Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Màxim Calvo i Enric Alfonso: 'He tingut la mort molt a prop'

Supervivent de la Lleva del Biberó i periodista
Whatsapp
Màxim Calvo (esquerra) i Enric Alfonso (dreta) a la casa que el protagonista té a Vimbodí. Foto: Montse Plana

Màxim Calvo (esquerra) i Enric Alfonso (dreta) a la casa que el protagonista té a Vimbodí. Foto: Montse Plana

Màxim Calvo: -Quan estic sol penso, ‘què faig en aquest món?’ Amb les calamitats que he passat, de veritat que no sé com encara visc. Hauria d’estar enterrat fa anys.

 

- Ha sobreviscut a una guerra, això és molta sort.

M. C.: -He tingut la mort molt a prop. Com a mínim me n’he salvat tres o quatre vegades.


- Pensava que això només passava un cop.

M. C.: -En una ocasió va caure un obús al meu costat, però va fallar el detonador, i en una altra, tenia una granada preparada per llançar-la. Ens van atacar i un dels sacs de terra que ens protegien em va caure a l’esquena deixant-me inconscient per uns segons. Quan em vaig adonar que encara tenia la granada a la mà i amb l’anella treta, la vaig tirar corrents i poc després va explotar. Era una mort segura.


- Ara tots aquests records els té recopilats en un llibre. Com va sorgir la idea?

Enric Alfonso: - És un projecte molt personal del Màxim. Tenia escrit en un bloc la seva història i ho volia posar en ordre. Com que som veïns i ens coneixem de fa molts anys em va demanar que li fes.


- Ha acabat sent una novel·la.

E. A.: -Perquè fossin més lineals les diferents històries i per tal de poder passar d’una època a l’altra, he omplert els buits amb algunes parts novel·lades. L’essència, però, és el que ell tenia escrit. A més a més, vam mantenir algunes converses perquè m’expliqués més coses i la seva filla i la seva cunyada també m’han ajudat.

M. C.: -Tingues per cert que el 99 % del que està escrit és real.

 

- Què va pensar quan li va proposar fer el llibre?

E. A.: -No m’hi podia negar.

Tothom té la seva vivència particular d’aquella època i totes són molt potents. Però més que la història, el que és important és que quedi constància del que va passar de cara a les generacions futures, perquè arribarà un dia que ja no quedaran ‘biberons’. És la història del país.


- Com se sent ara que té el seu propi llibre?

M. C.: -Em fa molta il·lusió. Aquest és un homenatge als meus companys. Molts van morir al meu costat, i d’altres els vaig haver d’enterrar.

E. A.: -Es pot dir que van passar de jugar a pilota a jugar a ser soldats. Per això el llibre es diu La guerra no era cap joc.

 

- Quant de temps va estar fora de casa?

M. C.: -Sis anys. La família ja portava dol perquè havien rebut una carta de l’exèrcit republicà dient que figurava entre les baixes. Vaig estar a la Batalla del Segre i a la de l’Ebre. Allí ens van capturar i ens van portar cap al camp de concentració de Deusto, a Bilbao, on dormíem a terra, sobrevivíem amb una presa de xocolata i fèiem curses amb les puces. Em van traslladar a un batalló de treballadors, de Cadis i després a Còrdova. Finalment, vaig haver de fer la mili i, per fi, cap a casa.

 

- Com els va fer saber que era viu?

- A través d’una carta que els vaig fer arribar per mediacióde la Creu Roja Internacional.

 

- Què va passar quan va arribar a casa?

M. C.: -Me’n recordaré tota la vida. El pare havia anat a un enterrament i me’n vaig anar cap allí. Quan em va veure, va caure desmaiat.

 

- És una persona optimista?

E. A.: -És molt de la broma. Sempre explica acudits i gaudeix molt amb els nens. Potser la guerra el va fer fort.

M. C.: -M’agradava molt la gresca, això sí.

Temas

  • COMARQUES

Comentarios

Lea También