Memòria del celler de Cal Panxa

El primer cop que vaig sentir anomenar aquest celler de la Part Alta fou gràcies a Paco Sans Ferré, qui havia nascut el 1918 en la ciutat antiga. Avui hi anem amb Carme Aguilar Vernet, antiga veïna del carrer de sant Llorenç, en el número 11 del qual es trobava un dels cellers pagesos més populars pervivents més enllà de la guerra civil espanyola.

La Carme nasqué en ple conflicte bèl·lic i residia amb la seva família en el número 1 del carrer que lliga la plaça de les Peixateries Velles i l’església de Sant Llorenç. Els records de la nostra protagonista, que hi visqué fins a 1959, són d’una zona marcadament pagesa: «Això era una família!», exclama. Els cavalls i les mules del Moreno, el pagès del número 14; l’As, el repartidor de la verdura duta en el carro pel cavall veí del carrer de Santa Tecla; l’estable de cabres del número 10; exemplifiquen un món desaparegut on els renills, brams i bels es barrejaven amb els riures de la canalla.

Trinxar el raïm

Avui molts immobles han perdut el caire antic. «El número 5 és el que el conserva més», diu mentre assenyala amb el dit la façana de Ca l’Amagat, on recentment existí el cafè Museum. L’arc que envolta la porta és similar al «portaló» rodó que descriu l’antiga veïna del celler de Cal Panxa. Per la verema arribava el carro amb el raïm davant de la bodega. «Els pagesos ens deien als petits si volíem trinxar-lo [xafar-lo]. Jo tenia 7 o 8 anys», relata.

«Després col·locaven una premsa fora que feien funcionar els homes». La premsada era la segona fase d’elaboració, la destinada a esprémer la brisa del raïm i fer-ne sortir vi. Si el procés acabava aquí, s’havia obtingut el vi verge; si es procedia a dipositar el líquid en els cubs junt amb la mateixa brisa perquè fermentés, s’aconseguia el vi brisat, més potent.

Per encàrrec del seu pare, Joan el Paneretes, que era paleta, la Carme anava amb la garrafeta a buscar el vi a Cal Panxa. «El despatxava la seva senyora. No hi havia mostrador però sí les bótes d’on rajava. En la mateixa casa guardava el cavall i el carro». La nostra guia vivia més avall, en el darrer pis de l’1, amb els pares, l’àvia i set germans més. «Eren temps d’escassetat i amb les amigues del carrer anàvem a peu fins a la carretera de Valls, davant l’actual Creu Roja, a plegar avellanes a l’estiu en les terres de l’amo de la nostra casa», relata. «Vam haver d’espavilar-nos molt!».

L’ambient camperol arribava al zenit els dissabtes al matí. Molts pagesos pujaven en els carros fins al carrer de les Coques per vendre-hi productes, en l’antecedent de l’actual mercat del Fòrum. La Carme també anava a les Coques a escola amb la senyoreta Sanahuja.

De pescadors a pagesos

El barri que conegué la nena de la postguerra havia estat amb anterioritat marcadament pescador. En les bullangues anticlericals de 1835, al número 20 del carrer de Sant Llorenç, en la casa de Maria Ventura de Vidal i Verthamon, havia estat amagada la Mare de Déu de la Mercè, imatge del convent de la Mercè –avui Diputació–, per la qual la gent de la mar tenia gran devoció. El periodista Joan Aulèstia definia aquella estimació marinera: «la Santísima Virgen, su ídolo, bien podemos así decirlo, su amparo y su esperanza en los viajes para no caer en poder de moros».

La Carme encara visqué la cua d’aquell ambient més antic amb la pervivència de «la plaça del Peix, amb les pescateres que de bon matí treien els bancs d’una casa i venien el peix diàriament», detalla. «Anaven amb la llum del sol perquè funcionàvem amb carbó; encara no hi havia gas». A la mateixa placeta rememora el celler d’en Segura, que també tenia entrada per l’actual plaça del Fòrum, i «quan el vi del Panxa s’acabava, el celler de Pau del Blau al carrer Comte».