixer molt al canonge mossèn Antoni Virgili, de Riudoms, que va ser vice-rector de la Laboral i era parent de la meva dona. Mossèn Virgili tenia molts llibres i va ser jutge dels tribunals eclesiàstics.

Al voltant del Nadal de 1992 vaig instal·lar una guardiola al bar per recaptar fons per ajudar a pagar l’IAE, ja que aquest impost era brutal i va suposar l’estat de coma dels petits negocis. L’estàtua dels Despullats hauria de ser el símbols dels botiguers de Tarragona!

En aquesta lloable tasca em va ajudar el professor jubilat de la Universitat Laboral senyor Plaja, que va sortir retratat al Nou Diari fent una aportació a la guardiola. Des d’aleshores han estat molts els estudiats i professors de la Laboral i del Complex Educatiu que han estat clients de Casa Boada. Recentment també he pogut tenir converses al voltant de la música amb el professor Àngel L. Miguel i he seguit la trajectòria del seu fill Daniel Miguel, membre del grup Kebyart i un virtuós del saxo, instrument que jo tocava de jove. Quan vaig haver de tancar per motius de salut em va fer molta il·lusió el missatge que em va enviar el professor Guillermo Ruiz Magaz amb un grup dels seus alumnes de l’Institut Pere Martell, institut que va col·laborar en el documental La mida del temps de David Aymerich, Javier Barón i Mireia Pallejà, i on hi parla el professor Josep Maria Grau.

Aquells jóvens, sense mòbil, sense «botellons», sense drogues van ajudar d’alguna manera a que Tarragona donés un pas endavant en el món universitari. Avui la Universitat Rovira i Virgili té moltes facultats i centres. Fins-i-tot durant una època la URV va tenir l’Escola d’Enginyeria a la Laboral. Com diria Máximo Burxa: Tarragona endavant!

Temas

Comentarios

Lea También