L’epidèmia de les al·lucinacions i convulsions

El foc de sant Antoni, foc sacre o mal de foc fou el nom amb què es batejà l’epidèmia apareguda a cavall dels segles X i XI a l’actual França. Aquesta síndrome complexa ocasionava, per una banda, deliris, al·lucinacions i espasmes musculars. Per altra, la sensació de cremor en les mans i els peus era tan gran que semblava que fossin consumits per un foc intern. Aquestes extremitats es gangrenaven, però també podia afectar el nas i les orelles.

La cremor aguda sumada a la gran dedicació dels frares antonians a través de la seva xarxa d’hospitals per pal·liar la epidèmia en gestà la denominació. La malaltia esdevingué endèmica a Europa fins al segle XVI i no se’n descobrí l’origen fins al XVIII.

Pa dels pobres

Era provocada per aliments contaminats pel fong del sègol. Si bé era el cereal emprat sobretot com a farratge per a la ramaderia, també se’n feia el pa consumit per les classes socials baixes. Per això, el foc de sant Antoni afectava especialment els pobres. Als hospitals antonians, els malalts eren alimentats amb pa de blat i no amb el de sègol infectat. Quan deixaven de menjar les toxines, els pacients es curaven. Per beure els donaven vi sant, el passat per les relíquies, que també vessaven o ruixaven sobre ferides i nafres purulentes i nauseabundes.

Aquesta i d’altres malalties com la lepra o la pesta s’interpretaven com el resultat d’un comportament humà desviat o com malediccions divines. Això afavorí que les persones dipositessin l’esperança en el poder miracler dels sants i busquessin empara en l’església. Els convents es veieren desbordats per la gran afluència de malalts.

Arran d’això els monjos fundaren hospitals, en el sentit de llocs on es practicava l’hospitalitat i es complien tres funcions: eren hospicis per a pobres, albergs de pelegrins i hospitals en el sentit de cura de malalts i convalescents. Moltes víctimes arribaven a sobreviure però, en el cas del foc de sant Antoni, perdien alguna extremitat.

La Tau antoniana

L’inici de la vinculació dels antonians a la medicina d’aquesta epidèmia no prové, però, d’una família humil, sinó de la curació de Guérin de la Valloire, fill d’un cavaller de l’aleshores estat del Delfinat, Gastó de la Valloire. Davant les relíquies de sant Antoni Abat a l’actual Saint Antoine l’Abbaye, aquest havia promès que, de curar-lo, consagraria la vida i la del seu fill al servei de malalts i pelegrins.

El 1095 el papa Urbà II li aprovà el projecte pietós en el concili de Clermont, i el 1297 Bonifaci VIII els transformà en canonges regulars i els atorgà un hàbit negre amb la lletra tau, de color blau, ubicada al costat esquerre del pit. És la mateixa lletra insígnia del Capítol Catedral de Tarragona amb un cromatisme diferent.

La casa origen francesa tingué sota la seva tutela i dependència nombrosos monestirs europeus. El 1375 a Tarragona se’n creà un per part dels frares antonians procedents de la veïna de Valls, en l’actual edifici de la Diputació, davant del portal al qual el sant anacoreta donà nom, com també a la plaça, el passeig i la creu immediats, i a un antic baluard avui desaparegut.

Vam haver d’esperar al 1943 perquè el químic alemany Albert Hofmann descobrís que la dietilamida de l’àcid d-lisèrgic –LSD, per les sigles en alemany– tenia un efecte psicotròpic molt potent. Una de les diverses molècules basades en l’estructura de l’àcid, l’ergotamina, acabà rebatejant tècnicament la malaltia medieval com ergotisme.

En la dècada de 1960, es donà a conèixer l’LSD com a estupefaent i es popularitzà amb el nom de trippy. Alguns escriptors, pensadors i artistes gestaren obres sota la seva influència. El 1967 els Beatles li dedicaren la cançó «Lucy in the Sky with Diamonds».