Lletres tarragonines sobre l’Home dels Nassos

El 31 de desembre l’Home dels nassos complia 50 anys com a capgròs. Però la primera referència tarragonina escrita és del 31 de desembre de 1926 quan el rotatiu Tarragona inclou el poema «L’Home dels nassos», signat irònicament per «John of the nose»: 

«Ja ha arribat venent cabassos,/ ha vingut tot ple de llaços;/ aquell home tan estrany,/ que ve sempre al fi de l’any,/ ja ha arribat l’home dels nassos!/ La mainada s’esparvera,/ com si fos una gran fera/ i s’amaga sota el llit / i dessota els matalassos: / ai, que ve l’home dels nassos! / Quin nas té, pobre senyor!/ Tan vermell i carrincló/ la gent fuig esporuguida,/ i ell aixeca els punys i els braços/ quina por l’home dels nassos!/ Ja se’n va tot moix i eixut/ amb la trompa que tragina,/ que bé prou que l’amoïna/ el tenir un nas d’embut,/ i camina amb uns grans passos:/ ja, se’n va l’home dels nassos!».

El cedista Gil Robles

L’1 de gener de 1936 el Diari constata la tradicionalització de l’imaginari personatge, i per primer cop l’ubica al pla de la Seu:  «que ahir, dia 31, homes de bona fe com som, vam anar al pla de la Seu de bon matí... hi vam anar perquè hom ens havia assegurat que hi seria l’home dels nassos». L’articulista captà un «tipus [que] en veure que nosaltres l’observàvem, es cobrí el rostre ràpidament amb un tapaboques. Però vam tenir temps de veure que duia al mig del rostre, al lloc on els altres dúiem el nas, una protuberància desmesurada, vermellosa, plena de grans moradenes. Allò que se’n diu un gran nas. Un pam de nas».

El redactor s’adreça a una velleta que surt de missa per assegurar-se que aquell és l’home dels nassos. Ella li respon: «Però és possible que no sapigueu qui és aquell home del pam de nas? Que no ho veieu que és Gil Robles?». José Mª Gil Robles era el líder de la CEDA, coalició de partits de dretes, i conspirador en el cop d’estat de 1936 contra la República. 

Els nens nascuts en aquells temps, com el meu pare Salvador, de 1935, recorden el personatge imaginari que, passada la guerra, els grans ubicaven pel carrer de les Coques, on havia existit el vell fossar, vora la seu. 

Adherint-se a la juguesca el Diari l’arribà a anunciar el 31 de desembre de 1950: «Para hoy a las doce tiene anunciada su llegada a nuestra ciudad el conocido Home dels nassos, que tiene tantas narices como días tiene el año. Hará su aparición a la hora citada en el Llano de la Seo, prosiguiendo luego viaje en dirección a Barcelona, punto de su residencia. Por la presente se invita a los niños tarraconenses que acudan frente a la catedral, para admirar a tan popular personaje».

L’Home de les orelles

Aquest mitjà repesca un altre element de l’imaginari col·lectiu: l’Home de les orelles. I informa:  «Para conocimiento de nuestros pequeños, debemos manifestarles que ayer permaneció por espacio de unos momentos en nuestra capital, el también popular Home de les orelles, siendo admirado en nuestra Rambla. Después de contemplar el Balcón del Mediterráneo continuó hacia Barcelona».

Després que el gener de 1968 desfilés la cavalcada dels Reis per primer cop sota la responsabilitat de l’Ajuntament –sent l’alcalde Agustí Martí Pla, substituït poc després el 22 de gener, i regidor de festes Joan Virgili Basora– i amb tres carrosses per a ses majestats dissenyades per Francesc Egea que reemplaçaren les cavalleries, el 31 de desembre l’Home dels nassos aparegué com a capgròs. El senyor Virgili en seria l’ànima fins al seu traspàs.

N’havia estat un precedent immediat la creació dels dos nanos pescadors, per Santa Tecla de 1964 pel centenari dels nanos vells. Els pescadors i l’Home dels nassos són del mateix escultor, el mestre valencià Vicent Tortosa Biosca (1907-1992).