Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Mireia Boya: «He marxat de la primera línia política, però és una victòria»

Entrevista a l'exdiputada de la CUP que ha presentat el seu llibre 'Trencar el silenci' recentment a Tarragona

Iñaki Delaurens

Whatsapp
Mireia Boya Busquet ha presentat el seu llibre recentment a Tarragona. FOTO: Pere Ferré

Mireia Boya Busquet ha presentat el seu llibre recentment a Tarragona. FOTO: Pere Ferré

Natural de la Val d’Aran, a Les, «el millor poble del món», Mireia Boya Busquet va saltar a la primera línia política a finals de 2015 com a diputada de la CUP per encarar una legislatura que es presentava clau en el futur de Catalunya. Va formar part del Secretariat Nacional cupaire fins l’any passat quan vaig deixar el càrrec arran l’assetjament que patia d’un company de partit. També va ser investigada per desobediència civil pel jutge Llarena esquivant la presó. Ara acaba de publicar Trencar el silenci (Ara Llibres), on entre altres coses denuncia el masclisme i patriarcat que predomina en la política.  

Reivindica l’activisme d’estimar.

Amb la meva experiència en política he vist que és un món molt poc empàtic, molt fred. La legislatura que em va tocar viure va ser molt tensa i vaig comprovar que no es tenen en compte les emocions ni el que sent l’altra persona. Crec que va a la contra de la construcció d’un projecte col·lectiu, perquè si tu no et fiques en el lloc de l’altre, no el pots entendre i no pots fer política que és cedir des de la generositat. 

Parla d’una política patriarcal. 

Som persones que tenim una vida, una família, amics, patim i tenim por. Diferents emocions que no es tenen en compte. I les formes són molt masculinitzades. El patriarcat ha tingut el poder en la política i ens ha imposat unes formes. Les dones no hi estem acostumades perquè som més de parlar, de preguntar-nos «com estàs», de preocupar-nos per l’altre i de crear xarxes de sororitat entre nosaltres. 

S’assembla a la seva mare, en el sentit de prioritzar la política?

M’hi he semblat però ara ja no. He canviat arran de moltes coses que m’han passat i explico al llibre. Quan estàs en política et sembla que tot és urgent i deixes de costat coses importants. El temps que tu dediques a la política va a la contra de totes les altres coses que has d’assumir com a dona. Per això, explico que quan va morir la meva mare, jo tenia un acte polític, tot era urgent perquè havíem de fer el referèndum i vaig ser incapaç de veure que era més important estar amb ella. No vaig anul·lar l’acte i va ser el dia que ella va morir. 

Només entrar en política l’insulten per ser dona.

Així ho vam denunciar sis diputades de la CUP. Quan entrem a la política de primer nivell, rebem una sèrie de violències verbals que tenen a veure amb el masclisme que hi ha a la societat en general. Abans de parlar en públic ja m’havien insultat i jutjat per la meva manera de vestir, pentinar-me i fet valoracions sobre la meva vida sexual quan no em coneixien. Això és habitual amb les dones que entren al Parlament i més si tens un projecte polític que vol canviar això. 

Els tenien por abans d’hora?

El patriarcat és un mecanisme de control. Volen que tinguem por per a què callem. També ens degraden com a persones perquè ens jutgen pel nostre aspecte físic i no per les idees o propostes que duem. Amb les xarxes socials la reacció masclista és molt més virulenta. 

Va patir assetjament, com ho vas viure?

Al començament la idea del llibre  era en clau feminista per reivindicar les dones del Procés que havien estat invisibilitzades com Marta Rovira, Carme Forcadell, Anna Gabriel, etc. Però ho he aprofitat per explicar algunes coses que patim moltes i que tot sovint, amb el conte de què la roba bruta es renta a casa, queden en l’àmbit privat teu o del partit. 

Com va passar?

Et fan callar per a no fer mal a l’organització. Però ho explico perquè sóc conscient que sóc un personatge públic, crec que pot ajudar a empoderar a altres dones que ho han patit. L’assetjament psicològic està generalitzat i és el més difícil d’identificar i el més qüestionat perquè no és físic. Són petites coses que a tu com a dona et fan perdre l’autoestima, dubtar de tu mateixa i t’acaben expulsant de l’organització quan ja no pots més. En el meu cas, era un company del Secretariat Nacional que tenia aquest comportament masclista amb mi.

Vas acabar marxant.

Normalment quan plega una dona és una derrota. Jo he marxat però com que he estat capaç d’escriure aquest llibre i d’explicar-ho i ser exemple per altres dones que ho estan parlant, és una victòria. 

Tractes un tema del qual s’ha parlat poc: tocaments durant l’1 -O.

L’1 d’octubre va haver-hi moltes violències per part de la Policía i la Guardia Civil. Però hi ha una violència masclista dels cossos de seguretat de la qual no se n’havia parlat. Va haver-hi dones que van denunciar tocaments en el moment de ser desallotjades del centre de votació. Això demostra que les violències són diferents si ets home o dona. A l’home li fotran un cop de porra i a la dona a més també li tocaran els pits o l’insultaran en clau sexista.

Es d’un poble molt petit. Havia imaginat mai tenir tanta notorietat mediàtica com té? 

No en sóc conscient perquè estic fora de llocs de decisió. Tinc molts seguidors a Twitter i he escrit un llibre. Si ho he pogut aprofitar per adoctrinar a la gent en clau feminista ja em sembla bé perquè és l’objectiu del llibre. No tracta sobre política del Procés, sinó que parla de feminisme, de la vida i de canviar les coses al món de la política. 

Havia d’escollir entre l’exili o la possibilitat d’entrar a presó.

Allà vaig començar a valorar les coses importants, no tant la política. Haver perdut la meva mare i que el meu pare estigués sol al poble va fer que no pogués dir-li: Papa m’en vau e non me veiràs mès. Ell anava amb cadira de rodes i no podia viatjar. Això va fer que em quedés. 

Ha superat les pors de les quals parla al llibre?

No es tracta de superar-les sinó de saber gestionar-les i col·lectivitzar-les. Si em torno a enfrontar a la presó, continuaré tenint por. Però l’important és que hi ha un projecte col·lectiu amb un objectiu noble per canviar la societat a millor. No cal amagar les pors, al contrari, fer política des de la consciència que som persones, vulnerables, i no passa res per ensenyar-les si no estàs sola. 

Al llibre anuncia que pateix esclerosi múltiple.

Del brot ja fa un any i mig i he tingut molt temps per conèixer la malaltia, fer-la meva i comprendre-la. Al principi no l’hauria pogut explicar. Tens una malaltia crònica degenerativa, no saps què et pot passar i és una hòstia de la vida a la cara. Trencar aquest silenci també normalitza aquestes malalties que són poc conegudes. Penso que és positiu per visibilitzar-la amb tot el que hi ha al voltant, des del tema dels cuidadors, que moltes són dones precaritzades sense papers, fins a la qüestió de la mort digna.  

Temas

Comentarios

Lea También