La nissaga natzarena dels Sans

«Quan van néixer les meves tres filles i els meus quatre néts i nétes, les vaig apuntar als Natzarens com va fer amb mi el meu pare», explica Paco Sans Vives, tarragoní de 1950. Avui pouem en una nissaga natzarena que començà el pare del Paco, l’avi, d’igual nom. La vida de la família transcorria entre el carrer Talavera i la plaça de la Font, dos habitatges que es succeïren en la història d’aquest cognom.
«A casa nostra es guardava la Quaresma», apunta el Paco referint-se al saludable costum de no menjar carn els divendres. «Divendres Sant ma mare preparava unes vienes buidades, sucades en llet i reomplertes d’espinacs, panses i pinyons, ben arrebossat», rememora amb nostàlgia. 

L’ús dels espinacs en àpats de Setmana Santa forma part del corpus de la cuina patrimonial. Tarragona comparteix aquest producte amb celebracions imponents com la de Sevilla, on cruspir-se uns espinacs amb cigrons és un plaer difícil d’igualar. «Ens les menjàvem després de la recollida dels passos i abans de la processó, i si en sobrava cap, repetíem acabada la desfilada», precisa. 

Tresors familiars

A casa Sans atresoren la vesta de l’avi i la medalla de la germandat sense corona, que la transmissió familiar ha identificat «amb l’etapa inicial anterior a rebre el títol de Reial». Al dors figura l’obrador que la manufacturà: «E. Segura», de la plaça Reial de Barcelona, núm. 15. Per sobreviure en temps republicans, els de la vesta negra amb cingle grana recuperaren el detall, escapçant la corona.

El Paco ha ocupat moltes posicions. «Vaig sortir per primer cop amb cinc anys. Els nens anàvem amb el Cirineu, com ara» detalla. «Els meus primers records amb vuit anys són llargues files integrades per gent humil i senzilla; no anaven a la perruqueria com ara», relata. «Hi participàvem per tradició familiar, per l’orgull de ser de la germandat».

També ha desfilat amb l’atxa de gran: «L’olor de l’atxa d’abans, que només sentíem Divendres Sant, feia Setmana Santa».  Ha espitjat el Cirineu i el Despullat, i ha estat capatàs de la Verònica quatre anys. «Vaig aconseguir que la gent es fes seu el misteri, que en trams com el passeig de Sant Antoni anava sol sense que l’hagués de guiar», comenta.

Recorda un incident a la Bocacalle, quan el típic moviment del pas trencà el vidre d’un aparador. Temps més enrera emergeixen carrers plens a vessar, avui deserts de públic com el de Sant Pau, o ara molt buits com la Rambla Nova. «Els palcos de la Rambla o la il·luminació que passava de blanca a groga en el recorregut creaven sensació de recolliment i meditació, compassada pel fregar de les sabates sobre la sorra estesa al terra».

Les crosses

El nostre protagonista, fidel a la cucurulla negra, ha portat banderes, penons i guions. «També he fet de crossa», detalla sense donar-li més importància. I descobrim un nom magnífic per denominar els dos natzarens que amb l’atxa precedien cada misteri, i que fins i tot l’acompanyaven en el retorn de la plaça del Rei fins al magatzem d’Escrivanies Velles. També usen aquest mot per a les dues atxes de custòdia de les banderes. 

«Abans la pujada dels passos per la Peixateria no tenia el boom d’ara», contrasta en comparar el moment recordat amb el viscut a partir de l’augment de misteris a coll entre la segona meitat dels 80 i els 90.  Preguntat sobre com albira el futur, l’any en què realitzarà la seva 63a processó, pensa i respon: «Com no es faci alguna cosa, la Setmana Santa de Tarragona anirà a la baixa. És un problema d’educació i transmissió familiar de creences i tradicions; també de devoció. Alhora l’Ajuntament, que la resta de l’any només recull els actes que organitzen els altres, per Setmana Santa tampoc no fa res».  Nissaga natzarena.