La moda del ‘Mindfulness’ o l’art de no complicar-se la vida... ni la mort

Ara visc el present. El veig clarament davant meu a cada minut. L’arribada d’una nova vida omple d’una il·lusió tan generosa com plena de pors. Un nadó, el miracle del naixement dóna molta vida, obre noves maneres de sentir i de pensar.

Ens tornem de sobte més prudents, ara ja no pensem individualment, ara fem falta. I som responsables de la vulnerabilitat i indefensió d’una personeta que amb prou feines torna un somriure. És en aquest batibull d’emocions que ens aturem a fer-nos conscients que si hi ha una cosa inherent a la vida, al naixement, és la mort.

Aquesta mort que ens atemoreix, que disfressem d’eufemismes «se n’ha anat», «s’ha apagat», «li ha arribat l’hora»... ens fa basarda mirar-la de cara, anomenar-la pel seu nom. Quan som petits i en sentim a parlar sempre és amb un somriure, fins i tot ens la dibuixen de manera romàntica. Quan anem perdent la innocència constatem que no estem preparats per a entomar un revés tan descarnat i inexplicable com és fer-nos a la idea de no veure mai més aquella persona que ha compartit amb nosaltres moments immortals.

Pensar-hi ens fa mal, mirem cap a un altre costat, com quan de petits ens tapem els ulls per no ser descoberts, «el que no veig no existeix».

El divulgador Eduard Punset va dir: «Jo probablement no em moriré mai» al programa El convidat de l’Albert Om, aquest mateix mes s’ha evidenciat que qui no morirà mai serà precisament la seva frase. Per analitzar aquesta afirmació, al programa on treballo, al Versió RAC1, el psicòleg Rafael Santandreu va fer unes declaracions sorprenents sobre la percepció de la pròpia mort: «Per mi la mort no és una ombra, no és res a combatre. La mort és necessària, és bona i bonica. Com un naixement o la pluja, és bona encara que no ho comprenem. Desitjo la meva mort perquè vull ser un ésser natural, l’espero amb ganes. Res voldria menys que no morir, combatre la mort és una bogeria increïble».

Escoltant-lo em va sobrevenir una mena d’alleujament. Cal patir tant tota la vida pel que serà el nostre darrer moment? No seria millor veure-la com un fet natural i no ignorar-la o amagar-la?

Darrerament m’han impactat les morts de diverses persones joves, aquest és el motiu que m’ha portat a escriure sobre el record i el dolor. A mesura que ens fem gran acumulem experiències doloroses, la vida ens obliga a acomiadar-nos, gairebé sempre massa d’hora, o almenys això creiem.

Ens importa molt l’estimació que dediquem a l’altre, però no sabem on desar l’amor que vam rebre de qui ara plorem

Quan vaig abraçar la mare de la Lolo, amiga i companya radiofònica, després d’anys sense veure-la em va transmetre una gran fortalesa, una serenitat admirable i, sobretot, un respecte per la seva filla fora de dubte. Quan vaig al tanatori m’agrada conversar amb la família, i em sento molt bé si puc marxar havent-los robat un somriure, de tendresa, de record.

Quan mor algú estimat fem immediatament un repàs de com ens hi vam relacionar les darreres vegades que el/la vam veure, si hi havia comptes pendents, si vam fer prou. Tendim a autoanalitzar-nos escrupolosament, ens examinem per veure si hem estat a l’altura. Però deixem de banda què sentia aquella persona envers nosaltres. Com llegia fa poc al llibre d’articles de Milena Busquets Hombres elegantes y otros artículos al voltant de la pel·lícula Coco, ens importa molt l’estimació que dediquem a l’altre, però no sabem on desar l’amor que vam rebre de qui ara plorem. No hi ha una fórmula però si un tres camins: viure el moment; perdre la por i deixar-nos estimar. Això s’aprèn mirant els nadons.

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.