Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Orígens del nassut esdevingut capgròs a Tarragona

Cinquantenari. Demà passat Tarragona commemora el 50è aniversari de l’encarnació de l’imaginari Home dels nassos en capgròs

Jordi Bertran

Whatsapp
Primera il·lustració de l’Home dels nassos a l’almanac “Lo Xanguet” el 1867. foto:  pere ferré

Primera il·lustració de l’Home dels nassos a l’almanac “Lo Xanguet” el 1867. foto: pere ferré

Les burles sobre trets caricaturescos, basats en particularitats corporals, tenen una llarga tradició literària. Les referents a grans nassos arrenquen dels epigrames de la Grècia clàssica, poemes breus amb un pensament festiu o satíric expressat de manera enginyosa. Acostumaven a tenir la morfologia d’inscripció damunt d’un objecte, una estàtua, un exvot, un regal o una tomba.

Al segle XVII les lletres castellanes barroques usaren el tema dels nassuts aplicant-lo als jueus com arquetipus de l’època. Francisco de Quevedo en fou dels màxims difusors en textos com la novel·la picaresca «Historia de la vida del Buscón, llamado Don Pablos» o el poema «Érase un hombre a una nariz pegado». 

Però és el XIX quan coincideixen dos personatges que esdevindran universalment coneguts. El florentí Carlo Collodi (1826-1890) crearà Pinotxo, aparegut al «Giornale dei Bambini» el 1880 i que, a diferència dels anteriors, tindrà una clara vinculació infantil a partir del putxinel·li de fusta a qui creix el nas en mentir. El 1897 s’estrenà l’obra teatral «Cyrano de Bergerac»,  escrita per Edmond Rostand i que esdevingué la més popular del teatre francès, basada en la vida del dramaturg i poeta Cyrano de Bergerac durant la primera meitat del XVII, a qui se li assignava un protuberant nas.

Il·lustracions catalanes

És en aquesta dinovena centúria quan a Barcelona trobem il·lustracions del personatge de l’Home dels nassos. La primera és a «Lo Xanguet», almanac aparegut entre 1865 i 1874, editat per Innocenci López i Bernagossi, i il·lustrat per Tomàs Padró i per Josep Lluís Pellicer. El 1867 la figura hi surt amb un gran nas, barret de copa i cara de pomes agres, mentre els nens l’increpen o s’espanten. Del mateix editor, el 1891 el setmanari «L’Esquetlla de la Torratxa» en farà una altra interpretació, amb multitud d’apèndixs nasals. El mateix any el barceloní Miquel Figuerola i Aldrofeu (1861-1913) estrena el sainet còmic i satíric «L’home dels nassos. Esternut en versió original». Un curandero rep un visitant que espera trobar un home amb tants nassos com dies té l’any. 

Segons recolliren Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, a Palma de Mallorca el personatge és negatiu. Es diu als infants que han d’anar a la plaça de la Cort per veure matar «s’homo d’es nassos». La diada coincideix amb l’aniversari de la conquesta de Mallorca pel rei català Jaume I. Les tropes formades disparen tres vegades en honor del monarca. La mainada creu que les descàrregues són per matar «s’homo». 

Del paller a l’imaginari

El folklorista Joan Amades al «Costumari català» teoritzà sobre atàvics orígens i genis de l’hivern, però també concretà que a la primeria del XIX, de ben segur després de la guerra del Francès, «la majoria de cases de pagès esteses pels afores [de Barcelona] plantaven un ninot al cim del paller ... que qualificaven d’Home dels Nassos, semblantment com el que hi posaven per les Carnestoltes». 

Al personatge els adults li assignen tants dies com té l’any. La canalla, doncs, pensa que en tindrà un munt, sense adonar-se’n que la broma feta el darrer jorn de l’exercici suposa que només en té un. En alguns casos se’ls convocava en un indret on suposadament havia d’aparèixer. 
En d’altres, segons Amades, els infants eren introduïts una estona en una cambra fosca mentre a fora els adults feien sorolls i grinyols, pretesament emesos pel personatge. En sortir, ja havia marxat però els havia deixat llepolies. Aquest Home dels nassos formava part de la família de personatges onírics que mai no veien els infants, com els Reis d’Orient –les cavalcades foren posteriors– o el ratolinet Benjamí, que bescanvien la il·lusió per regalets. Que tinguin un molt bon 2019!

Temas

Comentarios

Lea También