Nadia Terranova: «Els fantasmes són fructífers en la vida de les persones»

Nadia Terranova (Messina, 1978), és llicenciada en Filosofia i diplomada en Història Moderna. Ha publicat les novel·les Gli anni al contrario (Einaudi, 2015) i Adeu fantasmes (Einaudi, 2018), aquesta última traduïda al català per Judith Jordà i publicada per L’altra Editorial, una obra que parla de relacions i de sentiments. Terranova narra l’obsessió per la pèrdua, la lluita per sobreviure les experiències traumàtiques i el pes implacable de la infantesa i del passat. En Adeu fantasmes, Ida, que viu a Roma amb el seu marit Pietro, torna a la Messina de quan era nena per ajudar la mare a buidar el pis familiar. Allà es retrobarà amb el drama que la va marcar per sempre més: fa vint-i-tres anys que el seu pare va desaparèixer. No va morir, simplement, no va tornar mai més. 

El passat és nostàlgia, com defensa Ida o directament dolor?
És nostàlgia en el sentit etimològic perquè és un vocable compost d’origen grec que significa dolor de retorn, de manera que són les dues coses.   

Aquest passat ens acompanya sempre? Som els seus presoners?
La història d’Ida ens ensenya que sempre ens acompanya. Malgrat tot, com a presoners d’aquest passat, podem establir un diàleg amb ell. Les seves vivències són les d’un auto alliberament del segrest del passat.

Pel que fa a la memòria, creu que és ficció, en el sentit que el temps ens fa creure en situacions diferents de com van succeir realment?
Annie Ernaux va escriure que la memòria és una maniacal attrezzista d’escena, la qual cosa vol dir que envia una representació a l’escenari, com al teatre. Certament, hi ha ficció en retocar els nostres records. Una distorsió que s’assembla una mica a l’escriptura, com a la literatura. Sí, diria que hi ha una part de ficció i una altra de realitat.

Afortunadament en tinc molts de fantasmes. Sense ells no podria escriure ni una sola línia.

Quan el pare marxa perquè pateix depressió, ningú no parla d’això a casa. La salut mental és un estigma a Itàlia?
La salut mental és un estigma a Itàlia i més enllà. Vaig tenir una besàvia a la qual durant molt de temps li van practicar electroxocs i mai no ho vaig saber perquè fins i tot a la meva família, pel que fa a les dones, tot el que és trastorn mental segueix sent tabú.

Pensa que la depressió augmentarà amb la Covid-19?
Crec que algunes depressions ja s’han diversificat amb la Covid-19. Per una banda, atès que tothom està deprimit, els veritablement deprimits són feliços perquè ja no se senten estranys. D’altra banda, hi ha una depressió que deriva de la manca de contacte físic i que necessàriament significa menys producció d’energia positiva, oxitocina, serotonina... Per tant, sí que hi ha un fenomen depressiu que acompanya la Covid-19.

Crec que la crueltat és inherent a l’amor maternal.

Ida diu que ningú no pot protegir-se de l’amor d’una mare. I que aquest pot ser cruel, tòxic. Com ho veu?
Elsa Morante va escriure que ningú no et salva de la teva mare, mentre que tu pots salvar-te d’altres dones. Crec que la crueltat és inherent a l’amor maternal. No és exterior.

De quines inquietuds sorgeix ‘Adeu fantasmes’?
La història sorgeix de l’elaboració de les absències de la meva vida. Cristina campo, que va ser una escriptora i poetessa italiana, va escriure un poema anomenat L’absència del Tigre. Podem dir que aquesta història explica una mica la relació de l’absència del tigre.

Ida li té por als objectes. Quan ens desfem de totes les coses materials, ens desfem també dels nostres fantasmes?
Ida no s’acomiada dels fantasmes, però els fantasmes són quelcom fèrtil i fructífer en la vida de les persones. Fins i tot en la meva, sobretot en la d’un escriptor. Sempre tenint en compte que han de ser governables. Ella no es desfà dels objectes, els que li són estimats, sinó que els crea una tomba perquè aconsegueix enterrar-los enmig del mar.

És una història de relacions difícils. Per què és tan complicat acceptar els altres tal com són?
Perquè és difícil acceptar-nos tal com som nosaltres mateixos.

Algunes depressions ja s’han diversificat amb la Covid-19. Hi ha una depressió que deriva de la manca de contacte físic i que necessàriament significa menys producció d’energia positiva, oxitocina i serotonina.

Hi ha alguna cosa seva en Ida?
Vaig donar a Ida molt de mi mateixa: el lloc d’origen, l’ofici d’escriure i l’elaboració d’una absència paterna, encara que en el meu cas sigui un dol, no una desaparició. També una relació conflictiva amb la seva mare i, per descomptat, altres detalls. Però Ida és un personatge de ficció, molt més nerviós que jo.

Té molts fantasmes, vostè?
Sí. Afortunadament en tinc molts. Sense ells no podria escriure ni una sola línia.