La recuperació del Carnaval de Tarragona

Estrenats els ajuntaments democràtics i essent alcalde el senyor Josep Maria Recasens, un grupet de joves van tenir la idea de recuperar el Carnaval de Tarragona l’any 1982. Es van reunir a Casa Boada –a l’única taula del local–. I així es van bastir les bases del Carnaval tarragoní, amb un gran amor a la ciutat i un intens treball, gent com Miguel Ángel Navarro, Fausto Sánchez Cascado i Antoni Alcàsser, coordinats per un jove que posava ordre: Josep Fèlix Ballesteros. Va ser molta la gent que es va animar i la idea es va fer grossa. Recordo la comparsa La Bóta, que encara funciona. La meva memòria és fràgil i ara no em ve al cap el nom de les altres, però em van meravellar.

Era un Carnaval satíric, on no faltava la música en viu. La Banda Ciutat de Tarragona va ser la primera formació musical que va acompanyar el Carnestoltes. La dirigia el mestre Josep Maria Arnau, músic militar. Hi sonaven peces com Aquarela de Brasil o el Paquito el Chocolatero, entre d’altres. També recordo una formació musical comandada pel senyor Xavier Torné, trompetista del Consell Municipal que fa el toc de pregó de les festes de Santa Tecla. I Carlos Mario Peisojovich –que avui viu a Santa Fe– i que era l’encarregat de les locucions, amb el seu estil únic que remarcava molt les erres: Caarrrrrnavaal de Taarrrrragoona, diria ell.

Sí, amics. Sàtira, música en viu... i gairebé del no-res va sorgir l’actual Carnaval. Es va haver de crear i no va ser fàcil. Va caldre anomenar el primer rei Carnestoltes i ningú s’hi atrevia, fins que finalment es va proposar el procurador Joan Vidal i Rocafort, una persona amb un sentit de l’humor molt punyent. Va arribar en un remolcador procedent del sud, d’unes «imaginàries» illes Columbretes. I finalment va arribar el Carnestoltes, acompanyat de la seva cort. Després va desfilar amb un car-ruatge de cavalls que el va dur pels carrers de Tarragona fins a l’ajuntament de la plaça de la Font, on va fer el sermó des del balcó.

La beguda: la sagnia

Com que el Carnaval actual en part va néixer a casa, em van encomanar incorporar una beguda a la festa, que va ser la sagnia. El còctel de Carnestoltes es va fer en banyeres i fonts, recordo el senyor Josep Maria Marsal que en va preparar una perquè en sortís sagnia. També Electro Forner ens va facilitar unes rentadores que vam utilitzar a manera de coctelera, i la Ferreteria Martí Grau ens va facilitar les icòniques formigoneres. També es van utilitzar unes portadores de raïm que ens va cedir el senyor Murret. En aquest projecte, s’hi va abocar molta més gent, com ara el senyor Xavier Almagro.

Un grupet de joves es va reunir el 1982 a Can Boada per bastir les bases de la festa

Després, la sagnia es va deixar de fer i el Carnaval va canviar. Sense sagnia, sense sàtira, amb música en conserva, a ritme de plomes... i potser amb menys ànima. Avui el Carnaval és una altra cosa. Els joves manen i potser el canvi és bo. El record d’aquells temps perviu en les fotografies que van realitzar persones com l’Àngel Catena o el Pajares. També recordo tot aquell exèrcit humà que –de forma anònima– treballava, com l’Encarna Valero (senyora del Mallafré), la Brigada Municipal, la Guàrdia Urbana i un llarg etcètera.

Més enllà del Carnaval, les persones que el van organitzar-van fundar l’equip de futbol Can Boada Balompié, que va participar al llarg d’alguns anys a les lligues municipals. Malauradament, però, crec que no van guanyar mai. Això sí, la majoria de vegades –un cop acabat el partit– convidaven a berenar l’àrbitre. Quina excel·lent manera de perdre! Eren, per damunt de tot, un grup d’amics disposats a passar-ho bé. 

El Carnaval era una festa cívica, una protesta ordenada però amb gràcia. Era una festa familiar, d’aquesta família que és Tarragona, una ciutat oberta.