La màgia de la història

Amfiteatre romà. La fotografia que es pot tenir des del Balcó és difícilment igualable. De petit m’endinsava en ell imaginant-lo amb les grades plenes

BERNI ÁLVAREZ (entrenador i exjugador del CB Tarragona)

Whatsapp
Berni Álvarez contempla l’Amfiteatre on tants cops es va ‘perdre’ quan era un nen. FOTO: ALBA MARINÉ

Berni Álvarez contempla l’Amfiteatre on tants cops es va ‘perdre’ quan era un nen. FOTO: ALBA MARINÉ

Ho reconec, estic enamorat de la meva ciutat, en sóc conscient cada que vegada que em pregunten pel meu indret favorit, i aquesta consciència encara es fa més evident quan vius fora de Tarragona i parles d’ella, del seu gran potencial, del tresor que tenim i que a vegades ens costa tant cuidar i donar a conèixer.

M’és molt difícil triar un sol lloc de tota la ciutat. Alguns d’ells m’encanten per la seva imatge, altres m’emocionen pels records que em porten i altres m’impressionen pel pes de la seva història.

Hi ha molts racons i detalls de la ciutat que em traslladen a la meva infància produint-me una barreja de sensacions, nostàlgia, alegria, en definitiva grans records.

Pensant en les localitzacions, les vegades que havíem fet enfadar el Tomás quan jugàvem a la pilota a la Plaça Verdaguer o a la Part alta de la Rambla fins que es feia fosc; corrent pel Carrer Major de camí al Seminari per no arribar tard a classe; les hores de pati del Seminari i al camp de futbol del Roqueral, enganxats a la majestuosa muralla romana; o la gran quantitat d’excursions per veure l’aqüeducte romà al Pont del Diable.

També són importants, com no podria ser d’una altra manera a la meva vida, els llocs relacionats amb l’esport. Tot i que no són tan atractius paisatgísticament ni històricament, em porten grans moments. La piscina de l’Elida, on em va ensenyar a nedar el gran i enyorat Fermí Morera, i posteriorment el seu pavelló, on he pogut viure moments històrics del bàsquet tarragoní. El camp del Nàstic, tant l’estadi com el camp de bàsquet de la pista d’atletisme on vaig passar moltíssimes hores tirant a cistella. El pavelló del Serrallo on estic vivint últimament pàgines esportives molt boniques. Tots ells són espais on tinc grans records esportius, tant amateurs com professionals, i són racons molt especials per mi.

Però si he d’escollir un lloc, aquest és l’amfiteatre. Ho conjuga tot. És espectacular, preciós, la seva ubicació és única i la vista des de Dalt del passeig de les Palmeres o des del Balcó del Mediterrani és una fotografia difícilment igualable a escala mundial. A més em transportava a moments únics. Recordo quan pujava i baixava cada dia del col·legi del Miracle, on la meva mare donava classes, i em quedava parat mirant-lo fixament. O les vegades que m’endinsava a dins d’ell i m’imaginava tot el que havia passat allà dos mil anys enrere. Caminant per les grades pensava en un amfiteatre ple de gent, tots cridant, preparats per l’espectacle. Passejant per les cel·les dels esclaus se’m posava la pell de gallina pensant en el seu patiment, la seva angoixa, perdent la noció del temps mentre esperaven el seu torn per sortir a la sorra.

Sempre he tingut molt d’interès en els llocs històrics i imaginant el context a què pertanyen. He tingut molta sort en la meva vida de poder viatjar per Europa i per altres indrets del món, alguns espectaculars, alguns màgics, alguns amb una història similar a Tarragona, però cap m’ha arribat a generar les sensacions que tinc cada cop que veig l’amfiteatre. Sé que segurament no sóc del tot objectiu, però cap em transporta i m’atrapa com l’Amfiteatre de Tarragona.

Ara ens toca a nosaltres lluitar com a gladiadors per cuidar i conservar el nostre Amfiteatre milers d’anys més.

Temas

Comentarios

Lea También