La pandèmia i l’origen dels castells

La dècada del 1780 va ser dura per a tothom i el 1783 s’agreujà amb una epidèmia de malària. En aquella ocasió, com havia succeït anteriorment en episodis de plagues de llagosta, de fortes sequeres o d’epidèmies de pesta o còlera, els vallencs van demanar la intercessió de la Mare de Déu de la Candela per sortir-se’n.

L’origen dels castells també està directament relacionat amb les diferents pandèmies viscudes pels vallencs. La primera actuació que està documentada, clarament diferenciada de la del Ball de Valencians, se situa el 2 de febrer de 1791. Es tracta de les primeres festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela a Valls. «Aquesta festivitat va ser instaurada justament com un vot del poble per agrair a la Mare de Déu totes les vegades que aquesta havia intercedit per salvar a la població», explica l’historiador de la Universitat Rovira i Virgili Alexandre Cervelló. En el llibre Els orígens del fet casteller: Del Ball de Valencians als Xiquets de Valls, Cervelló recull un document on hi apareix per primera vegada el concepte Noys de Castells, fent referència a les construccions que s’havien aixecat durant les festes de la Candela.

230 anys de commemoració

L’inici d’aquesta llarga tradició, que el pròxim mes de febrer commemorarà 230 anys, se situa com ara, en uns temps d’extraordinària dificultat i incertesa per part de la població.

Cervelló va trobar un rebut datat el 7 de febrer de 1791, en el qual el rector de Valls realitzava el pagament d’una peça de roba per als Nois de Castells, que haurien actuat feia cinc dies a les Festes de la Candela. Un any abans, un altre document vallenc encara mencionava el mateix grup de persones com a ball de valencians local. Aquests dos documents, doncs, demostrarien que en un any es va produir un canvi suficient en l’activitat d’aquesta gent perquè haguessin de ser anomenats de forma diferent.

Els Balls de Valencians són considerats l’antecedent directe dels castells i estaven estesos per moltes poblacions del sud de Catalunya. Consistents en un ball de caràcter religiós que finalitzava amb una petita construcció humana, al llarg del segle XVIII van anar guanyant pes i van ser objecte de rivalitat entre agrupacions. Segons les investigacions de Cervelló, aquesta rivalitat generava tensions i fins i tot baralles, que van obligar les autoritats a separar els balls de les celebracions religioses, o fins i tot a emetre’n prohibicions.

El llibre demostra que a Valls el ball de valencians local no va ser prohibit, però sí que va evolucionar de tal manera que va donar importància a la torreta final. Un cop aïllat de l’àmbit religiós, el públic el va acabar anomenant castells. També, el llibre presenta el primer enxaneta documentat de la història, Jaume Fuster Foguet, conegut amb el renom d’«Anxaneta», que hauria format part del ball de valencians vallenc durant la dècada de 1770.

Una de les principals millores tècniques que van permetre als balls de valencians augmentar l’alçada de les construccions fins a esdevenir castells va ser la introducció de nens per coronar les construccions.