Les roques o carros escènics del Corpus

Dijous vinent s’escau la festivitat del Corpus, que a Tarragona i a la gran majoria de localitats es commemora diumenge. Però ciutats com Berga, Sevilla o Toledo encara la celebren dijous i la vigília. Una de les que més bé l’ha conservada és València. Alguns auguraven que l’arribada de Compromís la discriminaria negativament. L’alcalde Joan Ribó no ha caigut en l’error i n’ha potenciat els valors patrimonials. A Tarragona, en canvi, hem estat testimonis de la negativa de l’Ajuntament a cooperar-hi amb l’aportació habitual de la banda de música.

Hi ha qui creu que el Corpus és una festa estrictament religiosa. La vinculació que el franquisme tingué amb cert clergat ho ha afavorit. La documentació prova que durant segles, junt amb Santa Tecla, era la gran celebració cívica, a diferència d’altres moments molt sacralitzats com la Setmana Santa. Així els gremis –la societat civil– hi exhibien el seguici popular.

Avui posem en valor un element del Corpus que Tarragona no conserva, però que poden admirar a València. Són les roques, que des de temps medievals han estat en una casa de la festa, oberta pràcticament tot l’any, una altra notable diferència envers Tarragona.

Les roques són antecedents directes dels passos

També denominades castells o bucs, eren els grans elements escenogràfics i festius del segle XV a gran part d’Europa. Són els «edifizi» a Florència, Itàlia; els «pageant», «pageant wagon» o «pagean cart» a York, Towneley, Chester, Wakefield, Norwich o Coventry, al Regne Unit; o els «wagenspel» a Anvers i Bruges, a Flandes. 

Els coneixem en cultures allunyades com la japonesa. Diferents museus atresoren roques que encara surten al carrer. Podem esmentar el d’Otsu, antiga capital del Japó per un breu període, o un altre a Kanazawa, localitat al nord coneguda com la petita Kioto. 

Cavalleries i bastaixos
Són enormes carros mòbils de dos eixos bastits amb unes estructures de fusta en forma de penyal. Sobre cèrcols es disposava tela i draps de lli per simular un terra irregular, que obtenia consistència amb cola i guix. L’almangra –barreja natural d’alúmina, terra i òxid vermell de ferro–, el blanquet, l’ocre i l’orpiment o groc llimona, són colors usats.

Podien ser estirades per cavalleries, com es manté a València. També eren arrossegades per bastaixos, com succeeix avui al Japó, o bé portades a coll. De les modalitats de tracció humana derivaren els passos o misteris de Setmana Santa, que passen del cicle del Corpus al de la Passió en el Barroc. 

Funcionaven com a decorats per a altres representacions festives amb l’ús simultani de la roca elevada i el sòl com a escenaris, o bé constituïen per elles mateixes un element del seguici que realçava una al·legoria sacra. 
Les quatre tarragonines

A Tarragona tenim quatre roques medievals. La de santa Tecla està documentada des de 1424, tot i que certs detalls fan pensar en aquesta data com la de remodelació d’una estructura preexistent. Hi figuraven els passatges de l’hagiografia patronal com el martiri dels lleons, font d’inspiració de l’actual figura del seguici.

El mateix 1424 surt el castell de «ses majestats», identificat amb l’escena noutestamentària dels tres Reis d’Orient i que podria correspondre, com encara veiem a València, al cadafal del misteri o escenificació dialogada del rei Herodes. 

El 1436 coneixem la roca de l’Infern, que acompanyava el ball de diables i de la qual també queda una mostra a la capital valenciana, on avui és anomenada com la Diablera o Plutó com a rei de l’avern. Amb la confraria de sant Salvador dels mercaders, el 1442 emergeix la roca del «bell Paradís», pervinguda a València amb el nom de la Fe i relacionada amb el misteri d’Adam i Eva, escenificat a Tarragona el 1424.

Avançat el segle XV les circumstàncies polítiques i socioeconòmiques trasbalsen l’escenari festiu i teatral. 
El 1462 el consell municipal de Tarragona s’incorporà a la guerra civil contra Joan II, per emancipar-se dels lligams feudals que unien la ciutat al monarca i a l’arquebisbe com a consenyors. Fou assetjada i hagué de capitular. La conseqüència final fou la fallida de les arques municipals. 

Tot i que les roques desaparegueren, el 1577 en l’entrada a la ciutat del nou arquebisbe Antoni Agustín, surt «la bandera de Sta. Magdalena dels hortolans ab sons Jochs dins un carro enramat fent los dotze mesos de l’any». Es tracta d’un carro que reprendria les roques del XV. El futur oferirà més exemples.