Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La premsa i les xarxes. Un dilema per reflexionar

L’àgora. Les xarxes encenen polèmiques constants. Moltes mereixen quedar-se allí. Al ring. Altres necessiten l’àgora de la premsa. La seva reflexió i profunditat 

Josep Carles Rius

Whatsapp
La premsa i les xarxes. Un dilema per reflexionar

La premsa i les xarxes. Un dilema per reflexionar

Els diaris impresos són uns magnífics instruments per comprendre la realitat. El paper és un suport excel·lent per establir la jerarquia de les notícies, per decidir una lectura ràpida que salti de titular en titular, o una lectura a fons, lenta, profunda. Durant més de dos-cents anys, generació rere generació, els diaris han fixat opinions, han decidit què sortia a la llum pública i què no. Tenien el poder. Encarnaven l’opinió publicada que configurava, després, l’opinió pública. 

Avui l’opinió publicada i l’opinió pública s’han transformat en l’opinió compartida. Les xarxes acullen i propicien una «gran conversa» permanent en la qual participen els ciutadans i la premsa. El paradigma ha canviat. Els ciutadans configuren la seva pròpia visió del món a partir de múltiples fonts. 

Avui l’opinió publicada i l’opinió pública s’han transformat en l’opinió compartida

És el ciutadà qui tria què saber i quan; la jerarquia dels fets, i, especialment, la transcendència i rellevància per a la seva vida. I és ell qui decideix què opina a partir de les informacions que li arriben o selecciona, moltes procedents dels mitjans convencionals, però altres del seu «cercle de confiança» a la xarxa. Un cercle en el qual tenen un paper predominant familiars, amics i experts als quals se’ls concedeix credibilitat. Són els seus prescriptors. El somni de tot periodista, i de tot mitjà de comunicació, és arribar a formar part d’aquest «cercle de confiança» dels ciutadans.
Internet ha fet possible la conquesta d’un dret fins ara teòric, el de la llibertat d’expressió. El ciutadà té la capacitat de comunicar, de fer sentir les seves opinions i d’arribar a una audiència pròpia. Però, alhora, aquesta multiplicació fins a l’infinit de missatges pot generar el caos. Pot propagar prejudicis i mentides. Per tot això, els diaris i el periodisme són avui més necessaris que mai. 

En la «gran conversa» és on es fixa l’agenda social i política. És aquí on es gesten les hegemonies socials i polítiques; l’imaginari col·lectiu; els valors. I els diaris hi participen amb les seves qualitats de sempre: la verificació, la crítica al poder, el rigor, les grans històries ben explicades, la reflexió... i aportant el context i el perquè de les notícies. Qualitats que cada vegada són més necessàries per crear «illes de credibilitat» en la immensitat de l’oceà de les xarxes.

El repte de la premsa és defensar els seus principis de sempre, però a la vegada adaptar-se a la nova era de les xarxes i plataformes (Google, Facebook, Twitter, Instagram...). La recerca de l’equilibri ha ocupat i preocupat els editors de diaris de tot el món. Seguim en plena tempesta, però ja tenim clar que els diaris són imprescindibles per tenir una informació de qualitat.

Els ciutadans configuren la seva pròpia visió del món a partir de múltiples fonts

Els en posaré un exemple molt proper i molt recent. Esclata una polèmica a les xarxes perquè Rosalia grava una cançó en català en què es poden escoltar dos barbarismes. La xarxa s’omple d’opinions a favor i en contra de la cantant. Entre el soroll, sobresurt un tuit del diputat d’ERC Gabriel Rufián: «Més Rosalía i menys manifest Koiné».

Rufián té 650.000 seguidors a Twitter, representa un corrent d’opinió dins l’independentisme i algunes de les seves intervencions a les xarxes han estat transcendents. El tuit de Rufián tenia importància perquè la contraposició de Rosalía i Koiné (que es defineix com «un grup d’estudi tancat, dedicat a la diagnosi sociolingüística i a proposar solucions per a la normalització lingüística a la Catalunya independent») donava una dimensió política al debat sobre la llengua.

El dilema era ignorar-lo o aprofundir, posar en context, donar les claus d’aquelles sis paraules llançades per Rufián. Penso que els lectors del Diari de Tarragona tenen ara més elements de judici gràcies als articles publicats en paper i amb profunditat a les seves pàgines sobre el debat que va obrir el tuit de Rufián. El signe dels temps. Les xarxes encenen polèmiques constants. Moltes mereixen quedar-se allí. Al ring. Altres necessiten l’àgora de la premsa. La seva reflexió i profunditat.

Periodista. Rius és professor, autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘El Periódico’, TVE, ‘La Vanguardia’, ‘Público’ i ‘Eldiario.es’

Temas

Comentarios

Lea También