Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona Entrevista

Núria Pradas: «Quan aconseguim tornar a la vida normal, què haurem après?»

L’autora presenta ‘Tota una vida per recordar’, la història d’una animadora de dibuixos als anys 30 del segle passat

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptora Núria Pradas. Foto: cedida

L'escriptora Núria Pradas. Foto: cedida

Núria Pradas (Barcelona, 1954) és filòloga i professora, professió aquesta última que la va fer endinsar en la literatura infantil i juvenil amb una cinquantena d’obres publicades. Quant a la narrativa adulta és autora d’èxits com ara La noia de la biblioteca, Somnis a mida o L’aroma del temps.

Amb la seva última obra, Tota una vida per recordar (Columna Edicions), Núria plasma els somnis de la Sophie Simmons d’arribar a ser animadora de Disney Studios en un món d’homes als anys 30 del segle passat. La novel·la va ser guardonada amb l’últim Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull. Núria Pradas havia d’haver presentat la seva història a Tarragona aquest mes, una cita ajornada per quan acabi la pandèmia.

El confinament l’ha agafat en plena promoció de la novel·la.
Sí, però també he descobert unes altres coses. Per exemple, jo mai no havia fet un Instagram en directe i ja tinc la mà trencada (bromeja). Hem fet amb el Martí Gironell, també amb la Care Santos i tinc previst un altre amb la meva filla, que és qui em va donar la idea de la novel·la. Parlarem d’animació i de literatura.

Com va ser?
Ella és il·lustradora i animadora i ja fa temps que m’anava explicant les lluites de les dones per arribar a animar, en un temps i un món en què tots eren homes. Em va parlar de la  Mary Blair i la Retta Scott, les pioneres que van sortir a Disney. La història em va agradar i la veritat és que amb ella vaig tenir tota la part tècnica molt a prop. La novel·la també ha afavorit una relació maca mare-filla.

Hi ha una frase que diu ’les dones fan la feina millor i cobren menys’. Creu que encara, tant temps després, està vigent?
Està vigent. Des dels anys 40 fins ara hem aconseguit coses, encara que penso que es camina molt a poquet a poquet. És una afirmació molt rotunda, però jo diria que encara que hi ha més conscienciació, estic segura que hi ha molt per fer. I és veritat, feina per feina, la que fa una dona i un home, la gran majoria de vegades en molts àmbits laborals, cobra més l’home.

Com està ara el món de l’animació?
Parlant amb la meva filla, sé que encara és una lluita i també perquè els joves puguin accedir a llocs de treball dignes.

«En la vida, els somnis que portem tots a la maleta costen molt. És un camí, com diu el narrador a la novel·la, llarg i costerut»

La novel·la parteix del Crack del 29. Crec que es pot comparar aquell moment amb què pot venir un cop acabada l’emergència sanitària?
Aquesta emergència sanitària portarà una emergència econòmica darrere, això està claríssim. En el sector del llibre, que és en el qual em moc, ens estàvem recuperant encara, molt lentament, del 2008. Penso que per una vegada ens hauríem de plantejar que canviïn moltes coses. 

A què es refereix?
A aquesta paràlisi social de patir grans crisis com la del 2008, com la d’ara, que després sembla que no hagi passat res ni hàgim après res i amb això incloc a tothom. Jo crec que ens costarà molt tornar a fer una vida absolutament normal. Però quan ho aconseguim, què haurem après? Hauran fet una vacuna possiblement, i estarem més tranquils, però tornarem a permetre que ens agafi una altra vegada el bou? Em fa molta por pels fills, pels que venen darrere. De tota manera, quan em documento veig que les coses es repeteixen. Necessitem un canvi social i polític molt ampli, que ens prepari perquè no hi hagi gent que pateixi tant en aquestes situacions.  

Tornant a la novel·la, a més de l’Art Babbitt i Walt Disney, quins personatges són reals?
Molts. Tots els animadors menys el Jules i el Martin. Però fins i tot aquests estan inspirats en personatges reals. Per exemple, quan dic que Martin anima els nans de la Blancaneus m’estic fixant en la feina que feia el Tom Moore. Després tenim l’Art Babbitt, que és real, el Bill Tytla, la Hazel Sewell, que era la cunyada que va portar tot el departament de Tinta i Pintura i molts altres. Fins i tot la secretària, la Dolores. Era un personatge molt famós a Disney Studios, ho portava tot i em feia gràcia que sortís.

«El Premi Ramon Llull m’ho prenc com un reconeixement de 20 anys de professió que han sigut durs i, a vegades, dolents»

Walt Disney no era un empresari de vagues.
No. Ell no surt com a personatge perquè vaig evitar molt fer una novel·la sobre Walt Disney, sobre els estudis, el que passa és que la seva ombra és molt allargada, és d’aquests personatges que tenen blancs i negres. 

No s’ho va prendre molt bé.
Fins i tot els seus animadors favorits es van plantejar demanar els drets laborals d’una manera ferma i no els va quedar més remei que anar a una vaga que no va canviar el món de l’animació, és que va canviar Hollywood del tot. I evidentment aleshores és quan surt Walt Disney, a qui el seu germà el va haver d’enviar de viatge per poder negociar, perquè no es podia negociar amb ell. El van haver de fer fora.

Després de tota la corrupció, la màfia, la pressió... Pensa que ens hem relaxat?
És un moment molt espectacular i molt bonic de novel·lar i d’estudiar perquè estem en el naixement dels primers sindicats pròpiament d’animadors i les màfies encara estan allà, actuant. Les coses han canviat, potser ara   estem acostumats al fet que hi hagin uns sindicats que facin una pressió laboral, però penso que si et poses molt a fons en diferents èpoques a nivell d’àmbits laborals, també trobaríem històries per explicar.

Com la violència de gènere.
Aquesta violència més psicològica de què la dona és per lògica la que ha de renunciar als seus somnis si el marit és un triomfador. Aleshores la Sophie arriba un moment en què està a punt de tancar la maleta dels seus somnis perquè pensa que l’únic que pot fer és viure a l’ombra del seu marit i això crea una relació molt tòxica.

Creu que els somnis són llargs i costeruts, com diu a la novel·la?
Ho penso i m’ho aplico. Fa més de 20 anys que escric i evidentment arribar on t’agradaria... En el meu cas és arribar a tenir molts lectors i un nom dins de la meva professió, que la gent sàpiga que un llibre és meu. No aquella lluita per fer visible cada cosa que escrius. I ho veig en el meu món però penso que en la vida, aquests somnis que duem tots a la maleta costen molt. És un camí, com realment diu el narrador, llarg i costerut.

Li agraden els dibuixos animats?
I tant! Sempre m’han agradat. I després, és clar, ho he tingut a casa amb la meva filla. Durant el procés de la novel·la ens vam asseure les dues i Blancaneus l’hem vist les dues comentant-la doncs dues o tres vegades. I Dumbo també perquè em comentava cada aspecte tècnic. És molt interessant i jo m’ho he passat molt bé amb la realització del llibre.

«Amb les pel·lícules de dibuixos animats Disney va trencar amb tot el que es va fer abans i va ser l’inici d’una gran indústria»

Pensa que la gent és conscient que tot surt d’un llapis?
És així. És el que deia l’Art Babbitt, que animar és actuar amb un llapis. Abans de l’animació hi ha el treball del departament d’art de crear els personatges que encara no es mouen. Al llibre explico com s’arriba al procés dels set nanets, de si havien de ser més caricatura o més reals, iguals o diferents, quin caràcter... 

O la malvada reina...
Sí, si ha de mirar-te a tu als ulls o  mirar a terra perquè està allà confabulant una venjança terrible. Aquest és el somni de Disney, això que a Hollywood es va dir la bogeria de Disney no és res més que voler fer un filme com les pel·lícules en viu però en dibuixos animats i això va trencar amb tot el que s’havia fet abans i va ser l’inici d’una gran indústria. És molt apassionant.

Si hagués d’animar un personatge, quin triaria?
Doncs no ho sé tot i que hi ha una pel·lícula, Brave, que m’encanta, l’he vist moltes vegades. És un personatge femení allunyat una mica d’aquelles princeses a què ens tenien acostumats. És un exemple per a les nenes i per als nens també. I si hagués d’agafar un personatge de la novel·la, triaria la Sophie i que l’animés el Martin perquè hi ha una escena en què el Martin la dibuixa. Resulta que el personatge en què està inspirat el Martin, que és el Tom Moore, estava especialitzat en la figura femenina i dibuixava noies encantadores, aquest tipus de noies tan mítiques, com de faula i a mi això m’agradaria veure-ho animat. 

Com va rebre la notícia del Premi Ramon Llull?
Amb molta sorpresa. Va ser una sorpresa molt grata i jo m’ho prenc també com un reconeixement no només de la novel·la sinó de 20 anys de professió que han sigut durs i a vegades dolents.

Li agradaria controlar els seus records segons els seus desitjos, com li passa a la Sophie?
És una frase de la novel·la que m’ha comentat moltíssima gent i és una cosa en què jo penso molt sovint. Hi ha vegades que m’agradaria que certs records passessin ja a la història, arxivar-los perquè no emprenyin més i poder recordar les coses que realment t’animen, et fan feliç. Això seria molt bo perquè moltes vegades estem molt ancorats en records que ens fan mal i no ens deixen avançar. Sí que m’agradaria poder-ho fer.
 

www.nuriapradas.com; facebook: nuria.pradasandreu; Twitter: @nuriapradas; Instagram: @nuriapradas

Temas

Comentarios

Lea También