Nens i nenes dotats amb altes capacitats

Diagnòstic. El reconeixement d’aquest talent és bàsic per poder cobrir les seves necessitats educatives i socials

31 octubre 2017 07:56 | Actualizado a 06 noviembre 2017 19:20
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Curiosos, ràpids relacionant conceptes i coneixements i entusiastes amb els temes que els hi agraden. Aquest podria ser el ‘retrat robot’ d’un nen o jove amb altes capacitats. De fet, entre aquests alumnes es poden distingir, d’una forma general, tres perfils: superdotació intel·lectual, talents simples i complexos i precocitat. Tots tenen un talent ocult que és necessari detectar per poder reaccionar des de l’entorn familiar, educatiu i social a les seves necessitats. 
La Raquel (nom fictici) és mare d’un nen amb altes capacitats. D’ençà que era petit la família va ser conscient que l’Albert (nom fictici) no era com la resta de companys i companyes de classe. «Un nen amb altes capacitats no es fa d’avui per demà, és a dir, la família ja veiem conductes de ben petit que ens cridaven molt l’atenció, la seva curiositat i rapidesa en aprendre coses que no eren pròpies per la seva edat, la seva necessitat de tenir-ho tot controlat, les seves petites obsessions en temes que li agradaven com van ser els dinosaures i la seva passió per aprendre molt i ben ràpid, quasi com una esponja», relata la mare.

«Comentava que a les classes s’avorria de sentir sempre la mateixa lliçó repetida una vegada i una altra»
Raquel


A l’escola la interacció amb la resta de companys també és diferent. Segons el testimoni de la mare solia jugar sol, no li agradaven massa els esports, i sempre estava al pati amb les seves coses i el seu món. «Va ser a 3r quan el nen ens va començar a dir que a l’escola alguns amics li deien ‘raret’ i també ens comentava que a les classes s’avorria de sentir sempre la mateixa lliçó repetida, una i una altra vegada», explica.
Aquest va ser el pas previ per decidir fer el diagnòstic per un professional (una psicòloga), qui, segons explica la mare, després de diverses proves d’estudi va determinar que el nen tenia altes capacitats, concretament superdotació. 
Es calcula que el 2% de la població té altes capacitats o és superdotada, i que a Espanya hi hauria uns 160.000 casos. Són xifres que maneja la presidenta de la Fundación El Mundo del Superdotado, Carmen Sanz, i que resulten orientatives

Dubtes
Què són les altes capacitats? Com canviaria la vida social i escolar de l’Albert? Com s’hauria d’adaptar la família? Són algunes de les qüestions que van sorgir immediatament al diagnòstic. «El més difícil en l’àmbit familiar, va ser per una banda, entendre què significaria allò per ell en l’àmbit escolar i també quines serien les opcions que ens donaria l’escola per atendre millor les necessitats que veiem que presentava el nostre fill. Després pensar en com el podíem ajudar més en l’àmbit familiar i social, perquè li costava molt les relacions, i també en l’àmbit extraescolar», relata la mare. Així mateix, tot i que en un primer moment els experts van desaconsellar donar massa importància al diagnòstic, va ser a 4t de primària, amb 9 anys, quan van decidir explicar a l’Albert què són les altes capacitats. A partir d’aquí, i seguint els consells de la psicòloga, la família va mirar activitats que fossin motivadores per a ell, com dibuix, robòtica, anglès i piscina. 

«Els col·legis es limiten a donar als nens més exercicis. A més d’avorrits, estan castigats»
Carmen Sanz

L’escola
Ara l’Albert ja té 10 anys. El que segueix preocupant els seus pares és el tema escolar. Expliquen que «l’escola, tot i que hi posa molts esforços, no sempre aconsegueix solucionar o cobrir les necessitats que presenten aquests nens i nenes. Se’ls dóna més feina, en lloc de donar-los reptes, motivacions i projectes en els quals es desenvoluparien de forma natural i espontània» i la Raquel afegeix que «a vegades penso que molts d’ells s’arriben a conformar amb la realitat que els toca viure, i d’alguna forma les seves capacitats passen fins i tot en un segon pla».

Família
El suport de l’Associació de Famílies de Nens i Joves amb Altes Capacitats

L’experiència de la família de l’Albert és un valor afegit que permet a la seva mare aconsellar als pares d’altres nens que es puguin trobar en una situació similar. «El primer de tot és que s’assessorin bé del perfil i del diagnòstic final del seu fill o filla, per així poder decidir què és el millor per ell en els àmbits escolar, social i familiar», explica la Raquel. L’altre consell és buscar una associació propera de famílies amb la mateixa situació per compartir activitats i on el seu fill pugui fer nous amics i amigues, i els pares puguin trobar també aquest espai de suport i de compartir. De fet, a Tarragona hi ha una delegació de l’Associació de Famílies de Nens i Joves amb Altes Capacitats. «Arrel també d’aquesta associació el nostre fill ha estat aquest estiu per primer cop amb unes colònies organitzades per l’associació i amb un servei de monitors especialment formats per atendre aquests nens i nenes. L’experiència ha estat un èxit, el nostre fill va tornar molt content i amb ganes de repetir. La seva frase quan el vam recollir va ser aquí tots els nens i nenes són com jo!», explica la família.

Falta formació
Una de les reivindicacions que es va posar sobre la taula en el V Congreso Nacional de Superdotación y Altas Capacidades, celebrat aquest mes a Madrid, va ser la falta de formació de mestres, tutors, orientadors i psicòlegs per detectar un nen o jove amb altes capacitats o superdotació. «Els pares es veuen desesperats. Els col·legis, en lloc de passar-lo a un curs superior, es limiten a donar-los-hi més exercicis. El nen, a més d’avorrit, està castigat», alerta Carmen Sanz. En el cas de l’Albert, el nen no va voler en aquell moment avançar de curs, i passar de quart a cinquè, perquè «no volia ser diferent dels altres». 
Ara la situació ha canviat. «Amb el temps ha madurat i de fet a l’estiu abans de començar cinquè curs de primària ens va plantejar la possibilitat de poder fer sisè, però no hem arribat a fer la proposta a l’escola, doncs volíem veure com va durant el curs», explica la mare. La família no descarta sol·licitar la petició o una flexibilització, és a dir, un avançament només en algunes matèries. En qualsevol cas sempre respectaran la decisió del seu fill. 

Comentarios
Multimedia Diari