La riuada s’emporta l’art de Maties Palau Ferré de Montblanc

El col·leccionista. L’aiguat s’endugué deu obres d’aquest pintor, però també altres peces com documents del segle XVI, tot de Josep Civit

04 noviembre 2019 20:30 | Actualizado a 06 noviembre 2019 10:36
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El treball, l’esforç i també la il·lusió que Josep Civit havia posat en les peces d’art des de feia trenta anys es va esfumar en uns minuts. La riada no va respectar ni les pintures de l’artista montblanquí Maties Palau Ferré que tenia aquest antiquari a la seva botiga, situada a prop de la llera del riu Francolí, a la capital de la Conca de Barberà. Les poques peces que no s’emportà l’aigua estan plenes de fang, mentre que bona part de la seva col·lecció està riu avall, qui sap si potser ja al mig del mar.

De professió mecànic, Josep Civit tenia un taller de Citroën a Montblanc. Però des de fa uns trenta anys li va agafar gust a això del col·leccionisme, «he tingut sensibilitat». Per això, quan la seva situació econòmica es va estabilitzar, va començar a anar als mercats d’antiquaris i a particulars en busca de les millors peces. Primer va començar pels voltants de la Catedral de Tarragona, pel mercat de Lleida, o a Girona «i ja va ser un no parar», recorda. Però les seves excursions també van arribar a l’estranger, com ara Béziers o Montpellier. «Aprofitava els caps de setmana: marxava el dissabte i tornava diumenge. I tot això treballant», assegura.

Fa deu anys es va jubilar i aquest fet li va permetre poder dedicar-se a restaurar-ho tot, mentre atenia la seva botiga, de 300 metres quadrats. I a mesura que han anat passant els anys, el seu estoc d’art s’ha anat fent cada vegada més gran. Quan se li pregunta què es va emportar l’aigua, cal tenir temps per anar fent un inventari llarg de peces, tot i que són xifres aproximades. 

Tot i el seu pes important, unes quaranta calaixeres i canteranos, que és la calaixera que porta l’escriptori –moble tancat, amb divisions o calaixos a la part interior per guardar papers, i un tauler abatible sobre el qual s’escriu– s’ho emportà l’aigua. «Aquests mobles eren selectes, no populars. Només els tenien les cases bones», recorda.

No sap la gran quantitat de rellotges que tenia: de sobretaula, de paret, de caixa, de butxaca, de polsera, etc. «Només de taula en tenia uns vint; de peu, uns vuit. També disposava de dos de quatre campanes: tocaven les hores i els quarts amb carilló. I també eren despertador». «Era una peça de museu que mai vaig voler vendre», sentència.

També detalla que de butxaca en tenia uns vint, dels quals dos eren d’or massís. Dins de la col·lecció hi havia un artefacte amb una caixa de música, amb un ocell d’argent, una peça que només tenia la noblesa: «donaves corda, sortia l’ocell i piulava». També comptava amb una caixa de música amb rodets i pues.

Entre les importants peces històriques figura una mitja dotzena de decretals, decrets de l’Església que daten del segle XVI. 

Però potser per afinitat veïnal i d’amistat, a Josep Civit se sent també molt trist d’haver perdut una desena de quadres del pintor Maties Palau Ferré. «La seva neboda es deixava caure per aquí», recorda amb nostàlgia. 

Tot aquest material el tenia exposat a la seva botiga, que assegura que «no n’hi havia cap com aquesta a la província de Tarragona». «Venien molts antiquaris que volien les millors peces de la botiga, però jo aguantava i no les venia». De fet, «si venia una persona a comprar una peça que l’entenia, que l’estimava i li agradava, li venia. Però si arribava una persona per començar a regatejar, ja podia marxar». 

Josep Civit recorda que un any, per Sant Jordi, va arribar a Montblanc un visitant i va anar a demanar informació al poble «i no li van dir res de la meva exposició. Va venir a veure-la i li va agradar tant que tornà on havia demanat informació i els va esbroncar». I és que per a la seva botiga-exposició han passat gent diversa, des de montblanquins fins a francesos, anglesos, etc., «els hi encantava». 

I arribà la nit!

Josep Civit recorda amb tristesa la nit del 22 d’octubre. Diu que «les deu de la nit va marxar la llum. Vaig obrir la finestra de casa i vaig veure com l’aigua pujava arran de casa». «Vaig sortir a fora, fosc i negre. Vaig escoltar uns crits d’auxili, auxili’. Eren d’una dona que venia nadant des del camp de futbol del col·legi la Mercè, on se li va parar el cotxe. Al cap de mitja hora van començar a arribar els serveis d’emergència».

Aquella nit no va poder anar a la botiga, situada a uns 150 metres de casa seva. I a les set del matí va intentar arribar, «però no es podia passar», perquè estava ple de canyes i altre material. «Quan vaig poder entrar dins, no em va caure ni una llàgrima. La professió va per dins», recorda.

Les peces bones van marxar nedant. I les que van quedar estan malmeses, «a les imatges, si no els hi falta un braç, els falta una cama. Tot el que hem recuperat està trencat. Ja no ho recuperaré mai més».

Comentarios
Multimedia Diari