La 'planilla' laboral... i de la vida

Fa dies que reflexiono amb relació a les hores que he de destinar a la meva carrera professional i a la meva vida personal. Vaig mirant de reüll quins horaris fa i desfà cadascú. I més que mai em ve al cap l’entrevista que li van fer el 2001 al programa Lo más Plus a la guanyadora del Premio Planeta, Rosa Regàs.

Recordo el moment en què l’entrevistador li va fer la pregunta: «Què farà amb tots els calerons?» I ella respon: «Comprar el temps». Aquella resposta, escoltada per un jove de 17 anys, s’ha emmagatzemat fins que els darrers dies la tinc més present que mai. Llavors no entenia la resposta: ara la començo a entendre i crec que fins i tot la utilitzaria.

Quan a la gent li toquen premis, fa anar la muletilla típica: «Tapar agujeritos y, si sobra algo, algún capricho». Aquestes respostes, escoltades de jove, s’han emmagatzemat fins que els darrers dies les tinc més presents. En aquell temps no les entenia, però ara ho veig d’una altra manera i fins i tot les faria meves.

Suposo que entendre i utilitzar aquestes respostes ara vol dir que ens fem grans. Com bé sabeu, aquests dies s’estan emetent uns docu-shows del retrobament dels concursants de la primera edició d’OT i un cop més tenim l’oportunitat d’escoltar típiques declaracions com «tenim la sort de treballar del que ens agrada», «podem viure de la música»... A nivell mediàtic es típic escoltar aquestes peces però en clau veïnat no és dóna sovint.

Durant la joventut (16-25 anys) podríem classificar tres tipologies: joves que han compaginat estudis i treball; altres s’han dedicat només a estudiar; i altres s’han posat a treballar de ben joves. En el meu cas, una mica peculiar, ja compaginava estudis amb ajudar a l’hora del pati al bar de l’insti. Els productes estrella eren: Jumpers, palmeres de xocolata, Risketos i Koyacks. Sacrificava passar l’estona del pati amb els amics per fer tertúlia o per repassar apunts i durant dos anys vaig destinar el temps a aquesta tasca. Amb la Puri, servidor xalava.

En els meus inicis laborals a PortAventura, els productors d’esdeveniments érem l’únic interlocutor pels clients d’empresa. La nostra figura s’encarregava de rebre i sol·licitar totes les dades (rooming list, menús, necessitats tècniques...) i d’informar a totes les àrees del parc d’aquest esdeveniment. I un cop el client entrava al parc, servidor havia d’estar present quasi en tot moment.

Per exemple: si hi havia una reunió a les 8 del matí, havíem d’arribar abans per supervisar el muntatge i obrir la sala al públic. Aquesta jornada en moltes ocasions s’allargava fins a un sopar amb possibilitat de disco amb copes. Es podien fer perfectament les 5 del matí… I l’endemà, un cop més a les 7, t’havies de llevar per estar al parc a les 7.30 i obrir de nou la sala corresponent.

L’altre dia vaig anar al Teatre Magatzem a saludar la Meritxell i vam estar tots dos rebent els actors a les 18 de la tarda. Em va venir un record de la vivència a la sala El Cau, quan programàvem concerts… implicava estar allà des de les 18 fins a les 7 de l’endemà. A l’Hospital em passava el mateix, entrava en diferents franges sense tenir hora exacta, i mai sabia a quina hora podria sortir.

Crec que excepte fent de reponedor un parell d’estius, mai he fitxat a cap empresa. I tampoc mai no he hagut d’estar pendent que es fes una hora exacta per deixar el teclat i marxar cap a casa. Possiblement perquè estava a gust i perquè era el que havia viscut des dels inicis currant de cambrer, òbviament a nivell «ayudante de camarero». Saps a quina hora entres però no saps hora de sortida. Fins que la feina s’acabi.

Amb totes aquestes i altres variables, pensava jo en com establir un ‘tope’ d’hores setmanals quan diumenge m’assabento que el Sr. Sebastià feia 100 anys de vida. La seva néta, la Marina Massaguer, publicava al Facebook una fotografia amb un text que deia: «Sense despentinar-se, eh: en bones condicions físiques i mentals, i amb el posat de gèntelman habitual», i afegia alguns dels períodes històrics que ha viscut: dues dictadures, una Guerra Mundial i mitja, la proclamació de la República, l’arribada dels vehicles de motor, una Guerra Civil, una postguerra en què «va haver de començar literalment de zero, sense psicòlegs, ni coaching, ni llibres d’autoajuda, ni similars». «Va ser –afegia la Marina– el primer a vendre plàstic a Tarragona, des de la Indústria de la Goma». I amb 100 anys, continua aplicant la mateixa planilla, anant a treballar cada dia al polígon. Ho valoro com una excepció o un cas aïllat?

Demà dijous, dia 27, tindrà lloc la celebració dels 50 anys de la Pastisseria Conde de Tarragona, i el Sr. Josep González el veig, encara que estigui jubilat, amb la seva dona fent un cop de mà a les joventuts familiars que han fet el relleu del negoci. I segur que estarà liderant la xocolatada popular que organitzen amb motiu d’aquesta fita. És un altre cas aïllat? Esperem a la jubilació per no posar l’alarma i no anar a treballar, o esperem la jubilació perquè representa que és el moment que et permet «comprar el temps» i ja tens tots els forats tapats?