Pastors: un ofici mil·lenari i vocacional en perill d’extinció

Cada cop queden menys pastors. Alguns s’hi dediquen perquè els hi ve de família, d’altres han començat de zero. David Arenas (Alcover) fa set anys que és pastor. Un veí del poble tenia un ramat i ell se’l va quedar. I així va aprendre l’ofici.

Va començar amb 40 cabres i ara en té unes 350. Arenas pastura pel bosc d’Alcover, la part de Mont-ral i la Riba, i a l’estiu va a Mas d’en Forès (propietat de l’Ajuntament d’Alcover). De fet, confessa que sempre es va movent. «Ser pastor és molt sacrificat pel rendiment que treus. A més, hi ha poques subvencions», diu. A ell li agrada la feina que fa, encara que és conscient que no pot tenir vacances, i a l’estiu pot arribar a fer entre 10 i 12 hores.

«Treballem de dilluns a dilluns. Les cabres han de menjar encara que sigui Nadal, Sant Esteve... En el meu cas, hem passat èpoques millors i pitjors, però anem aguantant», assegura. Afegeix que «som pocs i no se’ns valora el suficient».

L’Escola de Pastors treballa la dinamització de la pagesia en l’àmbit rural

David Arenas està inscrit a l’agricultura ecològica, «ja que les cabres només s’alimenten d’herba». Actualment, està muntant una explotació d’ovelles a Mont-ral de la qual s’encarregarà la seva muller. «En un futur, si tot va bé, tindrem només ovelles i vendrem les cabres. El preu de la carn està igual que fa 25 anys, quan la vida no valia el mateix», lamenta.

Explica que ara cada cop és més difícil continuar amb aquesta feina, pels tràmits burocràtics. «Hi ha moltes desigualtats i les subvencions són diferents depenent de la zona geogràfica de Catalunya. Crec que s’hauria d’equilibrar tota una mica més ja que alguns pastors es guanyen molt bé la vida».

Adéu a les fàbriques

Un altre pastor de l’Alt Camp és Xavier Minguillón. Fa tres anys que s’hi dedica a Aiguamúrcia. «Abans treballava a les fàbriques i estava cansat. A més, veia que no era positiu pel medi ambient. I vaig decidir buscar una feina de camp», recorda. Ell va néixer a Tarragona però va decidir instal·lar-se a Santes Creus –on hi tenia lligams familiars– per dedicar-se a la pagesia.

Va treballar a l’ametlla i a la vinya, però no acabava d’estar-hi a gust. «Quan era petit em preguntaven què seria de gran i deia pastor. Però mai m’ho havia plantejat. Un dia vaig comprar sis cabres a un veí de les Pobles i més tard 36 exemplars més de la raça de Rasquera», detalla il·lusionat. Es tracta d’una varietat autòctona catalana, mil·lenària i l’última que queda. «Em va agradar i més tard en vaig comprar unes 200».

Ell és dels pocs pastors que té aquesta raça autòctona a la província. «Estan acostumades al secà i l’aguanten bé. És una cabra molt dura i és l’últim animal que queda».

Té previst arribar als 300 exemplars l’any vinent. «Potser les hauré de comprar, me’n queden unes setanta per arribar-hi. Rebo una ajuda per tenir una raça autòctona en perill d’extinció i l’ajuda d’inici a l’activitat», comenta Minguillón.

Aquestes cabres s’alimenten de tot allò que troben a la natura. «Has d’aprofitar ja que tenim molts recursos i crec que aquí està la viabilitat del projecte. En el meu cas no tinc ni menjadora», recalca. Ell pastura en una àrea de 400 hectàrees al voltant del nucli de les Ordes (Aiguamúrcia). Cada dia surt a pasturar. «El dia que hagi de comprar menjar per a elles ja no em sortirà a compte». En el seu cas, ha de sortir cada dia encara que plogui.

«Ara no ho canviaria per a res del món. Sóc conscient que no tinc vacances, però m’agrada el que faig», explica al seu tancat mentre crida les cabres pel seu nom.

«Cada una té un nom diferent i les conec a totes ja que passem moltes hores junts», diu Minguillón mentre crida a la Rosalía 
(una de les seves cabres).

Diu que a vegades és dur. «Alguna vegada, mentre pasturo, m’han passat coses o les cabres s’han fet mal, i has d’anar superant els obstacles».

Viure a la muntanya

Eduard Balcells és un altre jove pastor de l’Alt Camp. Fill d’Igualada, va anar a residir a Querol ara fa tretze anys per poder viure a la muntanya.

Al juny fa la transhumància al Pirineu (la migració estacional dels ramats a la recerca de les pastures). És dels pocs que encara ho fa ja que les condicions no són com les d’abans: ara s’han de demanar permisos per tallar carreteres i no hi ha masies on poder menjar. Als inicis, Balcells va acompanyar pastors d’altres pobles i va estudiar durant la primera promoció a l’Escola de Pastors de Catalunya. Així, l’escola treballa la dinamització de la pagesia en l’àmbit rural. Aquesta impulsa accions que pretenen donar suport a la pagesia existent i aposta per una nova generació que basa en l’agroecologia la seva manera d’entendre aquest ofici. No hi havia ningú de la seva família que sigués pastor, però va decidir emprendre aquesta aventura.

Els tres joves coincideixen que és una feina complicada i costa tirar endavant

De fet, té un ramat de 200 ovelles. Es dedica també a la docència i dóna classes tres dies per setmana en un institut on els joves aprenen a treballar a la ramaderia.

Del desembre a juny fa la gestió forestal i prevenció d’incendis a les urbanitzacions de muntanya a Sant Boi de Llobregat. També ha fet el manteniment d’un perímetre de protecció prioritària de Querol amb ramat per tal d’evitar que un foc forestal creui a Montagut i arribi a les urbanitzacions. Tanmateix ha passat quinze dies a Santa Perpètua de Gaià fent el mateix. A Sant Boi de Llobregat hi té un corral.

No és rendible

Pel que fa al futur, els tres joves coincideixen que és una feina complicada. «Hi ha pastors que seguiran si poden viure bé i tenen altres ingressos o netegen els boscos. Començar de zero és complicat ara i si ho fas has de ser molt valent», puntualitza David Arenas.

«No queden pastors perquè costa guanyar-se la vida, no és com abans. Hi ha poc terreny per pasturar i hem patit el canvi climàtic». Lamenta que «enguany ha estat desastrós i el maig ja no sabíem on anar a pasturar».«Jo crec que la feina de pastor s’acaba i li queda una generació i mitja. En el meu cas m’agrada i no la canviaria per a res però no és rendible econòmicament, i ja no hi ha massa demanda encara que alguns estudien per dedicar-s’hi», expressa Eduard Balcells, qui confessa que està content d’haver aguantat deu anys.

Des de l’inici de l’Escola de Pastors de Rialp (Pallars Sobirà), l’any 2009, ha rebut 431 sol·licituds per accedir-hi. Aquesta dada, segons els responsables de l’Escola, és significativa tenint en compte que la majoria d’Escoles Agràries oficials tenen una davallada molt important d’alumnes. Participa en el projecte innovador del Ministeri d’Agricultura, la Red de Espacios Test Agrarios (RETA), mitjançant el qual es vol desenvolupar una xarxa d’espais test.

«De moment vaig aguantant i després ja es veurà. No ho canviaria per a res però hi ha condicionants externs com les adminisitracions, la burocràcia, el despestigi social..», corrobora el pastor de Querol.

«S’ha de seguir endavant. Per exemple, aquí a Santes Creus som dos pastors», conclou Xavier Minguillón.