La nissaga teclera dels Salvadó

Vuitanta tres anys separen l’avi de la nissaga Salvadó del Pep, el benjamí. Joan Salvadó Sorolla “Janó” va néixer el primer dia de la primavera de 1928, el 21 de març. El Pep el 16 del mateix mes de 2011. Són teclers fins a la medul·la. L’avi fou proclamat Perpetuador el 2010. 

Avui els hem citat davant l’antic hospital de sant Pau i de santa Tecla, seu del Consell Comarcal del Tarragonès. L’edifici està entre la porta dita de santa Tecla, a la catedral, i el carrer amb el nom de la patrona, on també s’aplega la capelleta votiva amb la imatge, lluint tot l’any el mocador carmesí de la celebració gran de Tarragona. 

Els Salvadó van tenir un pes fonamental, ara fa 30 anys, el 1988, en la recuperació de la mulassa. Eren l’ànima de l’entitat que la retrobà i aixoplugà, el Centre de Colles Sardanistes. Fou la segona peça sense foc del bestiari que revisqué de les cendres de la història, després de l’àliga.  Havia estat prohibida el 1773 en època il·lustrada per acord entre l’arquebisbe Juan Lario –d’origen en terres de Terol– i l’ajuntament. 

El “Janó”, fuster d’ofici, s’encarregà de crear l’estructura de la mula gegantina, que esculpí Joan Serramià. Eren temps en què la vida transcorria entre l’habitatge familiar, al carrer del Vidre, i el taller, al carrer Ventallols, vies poc conegudes de la Part Alta, d’aquelles on el treball era la divisa diària. Al taller, però, també eren populars les tertúlies en què l’ADN tarragoní era aglutinador dels participants.

Desafecte al franquisme

Avui l’avi duu el llaç groc i el mocador blau amb punts blancs distintiu de la mulassa. L’escenari actual el fa recordar que ell «no havia estat afecte al règim» i, essent impulsor de ballades de sardanes durant el franquisme, «havia optat per no comparèixer a una per no haver de saludar el governador civil». Temps en què cada músic de la cobla percebia 30 pessetes.

La nissaga Salvadó ha donat mulassers que segueixen l’estela fent ballar la petita, com l’Ieuan o el Dylan; la pentinadora de la peces gran i petita, la Laura; o col·laboradores de suport com Isabel Benavente. També la gralla i el timbal n’han estat fils conductors. El Jordi, el Tito i l’Ieuan a l’inxa, el “Janó” fill o el Xavi a la percussió, fan sonar tonades patrimonials i melodies actuals amb els grallers Els Bordons. Abans el Jordi i el “Janó”  havien format part dels Gínjols. El 1991 van rebre l’aval dels etnomusicòlegs de la Fonoteca de la Generalitat, Josep Crivillé i Ramon Vilar que aquell any els enregistraren en el cd de les músiques de Santa Tecla. 

Els Salvadó foren qui per primer cop posaren en valor l’històric timbaler tarragoní Josep Vernet, de qui el Museu Casteller a Catalunya a Valls exposarà el seu instrument, o que reivindicaren la figura del graller local Josep Veciana. L’avi encara diu que «tocava molt bé la gralla». 

Alhora tenen vincles castellers. Així el Xavi Salvadó i el Jordi Llorach vesteixen la camisa lila, mentre que la Virgínia i l’Olga, filles del primer, han optat pel rosat d’una entitat vallenca, històricament lligada a les Festes de Santa Tecla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La Marina Llorach acompanya uns gegants de barri a l’Arrencada, els de la plaça de Sant Miquel del Pla; l’Andreu Musté ha triat les sardanes com l’avi “Janó”; mentre que el més petit de la nissaga, el Pep, dona cops de bastó en la versió minúscula del ball de pastorets mentre el 22 i 23 surt amb el patatuf.

De tota manera, si en algun moment els veuen en un altre rol, també podria ser perquè alguns tenen segones ocupacions. I si algun vespre passen pel carrer de les Coques, potser hi trobaran el “Janó” departint en animada conversa. Les veus de la tertúlia fan companyia a santa Tecla.