Les llàgrimes de comiat de Jesús Calvo

Les previsions meteorològiques garantien un dia de Santa Tecla amb aigua. El ball de dames i vells optà per traslladar les actuacions del dia 23 al Palau de Congressos. La ciutadania es preguntava per què, en un any d’adaptacions, no es movia el seguici a altres espais. 

La sala gran del Palau esdevingué el coliseu per al comiat de Jesús Calvo Amo en el paper del punyeter «sargento Blasques», en la darrera representació a les 19.30 h. Les autoritats –el batlle Ricoman, l’arquebisbe Planellas, el «sargento» i el seu successor en el «Cuerpo»– compartien camerino amb els dos dimonis burlescos. Un les temptava amb un glop d’una ampolleta, com les que regalaven a la Chartreuse en els 60 i 70.

«Està bé que haguem fet les representacions aquí i a la Pagesia, però tenim ganes d’estar amb la gent a tocar», resumeix Oriol Grau, mestre del ball. No se’ns escapa la frase dita en veure la grada dilluns 20: «Aquí encara hi ha molt de lloc!», davant un aforament amb excés de zel. El Jesús, sense tricorni ni porra, comenta amb satisfacció com han anat les tres jornades i l’estimació de l’audiència. Entra en la darrera mitja hora com a Blasques. 

Representació sonada

Apareixen els nou músics i els picaments de mans pregonen una escenificació sonada. Mentre les dames mostren cuixes peludes, el Jesús Calvo anima els espectadors perquè aplaudeixin amb més intensitat. Com mana el ritu, se situa a l’esquerra del batlle. Després del parlament del vell 1r, la passada de dalt a baix dels actors porta la tradicional salutació militar del «sargento» a les dames, mentre mou la llengua provocativament. 

La gestualitat del Jesús és constant: mans al cinturó amb el posat seriós, cara d’estupefacció quan surt una llamborda de sota les faldilles de la dama 1a o quan aquesta reprèn les habilitats crematòries de personatges reials, expressió de fàstic immens quan escolta com la Tofoleta havia preparat un pastís de caques al vell 1r, o onomatopeies ben trobades com el «boing, boing, boing» per seguir els virus esparsos per terra després d’un esternut. 

Renya amb el gest quan es compara el vell 2n, coronat amb banyes de viking, amb la reina Sofia, o aireja l’escenari amb la capa verda després de la clàssica llufa de la dama 3a que fa perdre la salut. Dissenteix amb el cap quan «Ricoman» fa broma sobre Setmana Santa amb el «Per vostra passió, sagrada». O es quadra quan apareix en pantalla el «Caudillo».

Sala dempeus

El traspàs del tricorni i capa al successor enmig del cos de seguretat La Catalana reconvertit en la Guàrdia Civil, fa posar la sala dempeus i arrenca la primera ovació per al Jesús. Espectadors i actors es fusionen en una síntesi exquisida del que hauria de ser Santa Tecla. Abandona la salutació militar, es treu el tricorni i la mà dreta se’n va al cor. Primeres llàgrimes. 

Els companys li reclamen «¡Unas palabras, unas palabras!». Blasques deixa el castellà representatiu i s’acomiada en català: «Sempre portaré Tarragona al cor. Visca Tarragona! I visca el ball de dames i vells!». Segona ovació i, com mana la tradició teatral, guinyo infinit de les dames, que li llancen calces i sostenidors. 
Només per a aquest moment, el Jesús suplanta el vell 4t fulminat pels guàrdies, i té l’honor de ballar la darrera passada com a iaio, com si el civil retornés allà on va néixer: el poble. Els companys el col·loquen al mig a saludar. Ell no para de fer petons al públic. S’abraça al successor. Emoció desbocada. Tercera ovació de gala. Mentre el gest d’enviar el cor als espectadors continua, sona l’«Explota, explota mi corazón», de Rafaela Carra. Més emoció sense perdre la comicitat, ADN de dames i vells. Moment únic per a la història teclera.