Tarragona ENTREVISTA

Olga Xirinacs: «Els estius amb la iaia Lola eren temps de llibertat»

L’autora tarragonina recorda en ‘El rec’ la seva infantesa a Rubí, en un relat tendre i emotiu però alhora històric i polític d’una època

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptora Olga Xirinacs a casa seva amb el seu últim llibre ‘El rec’, al costat del seu estimat piano. FOTO: Alba Mariné

L’escriptora Olga Xirinacs a casa seva amb el seu últim llibre ‘El rec’, al costat del seu estimat piano. FOTO: Alba Mariné

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és escriptora, poeta i professora de piano. En el transcurs de la seva trajectòria ha obtingut els premis més importants de la literatura catalana. Té 83 obres editades entre poesia, novel·la i conte i d’aquests últims, vora 300, per a adults i infants.

El rec. Memòries de vint-i-sis-estius (Cossetània Edicions) és el seu últim llibre, que va veure la llum gener passat, poc abans del confinament. Vint-i-sis estius donen per a molt, temps que l’Olga va passar a Rubí amb la seva àvia Lola, de felicitat, de natura i hort. Un llibre de records d’infantesa i d’adolescència amb una mica d’enyorança. I també de política, la d’abans i la d’ara.

Va néixer vostè en un any molt complicat.
Pocs mesos abans de la guerra civil, al maig del 36. És clar, jo de tot això no en puc donar fe perquè a mi no se’m va dir res fins anys després. A casa no se’n parlava d’aquestes coses perquè més aviat els passats eren una mica difícils i tristos. 

‘El rec’ no es va poder presentar a Tarragona.
No. Vam anar a Rubí al febrer, el dia 7. Després de 70 anys de no ser-hi van venir més de 100 persones, no m’ho hauria pensat mai. De fet, mai a la vida havia vist tanta gent en una presentació. Tothom se’n recordava d’una cosa o altra. Va ser una alegria molt gran, una bona experiència. Llavors, va caure la plaga i ja no vam poder-lo presentar aquí.

Per què aquesta manera de narrar, l’Olga gran, l’Olga petita...?
Per distanciar-me.

«Quan ens podrem tornar a abraçar? La meva por és aquesta. Després de la pandèmia és un terreny relliscós, amenaçador»

El llibre arrenca amb un besavi guerriller al qual Rubí li va dedicar una cançó. Vostè va voler escriure la història del Josep Palet. 
Quan ho podia saber no tenia intenció de fer el llibre i ara ja no en queden de testimonis.

Fa un paral·lelisme entre el franquisme i l’actualitat. Per les seves pàgines passa fins i tot el general Prim.
Per això volia fer-lo distanciat. Sí. Entre el que ha passat i passa. I et puc assegurar que a Catalunya sempre hem tingut els canons del rei a punt de disparar-nos. 

Si hagués de tornar a un moment d’aquesta història, quin triaria?
El temps d’estar-me allí amb la iaia Lola perquè vaig passar-m’ho bé. No era una dona intransigent, era molt amable i estàvem molt ben avingudes. 

L’enyora?
L’enyorament d’aquest llibre no em fa mal. El que em fa mal és l’enyorança per la pèrdua del meu home, que no he pogut superar. Això és la vida. És així, però abans de passar-lo ningú t’explica com es fa. Fas els possibles per viure i ho has de fer per imperatiu vital, però és difícil. Simone de Beauvoir a La força de les coses ho explica molt bé, la seva vellesa comparada amb la joventut.

Com ha viscut el confinament?
He treballat en el llibre de poemes Creación, que s’editarà en castellà. Jo parlava en castellà amb la mare i en català amb el pare. Un apartat del llibre plasma els fets de la pandèmia.

Durant el tancament per la Covid-19, la tarragonina ha estat treballant en un poemari que reflecteix la pandèmia.

Tornant al ‘Rec’, com és que es quedava amb la iaia Lola i els seus germans no?
Aquí, a la Rambla Nova, a la casa vella vivíem tots, en diferents pisos. Aleshores, quan va morir el meu avi, els meus pares em van deixar viure amb la iaia. I quan ella marxava a Rubí, jo ho feia amb ella. Era un temps de llibertat. Després també venien els pares, però era un temps de manar.

L’aigua impregna tot el relat
L’aigua és important de totes maneres i ja podríem fer aquí un tractat. Des que els rius van a la mar que és el morir, que deia el Manrique. Penso que en el món no falta aigua, n’hi ha a tot arreu, el que passa és que està mal distribuïda per culpa del capitalisme ferotge. A l’Àfrica i a Amèrica hi ha grans llacs i rius. L’aigua és un bé principal. I a l’aigua ens banyàvem a la basseta que surt al Rec.

A l’Olga petita li feia por el rebost. I la gran, en té de pors?
La por de la incertesa del camí d’ara. Després de la pandèmia és un terreny relliscós, amenaçador. No és la distància social, és la distància física, el que et vulguis abraçar i no pots. Quan ens podrem abraçar? Aquests dies he estat sola i la por és aquesta. I també una mica de por a la mort. I després penso en la canalla que s‘ha quedat sense estudis perquè no pot comprar un ordinador. Aquí venen les diferències socials, que són més evidents encara. També penso en persones que conec que han perdut les feines. Totes aquestes coses són temors i una mica de tristesa també. 

Quines emocions van aflorar escrivint ‘El rec’?
Una gran tendresa i una gran memòria perquè em recordo de tots els detallets petits, fins i tot del granulat de la pintura de la paret. De tot. 

La memòria pot distorsionar?
Possiblement. Però estic segura que moltes coses serien iguals perquè la sensació de l’escalfor de les rajoles del terrat no podria ser gaire diferent, ni l’olor de la palla tampoc. Podríem fer un inventari d’olors, dels sentits.

No li agradaven les nines, però sí els cavalls.
És la meva assignatura pendent. 

I el piano.
Anava per totes les cases que en tenien. Em feia molta vergonya.

Si pogués definir aquest temps passat a Rubí, què diria?
Allà, a Rubí, hi havia telers i també molt de blat i vinya. Aleshores ho definiria amb una cançó d’Apel·les Mestres que diu Dormiu camps de blat, que la nit davalla, dormiu camps de blat, mentres dorm la dalla.

Creación:

Yo estaba allí cuando sostenía las nubes / y contenía las aguas abismales
Prov.8,28

Cuando tuvo ya la noche separada/ la luz distribuida en albas/ y en crepúsculos candentes/ nos mandó a nosotros:
‘¡Id y poned los límites!’
Yo escogí una costa abrupta,
modelé salientes y escarpaduras,/ señalé una bahía mansa,/ la adorné con islas y penínsulas,/ ordené las mareas según el rumbo de los astros/ y afiné un paso estrecho hasta las rocas blancas/ de una isla mayor, recios acantilados/ donde crecería hierba y pastarían/ lanudas ovejas, según lo proyectado./ Luego puse más islas hacia el norte,/ donde el viento empujaba los mares/ sin peces y sin aves y sin gentes tampoco./ Me senté a pensar lo dura que sería/ la vida que aun estaba por nacer.

Primers versos de ‘Creación’, el poemari que la tarragonina Olga Xirinacs ha escrit durant el cofinament per la Covid-19.

Temas

Comentarios

Lea También