Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona MAIRETA I SEITÓ

La pietat popular pel Sant empestat

Sant Roc és protector contra pestes, epidèmies, mals de genoll i pell, i de peregrins, infermers, cirurgians i cans

JORDI BERTRAN

Whatsapp
FOTO: Pere Ferré

FOTO: Pere Ferré

En l’anterior Maireta deixàvem l’evolució de la tradició de sant Roc en el llindar del segle XVII. Així, el 1603, la població de Garachico, a l’illa de Tenerife, a les atlàntiques Canàries, feia un altre vot de poble al sant i iniciava la construcció d’una ermita arran de la intercessió davant d’una epidèmia de pesta.

La terrible malaltia desapareixia i reapareixia, i sant Roc guanyava devots arreu d’Europa, com a València on la pesta de 1647-48 enterrà 20.000 habitants. L’any següent els jurats de la ciutat atorguen una veritable dimensió de festa popular al sant de la nafra en la cama esquerra, amb la programació de crides amb trompetes, tabals i ministrils, dels tocs de campanes, de la processó amb el seguici de gegants, nans i dolçainers, i del «corro» de bous a la plaça dels Predicadors.

El Sant Roc del temple de Sant Francesc fou
 finançat popularment, per iniciativa de la
família Reyes Mateu, el 1941. 

Pesta de 1650

Retornant a casa nostra, el 1650 una pesta cruel delma Tarragona fins al punt d’haver de col·locar el braç de santa Tecla a l’altar major de la catedral durant una setmana de maig. No degué ser suficient perquè l’historiador Joan Salvat documenta el maig del mateix any l’acord que reconeix l’assistència dels cònsols tarragonins, vestits protocol·làriament amb la gramalla –com les que ara duen els trompeters de la Ciutat per la festa gran–, a l’ofici catedralici dedicat a sant Roc en el que esdevingué una festa votada pel consistori.

Coetàniament, el 1653 el rei Lluís XIV de França posà la primera pedra de l’església que li dedicà l’urbs de París. El 1656 la consueta o protocol de la catedral tarragonina recull l’altar de sant Roc. La pintura del sant conservada al Museu Diocesà i il·lustració d’aquesta pàgina el darrer dissabte, en devia de formar part. Conté els trets identitaris de Roc, acompanyat del gosset i d’un àngel que li cura la nafra. Però alhora quatre àngels més el custodien.

També a l’actual capella lateral de santa Llúcia i antiga de la Mare de Déu de Montserrat de la catedral, davant de la de la Purificació o dels forners, havia existit un sòcol lateral amb l’efigie de Roc, ara desaparegut. En aquell segle XVII el sant del gosset va estendre el patronatge al conjunt del món agrícola, com ho prova la pervivència del culte patronal en molts municipis catalans i valencians on prima aquesta activitat. Alhora fou invocat contra malalties del bestiar i catàstrofes naturals.

No és estrany, doncs, que Salvat recollís que des d’aquella centúria fou el sant protector del carrer de la Civaderia, via històricament vinculada als oficis del camp. D’aquest període prové la capella votiva en els núm. 28 i 30, davant el carrer de les Moles, i que sobreviu gràcies a la darrera i ja llunyana reforma de 1967.

Escultors de renom

La importància de la devoció queda avalada en el segle següent, el XVIII, quan escultors destacats reben encàrrecs per tallar Roc en diferents localitats. Així el 1703 un notable imatger de la nissaga Espinalt de Sarral, fa un retaule per a una capella situada l’inici del carrer Major de Tarragona, que històricament havia tingut com a titular la Mare de Déu de la Misericòrdia. Aquesta verge, amb devoció recollida per Andreu de Palma de Mallorca des de 1515, havia intercedit davant d’una pesta anterior el 1558 segons el “Llibre del Tauler” de l’Arxiu de la Catedral transcrit pel professor Sánchez Real.

Sant Roc s’afegí a la Misericòrdia precisament per compartir la mateixa tipologia protectora i taumatúrgica. Una altra mostra d’art important la trobem a Bilbao, on l’artista de Toledo Juan Pascual de Mena hi manté, entre 1754 i 1756, un taller proveïdor dels encàrrecs rebuts, com la talla de Roc de l’església de san Antón. De Mena fou autor de la font de Neptú de Madrid.

Tot i que la capella tarragonina del carrer Major fou desmuntada el 1773 –Roc es conserva al Museu d’Història–, la vitalitat del culte al sant del l’esclavina fins a principis del XIX es constata amb 56 retaules als carrers de la ciutat de València el 1805, dels quals ara només sobreviu el del carrer dels Serrallers.

A Tarragona, un cop desaparegut l’altar catedralici de Roc, una imatge romangué en un lateral de la capella de sant Oleguer fins al 1974, any en què fou robada. D’altra banda, abans de ser custodiada al Museu Diocesà, la pintura de sant Roc a què ens hem referit més amunt s’exposà a la capella de la Mare de Déu de la Guia al claustre de la seu almenys fins entrar en la dècada dels 80 del segle XX.

Temas

Comentarios

Lea También